El Cristianismo

[rana baileys]

Tema interessant i important el que planteges.
Com a principi bàsic, no estic d'acord que la fe s'haja d'imposar de cap manera, amb independència d'allò al que substitueix.
Els historiadors mai han arribat a un consens sobre quins van ser les motivacions bàsiques de l'actuació espanyola a l'Amèrica descoberta.

Personalment pense que els motius econòmics i estratègic polítics van predominar en l'aventura de la corona de Castella. El portar l'Evangeli als indis va ser una qüestió secundària però necessària per a justificar la conquesta.

De qualsevol forma crec que la teua inquietud és més filosòfica que històrica.
És preferible la cultura ancestral de les tribus a l'occidentalització que en aqueix moment representava el cristianisme?
Bona pregunta a la qual tractaré de contestar amb més calma.

[rana baileys]

A nuestros foreros devotos y adyacentes, una prueba de cultureta religiosa que ya planteé en otro post, sin respuesta.
Se trataba de extraer del texto del Pange Lingua dos fragmentos que escribió Tomás de Aquino y que son perfectamente extrapolables con ideas propias de la reforma luterana.
Bueno, con una sóla me bastaría.

Y para que no sea facilón del todo, pongo el himno en latín:

Venga, que esto es de primero de teología parvularia

"Pange, lingua, gloriosi
Córporis mystérium
Sanguinísque pretiósi,
Quem in mundi prétium
Fructus ventris generósi
Rex effúdit géntium.
Nobis datus, nobis natus
Ex intácta Vírgine,
Et in mundo conversátus,
Sparso verbi sémine,
Sui moras incolátus
Miro clausit órdine.
In supremæ nocte coenæ
Recumbens cum frátribus,
Observata lege plene
Cibis in legálibus,
Cibum turbæ duodenæ
Se dat súis mánibus.
Verbum caro, panem verum
Verbo carnem éfficit,
Fitque Sanguis Christi merum,
Et, si sensus déficit,
Ad firmandum cor sincerum
Sola fides súfficit.
Tantum ergo Sacraméntum,
Venerémur cérnui:
Et antíquum documentum
Novo cedat rítui;
Præstet fides suppleméntum
Sénsuum deféctui.
Genitori Genitóque,
Laus et iubilátio;
Salus, honor, virtus quoque,
Sit et benedíctio;
Procedénti ab utróque
Compar sit laudátio."

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El Cristianismo:

A nuestros foreros devotos y adyacentes, una prueba de cultureta religiosa que ya planteé en otro post, sin respuesta.
Se trataba de extraer del texto del Pange Lingua dos fragmentos que escribió Tomás de Aquino y que son perfectamente extrapolables con ideas propias de la reforma luterana.
Bueno, con una sóla me bastaría.

Y para que no sea facilón del todo, pongo el himno en latín:

Venga, que esto es de primero de teología parvularia

"Pange, lingua, gloriosi
Córporis mystérium
Sanguinísque pretiósi,
Quem in mundi prétium
Fructus ventris generósi
Rex effúdit géntium.
Nobis datus, nobis natus
Ex intácta Vírgine,
Et in mundo conversátus,
Sparso verbi sémine,
Sui moras incolátus
Miro clausit órdine.
In supremæ nocte coenæ
Recumbens cum frátribus,
Observata lege plene
Cibis in legálibus,
Cibum turbæ duodenæ
Se dat súis mánibus.
Verbum caro, panem verum
Verbo carnem éfficit,
Fitque Sanguis Christi merum,
Et, si sensus déficit,
Ad firmandum cor sincerum
Sola fides súfficit.
Tantum ergo Sacraméntum,
Venerémur cérnui:
Et antíquum documentum
Novo cedat rítui;
Præstet fides suppleméntum
Sénsuum deféctui.
Genitori Genitóque,
Laus et iubilátio;
Salus, honor, virtus quoque,
Sit et benedíctio;
Procedénti ab utróque
Compar sit laudátio."

Me doy por aludido, bicho.

Va, escojo estos, aunque yo creo que hay más que los luteranos también profesan:

"Et, si sensus déficit,
Ad firmandum cor sincerum
Sola fides súfficit".

"Y aunque fallan los sentidos,
Solo la fe es suficiente
para fortalecer el corazón en la verdad".

"Præstet fides suppleméntum
Sénsuum deféctui".

"la fe reemplace
La incapacidad de los sentidos."

