Pressions i desestabilitzacions (al Llevant i en general)

[Invitado]

Un poc per casualitat vaig veure fa unes setmanes un bon fragment d’un partit històric : Real Madrid-Eintrach Frankfurt, final de la copa d’Europa de 1960 i que va acabar amb el memorable resultat de 7-3.

El primer que em va sorprendre fou l’actitud i disposició dels contendents en el matx. Tot i ser una final no hi havia la més mínima reserva i els dos equips es llançaren a l’atac des del primer minut, sense prendre precaucions defensives de cap tipus i donat per suposat que guanyar consistia en marcar més gols que el contrari. Més extraordinari fou comprovar que al final del partit, l’actitud era exactament la mateixa, encara que uns tenien guanyat i els altres perdut l’encontre: l’afany de jugar seguia sent exactament el mateix, sense que hi hagués cap indici de cansament. Tan sorprenent com això era la prodigalitat dels jugadors de tots dos equips a l’hora de donar cops de tacó, rabones i altres virtuositats, com si juguessin un amistós. El lateral Marquitos es va permetre refusar un córner d’un cop de taló a un metre de la seua porteria. I no cal dir que malgrat que el defenses s’empraven amb més duresa que no pas els d’avui dia, ni l’arbitre xiula gairebé cap falta ni els jugadors es queixaren en cap ocasió. A l’Eintrach li varen pitar un penalti rigurós per empentar a un Di Stefano que ni tan sols va caure al terra. Però no es va montar cap aldarull.

Per fer més rodona la casualitat vaig llegir pocs dies més tard un article de Javier Marias que parlava en els mateixos termes de l’esmentat partit, i recollía unes declaracions de la “Saeta Rubia” en que explicava que encara que l’entrenador es posava nerviós quan l’equip es contagiava de l’afecció de l’argentí a les vistosistats i filigranes, ell era del parer de que “también teniamos que divertirnos, no?”.

És evident que la fesomía del futbol ha canviat, però els que ja portem uns anys veient partits podrem recordar que les afectacions nervioses, les queixes constants contra arbitres, les denuncies de pressions massa fortes, les desestabilitzacions per comentar aspectes del joc o possibles fitxatges, les acusacions a l’afecció per no animar prou i TOTES LES EXCUSES que anneguen les pàgines del diaris esportius i les melodramàtiques rodes de premsa dels nostres dies s’han anat acusant any rera any.
Son tristos pretextos de mal pagador, omissió de responsabilitats i llançament de pilotes fora. És pesadissim estar sentint sempre a entrenadors, presidents i jugadors plorar per tractes injusts i mancança d’una harmonia zen entorn al seu treball, que no només és contranatural respecte al tarannà propi d’un joc i un espectacle, sino que a més a més és una exigència imbécil a la que no em surt dels nassos admetre.
Que diguin el que vulguin, que aquest invent de “l’ambient” i de “la pressió” i de la “desesatabilització” n’hi ha molts que sabem que és una fabricació artificial dels mitjans de comunicació a la que va molt bé i és molt còmode acollir-se. Que juguin com Deu mana, que s’esforcin, que no justifiquin les derrotes com si fos una cosa sobrevinguda amb la que no tenen cap relació i que compleixin amb les seues obligacions. I si no, que es dediquin a una altre cosa, que els professionals de l’hosteleria i la construcció estan molt sol•licitats.

Però, és clar, si a sobre hi ha qui els hi riu les gràcies i s’escandalitza per desemmascar les impostures d’eixe tipus, és ben comprensible que l’assumpte s’allargui i vagi de mal en pitjor. Si vostè sent pressió, prengui una til•la i a jugar com és manat, que ja està bé de prendre el número a qui rigurosament i sense excuses paga cada setmana!