Artículo de opinión de levante e.m.v. (9-1-2005)

levante39

Un bon estadi per a una bona selecció

SERVICIOS
Enviar esta página
Imprimir esta página
Contactar
Anterior Volver Siguiente

JOSEP V. BORT BONO - Portavoz de EU en la Diputación de Valencia

Els anys de la Transició es van caracteritzar -encara que tímidament- pels acords entre els partits polítics i les organitzacions socials semblantment al que havia ocorregut a l´Europa de la segona meitat del segle XX. Acords entre govern i organitzacions representatives dels treballadors, dels veïns, dels empresaris… Ara aquells acords amplis han deixat pas als acords entre un govern i una entitat privada: vegem sino els casos més propers en el temps i l´espai: La Llanera, Les Arenes i ara el València, SAD.

El cas del València és simptomàtic. No per ser el València, sino pel món del futbol. Vegem perquè. Corria 1982 i Espanya organitzava per primera vegada uns Mundials i no podia presentar-se al món amb uns clubs endeutats fins al moll de l´ós, encara que la crisi afectava de valent d´altres sectors de l´economia com l´agricultura o la petita indústria, però calia pagar les fitxes desbaratades que els dirigents del moment havien negociat amb diners inexistents. Espanya havia de mantenir l´honra i l´estat es féu càrrec dels deutes dels balafiadors del moment. Moltíssims milions de pessetes pagàrem entre tots, mentre la pantanada feia acte de presència pocs mesos més tard i els afectats començaven el calvari per poder cobrar quasi vint anys després.

La contrapartida, ens deien, era regular els clubs per convertir-los en societats anònimes esportives, i així ho feren, però sembla que tampoc no va funcionar vistos els balanços comptables. Calia buscar els ingressos atìpics. I allí estaven les recentment aparegudes televisions que engreixarien de nou la roda encara que fora a costa dels drets televisius futurs: jo li pague al comptat els drets del seu equip per als pròxims cinc o deu anys i els dirigents s´ho gastaven tot eixe mateix any en fitxatges que segons ens deien exigia el mercat. La inflació de les fitxes féu desaparéixer més d´un gran a Itàlia (Fiorentina o Lazio) i baixar de categoria a més d´un club espanyol. Temps de pelotazos, en què els barroers, demagogs i escurabutxaques Gil y Gil, Roig i tuti quantti només feien que posar la catifa als nous senyors de bones maneres que provinents del món de la construcció aterraren al món del fútbol.

S´havien engolit els molts milions del 82, els milers de milions de les televisions, que al seu torn havien ampliat el dèficit d´estes, però el monstre no encara tenia fam, i aquell ministre de casc, canya de pescar i caçador oportunista s´inventà allò de l´interés general. Toca-la una altra vegada Sam. Si no hi havia prou amb l´arrogant identificació sentimental entre club i ciutat o país, ara calia elevar el futbol fins a la Constitució. El camí estava traçat i ben traçat. Si el futbol es cosa de tots, tots ens n´hem de fer càrrec, però ara els beneficiaris, a més dels futbolistes eren els dirigents. Calia ampliar els beneficiaris i, per a això calia incrementar els ingressos atípics. El Reial Madrid traçava el camí: requalificar terrenys, el que era zona esportiva ara seria zona comercial, el que era zona verda ara seria zona edificable i així calia engreixar el monstre: Figos, Ronaldos, Zidanes y Beckams eren importants encara que no guanyaren la lliga.

Molts altres equips, entre ells el València, sabien el camí. Només que les desmanyotades maneres no eren una bona targeta de presentació; però calia córrer i posar atovons a Mestalla, i no pocs: 21milions per a l´ampliació amb els permisos pertinents de les autoritats que ara faran cap a un abocador.

Però com dèiem, les maneres no acompanyaven i calia un home discret, educat: un home de la segona generació. Un home que havia pagat les accions de 54 euros a 600 euros. El primer que proposa -Soler pare- ja no és fer del València el millor equip d´Europa, ni guanyar cap lliga, sino fer un estadi nou. El futbol només és un mitjà per posar un atovó damunt d´un altre. L´orgull de la ciutat ja no serà guanyar la lliga o la copa de Campions, sino tenir un estadi com es mereix esta ciutat.

I fa pocs dies es firma el protocol d´intencions entre l´Ajuntament, l´alcaldessa -perquè els altres grups polítics hem quedat al marge?- i el màxim accionista del València. Saben quantes vivendes es faran a l´antic Mestalla, quan costaran si fa no fa, els metres de més que li concedeixen al València perquè els isquen els comptes i poc més. No sabem qui construirà el nou estadi, ni sabem si la cessió dels terrenys serà per 50 o per 90 anys, no sabem si serà un estadi olímpic o un estadi de futbol... Només sabem que es construirà sense que ningú haja preguntat l´opinió dels veïns de Benicalap ni la dels de Mestalla.

Una vegada més l´interés general del pelotazo ens deixa a molts bocabadats amb estes operacions urbanístiques que serveixen per eixugar els dèficits dels malbaratadors dels diners públics, perquè diners públics són els que val el solar de l´avinguda de les Corts Valencianes, diners públics els que paga Canal 9 al València per drets televisius i diners públics són els que taparen els forats dels clubs al 82. Per què si tants diners públics gasta el futbol, no declarem els clubs llocs públics? Si més no que la consumició fora debades.

Per cert, ara que tant es debat sobre les seleccions nacionals, ningú ha pensat a formar la selecció de l´atovó, amb Lendoiro, Lopera, Gil i Gil, Soler... i com a davanter centre Florentino? Podríem fins i tot tirar mà de la banqueta amb Núñez, Gaspar, Roig o Sanz i com a entrenadora Rita Barberà i Ruiz Gallardón de preparador físic.

Inicio

EL ROBO A LA CIUDAD ES BLANCO Y LLEVA LA FIRMA DE XOTENCIA CF SOCIEDAD ANONIMA CONTRATAS Y CONSTRUCCIONES.