[rana baileys]

@gimnastico_1909 has visto las dos

Ahora tocaría comentarlas

Abrazote

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El Cristianismo:

@gimnastico_1909 has visto las dos

Ahora tocaría comentarlas

Abrazote

No es difícil: los luteranos profesan el "solus fidei" "sólo la fe".

De todas formas, el Aquinate dice muchas más cosas en el himno que los luteranos repudian (empezando por la presencia real- no "simbólica"- de Cristo en la eucaristía), así que tendrían que hacer un ejercicio de sacar de contexto (o sea, manipular) las frases para que el Aquinate diga lo que ellos quieren decir.

Un fuerte abrazo.

[Nabil El Zhar]

"La llamada moral cristina tiene todos los caracteres de una reacción; es, en gran parte, una protesta contra el paganismo. Su ideal es negativo más que positivo; pasivo más que activo; inocencia más que nobleza; abstinencia del mal más que enérgica persecución del bien; en sus preceptos, el "no harás" predomina indebidamente sobre el "harás" [...] inculca la sumisión"

[rana baileys]

@Nabil-El-Zhar dijo en El Cristianismo:

"La llamada moral cristina tiene todos los caracteres de una reacción; es, en gran parte, una protesta contra el paganismo. Su ideal es negativo más que positivo; pasivo más que activo; inocencia más que nobleza; abstinencia del mal más que enérgica persecución del bien; en sus preceptos, el "no harás" predomina indebidamente sobre el "harás" [...] inculca la sumisión"

Esto no es tuyo rufián

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El Cristianismo:

@Nabil-El-Zhar dijo en El Cristianismo:

"La llamada moral cristina tiene todos los caracteres de una reacción; es, en gran parte, una protesta contra el paganismo. Su ideal es negativo más que positivo; pasivo más que activo; inocencia más que nobleza; abstinencia del mal más que enérgica persecución del bien; en sus preceptos, el "no harás" predomina indebidamente sobre el "harás" [...] inculca la sumisión"

Esto no es tuyo rufián

Creo que es del amigo Stuart Mill, otro liberalote.
Va bastante desencaminada la definición. Para empezar, la moral cristiana proviene directamente de la moral judía, a la cual Cristo eleva y sublima, pero de la que no se aparta en lo sustancial. Reacciona frente al paganismo (o más bien la moral epicúrea o estoica, a elegir) cuando lo encuentra, no nace como reacción.

El concepto occidental de nobleza proviene directamente del código de caballería cristiano, un invento de los obispos del medievo empleado por la aristocracia de la Cristiandad, de belicoso origen germánico, para que pudieran casar honorablemente el empleo de las armas con una religión fundamentalmente pacífica (de ahí viene el adjetivo nobleza, de nobilis, noble, aristócrata).

En cuanto a la negatividad y la pasividad... el mandato de Cristo fue totalmente activo, más aún, radicalmente activo: amar a Dios sobre todas las cosas y al prójimo como a tí mismo. Si eso es pasividad...
Otra cosa es que los liberales no tenga una idea cabal del cristianismo. Sobre todo si se han criado en países luteranos o calvinistas, donde el aburguesamiento y el secularismo del hicieron presa en el cristiano mucho antes que en los latinos.

Los católicos tenemos nada menos que 14 obras de misericordia, enseñadas por la Iglesia desde hace muchos siglos, donde no aparece por ninguna parte el "no harás". Todo es "harás".

Un abrazo, Nabil.

[rana baileys]

En efecto, es de Stuart Mill.
Yo seré más escueto en mi crítica.
Un personaje con una remota y distorsionada idea del cristianismo.
Al menos Nietzsche lo hacía con épica y pasión.

[Nabil El Zhar]

Vaig oblidar escriure l'endevinalla, bon ull

[Nabil El Zhar]

Disculpeu si vos resulta una pregunta estúpida però, vaig estar el passat divendres a una conferència d'un matrimoni missioner i van dir algunes coses que van resonar a dins meua.

Una d'elles, ben simple però que mai havia entès així, era que evangelitzar significa propagar la "bona nova" i que esta no es altra que "Déu ens estima". No sé, sempre havia mirat amb prejudicis això d'anar per ahí tractant de "imposar" un missatge exogen (que pot no ser desitjat pels receptors) però clar, com veure algo dolent en la difusió de l'amor? Òbviament, hauríem de matisar però ja va suposar un canvi veure-ho així...

