Dos artículos seguidos en Levante EMV
-
Pasando de la afición y la llegada de Abel
SALVADOR REGÜES
El Levante no ha felicitado a sus socios las fiestas en las pasadas navidades. Por primera vez desde que se constituyó en S. A. D. Tampoco ha acudido a un acto en el que se trataba temas que le atañen. A Julio Romero, el presidente de todos los levantinistas, no el que «pintó a la mujer morena», se le invitó al Club Diario Levante para participar en un debate sobre el nuevo campo el pasado jueves. Excusó su ausencia, al igual que los concejales del PP. Estos a causa de otros compromisos. Julio porque argumentó no considerar oportuno acudir al no estar presentado aún el proyecto en el Ayuntamiento.
Menuda razón. Como si no pudiera opinar y dar la cara ante la afición exponiendo ideas y propósitos. Ni él ni cualquiera de sus consejeros, que no aparecieron por allí. Así se hace afición, sí señor. Así se da a entender el interés que pone el Levante en las relaciones públicas y sociales. «¿I qué mes dóna això de les felicitacions i d'anar a actes promoguts per aficionats contestataris? Son bobaes, perdre diners i temps», quizás opinen algunos de los que rigen el club. En valenciano o en castellano, lo mismo da. En su mentalidad dirigente quizás consideren que a los seguidores sólo les importa disfrutar de las victorias del equipo. Que tienen obligación de sacar la entrada o el pase. Pero no derecho de quejarse y criticar. Porque si se quejan o critican a los que mandan se les tildará por parte de algunos voceros de «malos levantinistas». Porque si discrepan de como se lleva ahora el club, les dirán que pongan dinero y lo compren. Y si no pueden comprarlo a callar tocan, o a quedarse en casa y dejar de molestar.
Nosotros delataremos sus comportamientos, como hacemos ahora, pero no renunciaremos a nuestra militancia granota. Seguiremos yendo al Ciudad de Valencia. Como muchos más que no están de acuerdo con la forma de gestionar el Levante UD. Iremos sin intención de molestar, con ganas de animar, esté quien esté en el palco, esté quien esté en el banquillo, esté quien esté en el campo. Porque todos pasarán, han pasado muchos, pero el sentimiento de la hinchada, el nuestro, siempre ha permanecido y permanecerá. Y nadie nos privará de celebrar con cánticos los éxitos o de lamentar con lágrimas los fracasos. Lo hemos hecho infinitas veces y no nos cansaremos de hacerlo.
Valga el preámbulo como exposición de nuestro estado de ánimo tras lo sucedido en los últimos días. Cercano al desaliento pero sin caer en él. Suele sucedernos. En cada crisis llegamos al fondo de nuestras esperanzas. Pero enseguida nos rebelamos. Auxiliados por la visión de una buena película, en esta ocasión de la vivificante Pequeña miss Sunshine, nos reconfortamos y las hacemos resurgir. Miramos de frente el presente. En él ya no está Juan Ramón López Caro. Le han echado de mala manera y ha llegado Abel Resino, recibido con buenas palabras. Al cesado le deseamos encuentre por fin un club donde le dejen trabajar en paz, después de vivir calvarios en el Madrid y en el Levante. Al segundo le saludamos soñando que estará en el banquillo granota en el 2009, año del centenario levantinista. Una empresa difícil pero no imposible. Le vemos con ambición de triunfo y eso es un dato a tener en cuenta. Le vemos con carácter y es otro dato a tener en cuenta. Y le vemos curtido en el cargo pues, aunque su currículum de entrenador sea corto, ya ha trabajado en clubes tormentosos como el Atleti y el Ciudad de Murcia.
Suerte para Abel en su debut esta tarde. Se la deseamos de corazón, como sabemos se la desea toda la afición levantinista. La necesita para que el Levante pueda derrotar al Athletic de Bilbao. A un equipo revitalizado por un entrenador muy recordado en el Ciudad de Valencia: Mané, experto entre los expertos del banquillo, acompañado de su inseparable y sabio Garitano. Que nos dejó después del partido del ascenso granota en Lleida. Como Manolo Preciado en junio de 2004 cuando ganó al Xerez en el Chapín y llegamos a Primera al cabo de cuarenta años. Anotando con ello en la historia dos ejemplos de cumplir el objetivo marcado y ser despedidos a continuación.
Hacemos votos para que no le pase a Abel algo parecido. Que consiga salvar al Levante. Y si así ocurre, si cumple el objetivo, que no le echen. Que continúe y llegue a ser, como soñamos antes, el entrenador del año del centenario.Pedro ves-te'n ja
XAVI RIUS, JAVIER COPADO Y JORGE GÓMEZ
Ja està bé. «López Caro acabarà la temporada con el Levante» (13 de enero de 2007). No volem entrar en la vàlua del Sr. López Caro (LC) com entrenador, no vé al cas. I diguem «senyor» LC perquè se'n va com un senyor, com una persona amb moral, ètica i professionalitat, adjectius que el màxim accionista del Llevant UE S.A.D., Pedro Villarroel, suposem que coneix, però s'encabota en demostrar, amb gran encert, el contrari.
