Estic amb Superchango en bona part del seu raonament i, en conseqüència, en desacord amb Granota 2002. Jo el futbol no me'l mire per cap desviació masoquista ni per satisfer complexos a força de victòries. Evidentment, hi ha ocasions en que el triomf compensa l'avorriment o l'emprenyament de veure jugar malament. Però ressignar-se a aquesta situació em sembla nociu. Si no puc aspirar a sentir el gaudi i l'emoció del bon joc, si he de sacrificar dia sí i dia també el divertiment per un objectiu més alt, millor plegar.
Al final resulta que la vida s'acaba consumint d'eixa manera i tinc millors formes de gastar temps i diners que sent enganyat per un espectacle que mai paga la pena.
No dic que no es puguin trobar altres sentiments que mereixin l'esforç: l'ambient del camp, l'expectació, el camaraderisme, l'aspecte social de pertanyer a un club, l aresistència davant l'adversitat, però la renuncia sistemàtica al perquè de tot plegat, el fruir del joc, no la trobe justificable.