Altra cosa, potser encara més subjectiva, va ser quan van dir que el idealisme, eixe "voler canviar el món" li és propi a la juventut o almenys, sol desenvolupar-se fàcilment en eixa etapa però que al créixer, va sucumbint, morint l'esperança...no obstant, això canvia quan creus en Déu, eixa fe, et dona la força, deia (ell, que havia sigut ateu fins fa uns pocs anys encara que la seua dona si era creient) per seguir, el compromís adquireix altra dimensió. Supose que és el teu propi sentit per viure.

Bé, respecte a les coses que van generar-me certa contradicció. Va ser l'apologia que va fer del matrimoni heterosexual (al·legant que sols eixe era fecund, ens apropava al creador o algo així, sent no poder ser més exacte) i això és va juntar amb una crítica que havia escoltat el dia anterior a la ideologia de gènere. Entenc que sentir-se cristià no implica compartir necessàriament, tots, les mateixes idees però si voldria conèixer quines són les opinions oficials o no sé...una crítica més elaborada perquè cap dels dos van aprofundir.

Després, seguint amb eixa apologia va dir algo com que el cristià tenia dos formes d'aportar el seu gra d'arena, o bé el matrimoni, creant una família, o bé la vida consagrada, "professionalitzant-se". I bueno, deixant de banda qui puga no trobar parella i sense ser retor, ser igualment cristià...i tornant a eixa missió de "estimar a Deu i a la resta d'éssers humans", i ací ve la pregunta potser tonta, per què els cristians consagrats no poden també crear una familia? D'on ve eixe dogma? Què penseu d'ell? Té sentit? Entenc que hi han molts tipus d'amor i tan vàlid es l'amor a la teua parella com a Deu, a un projecte vital, etc però perquè els retors han de renunciar a desenvolupar un d'estos amors?

Gràcies

[gimnastico_1909]

@Nabil-El-Zhar dijo en El Cristianismo:

Disculpeu si vos resulta una pregunta estúpida però, vaig estar el passat divendres a una conferència d'un matrimoni missioner i van dir algunes coses que van resonar a dins meua.

Una d'elles, ben simple però que mai havia entès així, era que evangelitzar significa propagar la "bona nova" i que esta no es altra que "Déu ens estima". No sé, sempre havia mirat amb prejudicis això d'anar per ahí tractant de "imposar" un missatge exogen (que pot no ser desitjat pels receptors) però clar, com veure algo dolent en la difusió de l'amor? Òbviament, hauríem de matisar però ja va suposar un canvi veure-ho així...

Altra cosa, potser encara més subjectiva, va ser quan van dir que el idealisme, eixe "voler canviar el món" li és propi a la juventut o almenys, sol desenvolupar-se fàcilment en eixa etapa però que al créixer, va sucumbint, morint l'esperança...no obstant, això canvia quan creus en Déu, eixa fe, et dona la força, deia (ell, que havia sigut ateu fins fa uns pocs anys encara que la seua dona si era creient) per seguir, el compromís adquireix altra dimensió. Supose que és el teu propi sentit per viure.

Bé, respecte a les coses que van generar-me certa contradicció. Va ser l'apologia que va fer del matrimoni heterosexual (al·legant que sols eixe era fecund, ens apropava al creador o algo així, sent no poder ser més exacte) i això és va juntar amb una crítica que havia escoltat el dia anterior a la ideologia de gènere. Entenc que sentir-se cristià no implica compartir necessàriament, tots, les mateixes idees però si voldria conèixer quines són les opinions oficials o no sé...una crítica més elaborada perquè cap dels dos van aprofundir.

Després, seguint amb eixa apologia va dir algo com que el cristià tenia dos formes d'aportar el seu gra d'arena, o bé el matrimoni, creant una família, o bé la vida consagrada, "professionalitzant-se". I bueno, deixant de banda qui puga no trobar parella i sense ser retor, ser igualment cristià...i tornant a eixa missió de "estimar a Deu i a la resta d'éssers humans", i ací ve la pregunta potser tonta, per què els cristians consagrats no poden també crear una familia? D'on ve eixe dogma? Què penseu d'ell? Té sentit? Entenc que hi han molts tipus d'amor i tan vàlid es l'amor a la teua parella com a Deu, a un projecte vital, etc però perquè els retors han de renunciar a desenvolupar un d'estos amors?