Escolte Pedro; el problema no és si LC servia al Llevant o no, com tampoc no ho foren, Pepe Balaguer, José Luis Oltra, Bernardo Schuster, Mané o el recordat Manolo Preciado. El problema no és la falta de germanor amb els clubs de la nostra terra. El problema no és la necessitat ni d'una requalificació d'un tros de parcel•la ni de necessitar un nou camp. El problema no és d'una Secretaria Tècnica nodrida i ben retribuida.
El problema no és d'una Ciutat Esportiva junt a una empresa contaminant, amb les temperatures més baixes de la província i lluny i poc assequible per als xiquets i xiquetes de les categories inferiors.
Pot ser es puga pensar que el problema és la mala sort però no, ni tan se val dels arbitratges patits. Tampoc no podem dir que és de no tindre roba en la tenda granota per regalar als familiars en Nadal ja que no se sap quan arribaran les talles més demanades. La marca esportiva Luanvi tampoc no és la culpable de la inexistència d'unes samarretes amb els noms dels socis i sòcies desitjades (i avançats els diners) per tota l'afició llevantinista.
Pot ser de tindre un equip desarrelat sense una presència del valencià i de jugadors de la pedrera?, tampoc. Ni de la brutícia de l'interior del Ciutat de València, ni del femer dels voltants.
Ni tampoc de l'afició gelada que tenim que només ànima quan guanyem. Ni de Sandro ni Vladimir Manxev ni Edwin Arturo Congo. Ni de Gonzàlez Pons, Rita, Camps i la seua valencianitis, ni dels mitjans de comunicació públics i privats que ens tracten com un equip de tercera, ni del Sr. Mateo Alemany amb el seu Mallorca de segona. Ni dels que insinuen que vostè fa els fitxatges amb un programa informàtic i putejant als agents esportius.
Tal vegada pense Sr. Amo (PV), que el problema són els accionistes minoritaris que tenen que presentar-se amb un notari per reclamar informació dels comptes del club o dels aficionats antítesi ideològica teua, crítics, que plenen les grades del Ciutat de València o fins i tot de la RFEF per no reconèixer una Copa de l'any 37 que tenies en ta casa i que no has demanat encara que es reconega.
La culpa, encara que pense que la tenen els altres, la té vostè sr. Amo.
I l'afició no rebenta per defensar a LC, no. L'afició ja és indiferent als entrenadors o als jugadors després de conèixer la personalitat i caràcter de l'amo. No podem estimar ningú perquè sabem què, com si foren xiquets d'acollida, els deixarà més prompte que tard.
Les excepcions d'Ettien i Deskarga, mereixen un monument. L'afició rebenta pels anys de desconsideració de pressa de pèl, pels enganys i per la inestabilitat constant del club en tots els seus estaments.
Si vostè Sr. Amo estima el club, els colors i allò que representen, ja fa anys que podia haver-se'n anat per la porta gran, ara, serà difícil. La desconsideració, l'ocultisme i l'engany passaran factura. Ja ha passat l'època en que Pedro Villarroel era la salvació i el càncer del Llevant UE, la salvació ja es passat.
No podem admetre que ens continue enganyant ja que, tot i ser una SA, milers de valencians i forans, tots llevantinistes, considerem el Llevant UE com un sentiment.
Ser del Llevant és molt difícil en una ciutat que només té ulls pel València CF-S.A.D., amb molts mitjans de comunicació parcials i tendenciosos, on en les escoles ensenyen l'himne del valència abans que «mon pare no té nas», on els xiquets i xiquetes del Llevant UE han d'aguantar menyspreus constants a l'escola, però vosté Sr. Amo aconseguirà que siga una vertadera missió impossible. Ens menteix un dia darrere altre, ens deixa en ridícul amb les seues declaracions a tot arreu, ens oculta les dades i és inassequible.
Com podem aguantar que ens diguen que el Sr. Abel Resino ha estat fitxat «por la ganas que tiene, por el conocimiento de la plantilla y de la Primera División…» (páginas del Levante-EMV del 16 de enero de 2007). Coneixement de la plantilla?, coneixement de la Primera Divisió quan només ha entrenat una vegada i ha segut a un equip de Segona Divisió com el Ciutat de Murcia?.
Per favor siguem seriosos, que no ens mentisquen més, que seren pocs, pobrets i tranquils, però des de 1909, ja són anys, ja. Estem curtidets i curtidetes.
Ja que és impossible dir-te'l a la cara, t'ho diguem des d'ací. Pedro ven les accions i ves-ten ja.- Portaveus de l'Associació de Penyes Llevantinistes
-
-->

-
Los he leido en el periodico y estoy totalmente de acuerdo.
Pedro ves-te'n ja.
-
Muy bien expresado en ambos artículos, totalmente de acuerdo con los dos.
-
-->

PEDRO VES-TE'N JA!
-
SI SEÑORRRRRRRR!!!!!!!
PEDRO VETE YA!!!!!!

-

-
-->

Solo veo un pequeño error en ellas, y es que la que han escrito en valenciano (me parece perfecto), no se yo si El Amo, será capaz de entenderla, ya que el inútil no tiene ni pvta idea de nuestra lengua.
Saludos y enhorabuena a todos
-
ALTO Y CLARO.
-->

-
-->

-
Dos articulazos, sí señor…!!!
El de la agrupación de peñas, especialmente, borda la descripción de la situación que atravesamos... 