Gràcies

1- Res de allò que has dit es estúpid.

2- evangelisar es proclamar la "Bona Nova", que es una mena de dirli al mesage de Jesús de Nazaret: que havem d´estimar a Deu per damunt de tot i al próxim com a nosatres mateixos. Es a dir, fer proselitisme o apostolat (de fet, les tres paraules han pasat al llenguage comú como a sinónim de buscar adeptes a una idea o creença qualsevol). La mena de fer-ho varía, pero l´imposició o la proposició son mijans, no l'objecte final de la evangelizació, que es lo mandatori.

3- Tot convers (i tot místic) té una etapa d'ardor misioner i de intensa vivença propia de la fe. Això li ajuda a ser millor crestià, no obstant, tot sentiment pasa, i una fe madura no es basa únicament en el primer impuls, de la mateixa forma que un amor auténtic no es basa únicament a lénamorament inicial.

4- El cristianisme es basa en la llei natural, una filosofía d'origen greco-romà. Sense aprofundir, dins d´ella el matrimoni es considera una institució primordialment ordenada la fecunditat: crear noves vides, tindre cura d'els fills i educarles. Des de eixe punt de vista, ficarli un adjetiu al matrimoni segons l'inclinació sexual dels esposos no té cap sentit: si els dos son del mateix sexe, no poden ser biológicament fecunds, i no es pot parlar de matrimoni, per faltarli la base fonamental.

5- A la tradició católica latina, el consagrat com a sacerdot, pren una dedicació "parcial" pero important a Deu: la seua funció primordial es la evangelizació i administrar els sagraments. La majoría, a més, es deuen a la cura d'animes a la seua parroquia. Per a no tindre obstáculs humans a la seua faena, sels impedix contraure matrimoni, i no es consagren homens casats a menys que es separen (de acord recíproc) de la dona i no tingen fills menors a càrrec. Les esglesies orientals (ortodoxes, monofisites i católiques) no permeteixen el matrimoni de sacerdots, pero si la ordenació de casats, excepte per al bisbats que es únicament per a célibes. Els protestants no tenen propiament sacerdots, excepte els anglicans i, en certa forma, els luterans tradicionals. A estos esl permiteixen el matrimoni abans i després de ordinarse.
Els consgrats en religió (frares i monjes) fan una dedicació "total" a Deu (vot de pobresa, vida i bens en comunitat, oració constant, etcétera), i per tan no té sentit que formen familia.

Espere haver sigut d'utilitat. Abraços ben forts!

[rana baileys]

D'entrada seré més breu.

@Nabil-El-Zhar, el missatge cristià és molt simple, cosa que no és incompatible amb ser també molt profund. Tots els adorns solen ser sorolls que distrauen, que destorben.

Si en algun moment veus que altres que es diuen cristians defensen o adopten postures morals que no comparteixes, cap problema. Segurament el problema el tenen ells.

Personalment compartisc molt poc, i dorm bé. De moment...

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El Cristianismo:

Si en algun moment veus que altres que es diuen cristians defensen o adopten postures morals que no comparteixes, cap problema. Segurament el problema el tenen ells.

Existeix algún problema? I en eixe cas, perquè eixe problema el tindríen ells i no ú mateix?

[rana baileys]

@gimnastico_1909 dijo en El Cristianismo:

@rana-baileys dijo en El Cristianismo:

Si en algun moment veus que altres que es diuen cristians defensen o adopten postures morals que no comparteixes, cap problema. Segurament el problema el tenen ells.

Existeix algún problema? I en eixe cas, perquè eixe problema el tindríen ells i no ú mateix?

Bona pregunta gim, que a més m'esperava. Encara que la respondré demà, que ara em vaig al llit.

Bona nit...i sigueu bons

[Nabil El Zhar]

Gràcies als dos per les vostres aportacions, per parts:

@gimnastico_1909
1- Sempre tracte d'anar amb cura, no siga que moleste a algú

2- Perfecte, desterrada del meu cap eixa idea que evangelitzar era imposar, la imposició és un mitjà doncs.

3- Estaria realment encantat de poder llegir, si voleu escriure-les, tant tu com @rana-baileys , les vostres experiències, com va ser eixe "primer impuls"? També, supose que la forma és diferent de com, potser, ho ha de viure un ateu (done per fet que vosaltres no heu sigut ateus, em corregiu si m'equivoque), ja que qui ha mamat des de xicotet el cristianisme (i no dic haver sigut batejat o prendre la comunió sinó anar a missa, criar-se en un context familiar on hi ha forta presència, etc) no ha de viure un "ardor" tan intens en tant que el desenvolupament de la fe ha sigut més gradual i no ha suposat una ruptura amb el anterior.

4- Ja veig, però aleshores on queda la polèmica del Papa Francisco de validar els matrimonis homosexuals? No sé si estic recordant bé, també em sona que ho heu parlat per ací...
Hi ha alguna cosa negatiu en qui, sense ordenar-se sacerdot, no realitza aquest sacrament? Vull dir, no parle que hagen de "penalitzar-lo" però es consideraria que li "falta alguna cosa"?

5- A què et refereixes amb església oriental - catòlica -? Quin catolicisme és eixe? Dels ortodoxos si ho vaig aprendre a Grècia, quan em van dir que era possible però qui volia ascendir en l'escala episcopal, no estava mai casat.
Llegint el reu raonament, si, em sembla completament lògic que no formen una família, ja prou feina tenen. La pregunta que em ve ara és...per què eixa unió tan forta entre la procreació/família i el sexe? Ja no cal ni portar-ho al cas dels sacerdots, etc sinò al "simple" cristià "d'apeu", per què és impossible deslligar el sexe de la "fecundació"? Quin és el raonament seguit en este tema?

De molta! Gràcies de nou i altre fort abraç per a tu

@rana-baileys a quins "sorolls" t'estàs referint? Què no comparteixes i per què? No et preocupes si no vols respondre açò perquè la feina és grossa hehe de totes formes, quedem pendent de la resposta que li donaràs a GIM.
Cuidat!

[gimnastico_1909]

@Nabil-El-Zhar dijo en El Cristianismo:

Gràcies als dos per les vostres aportacions, per parts:

@gimnastico_1909
1- Sempre tracte d'anar amb cura, no siga que moleste a algú

2- Perfecte, desterrada del meu cap eixa idea que evangelitzar era imposar, la imposició és un mitjà doncs.

3- Estaria realment encantat de poder llegir, si voleu escriure-les, tant tu com @rana-baileys , les vostres experiències, com va ser eixe "primer impuls"? També, supose que la forma és diferent de com, potser, ho ha de viure un ateu (done per fet que vosaltres no heu sigut ateus, em corregiu si m'equivoque), ja que qui ha mamat des de xicotet el cristianisme (i no dic haver sigut batejat o prendre la comunió sinó anar a missa, criar-se en un context familiar on hi ha forta presència, etc) no ha de viure un "ardor" tan intens en tant que el desenvolupament de la fe ha sigut més gradual i no ha suposat una ruptura amb el anterior.

4- Ja veig, però aleshores on queda la polèmica del Papa Francisco de validar els matrimonis homosexuals? No sé si estic recordant bé, també em sona que ho heu parlat per ací...
Hi ha alguna cosa negatiu en qui, sense ordenar-se sacerdot, no realitza aquest sacrament? Vull dir, no parle que hagen de "penalitzar-lo" però es consideraria que li "falta alguna cosa"?

5- A què et refereixes amb església oriental - catòlica -? Quin catolicisme és eixe? Dels ortodoxos si ho vaig aprendre a Grècia, quan em van dir que era possible però qui volia ascendir en l'escala episcopal, no estava mai casat.
Llegint el reu raonament, si, em sembla completament lògic que no formen una família, ja prou feina tenen. La pregunta que em ve ara és...per què eixa unió tan forta entre la procreació/família i el sexe? Ja no cal ni portar-ho al cas dels sacerdots, etc sinò al "simple" cristià "d'apeu", per què és impossible deslligar el sexe de la "fecundació"? Quin és el raonament seguit en este tema?

De molta! Gràcies de nou i altre fort abraç per a tu

@rana-baileys a quins "sorolls" t'estàs referint? Què no comparteixes i per què? No et preocupes si no vols respondre açò perquè la feina és grossa hehe de totes formes, quedem pendent de la resposta que li donaràs a GIM.
Cuidat!

3- Efectivament, jo vaig ser criat cristià, i mai he tingut que "convertirme". Però, tot creient pasa per un periode de dubte, i la fe infantil no te res a vore en la de adult (com tantes atres coses que canvien de l´infantesa a la adultez). Jo vaig pasar el mateix, i això suposa una certa "re-conversió".

4- El Papa Francisco no ha validat mai els "matrimonis homosexuals". En quant als sacraments, únicament els poden fer els consgrats (per aixó s' anomenen així), excepte el bateig en cas d' extrema urgencia, que pot fer-ho quasevol cristià digent les paraules rituals.
Els sacraments no son possesió de l'Esglesia, sino de Déu, son actes sagrats de vinculació amb la divinitat. En el cas del matrimoni, es una institució humana, que JesuCrist elevà a acte "sacre".
Moltes comunitats protestants si celebren "matrimonis homosexuals" (atres moltes no), pero per als protestants el matrimoni no es un sacrament, sino simplement un ritual comunitari. Es suposa que Deu pot beneïr eixe acte, pero no es propiament un pacte amb Déu.

5-https://ca.wikipedia.org/wiki/Esglésies_Catòliques_Orientals
Son comunitats de cristians de rites orientals (bizantí, antioqué, alexandrí, etcétera) que en un moment donat de l' historia han entrat en "comunió" amb el papa y la resta de esglesies católiques.
La relación entre el sexe y la fecunditat prové de la mera natura: el sexe està inventat per a la reproducció. Com que la natura es obra volguda per Déu, ambdues qualitats tenen que anar unides, perque Déu aixi ho ha volgut. Com t' he comentat en el mesage anterior, això té base en la llei natural.
Naturalment, les persones podem buscar el sexe com a expressió d' un sentiment, o per pur plaer. Aixó no va contra l'ensenyament católic, sempre que no es separe de la posibilitat de reproducció (allò que es diu "natura unitiva i procreativa de l' acte carnal") i, clar, dins del matrimoni.

Gracies a tu per l'amabilitat. I en lo que et puga ajudar, ho faré encantat.

[rana baileys]

@Nabil-El-Zhar...això és el soroll, o millor dit, això és una part del soroll.

Els punts 4 i 5 que ha exposat @gimnastico_1909 són soroll.

I per a captar el cristianisme cal el silenci.

[rana baileys]

He buscat ràpidament un tema apropiat. No volia deixar així el tema.

A veure, el silenci no és absència de so. És absència de soroll.
I he trobat aquest tema: "No deixes que el teu cor es torbe". És igual no entendre l'anglés.
És so de l'ànima per a acostar-se a l'infinit.

I comence per una cosa senzilla. Si t'agrada, es pot progressar. Encara que potser en el racó de meditar.

[Nabil El Zhar]

Collons, fa 5 dies, que ràpid passa el temps! Disculpeu

@gimnastico_1909
3- I com va ser eixa "re-conversió" GIM? Saps? Jo és que em sorprenc llegint massa vegades textos "religiosos" amb un prisma racional, i no vull dir que no puga entrar la racionalitat a valorar els mateixos però si sent que no sóc capaç de llegir-los, potser, de comprendre'ls completament per no poder fer-ho amb la meua "part" espiritual.

També em pregunte, per què de sobte aquest interés tan gran per apropar-te a la fe? No ho dic, com si fos una cosa dolenta sinó tractant d'analitzar quines són les causes, però clar, per què tant d'anàlisis? Vull deixar-me "portar" però és complicat amb el paradigma/l'esquema mental que domina el meu cervell, Alomillor és la meua pròpia raó no volent perdre "poder" al meu endins però aleshores altra és la pregunta, han d'estar irremeiablement enfrontades espiritualitat i raó? No crec, però no estic sabent conjugar-les, no tant com voldria.

4- Ja veig. La dona d'aquest matrimoni missioner que ja he comentat, va dir que per a ella, la prova de què els sagraments són efectius, que realment et posen en comunió amb Déu, és la conversió després de tants anys del seu marit, considera que sense ser l'únic motiu van tindre una influència important. També els entens així? Amb eixa importancia?

5- Realment interessant, no tenia ni idea...
Respecte d'altres confessionalitats. Estava llegint ara en el llibre de Descalzo (aprofite per animar-vos que em feu qualsevol recomanació que penseu podria agradar-me) que els 40 dies posteriors a la resurrecció, també s'havien de viure de forma especial (com es fa amb la quaresma) però que els catòlics no han trobat la forma de fer-ho. Això em recorda com els grecs, ortodoxos, si tenien una fórmula que havien de repetir cada un d'eixos 40 dies posteriors i supose que també algun acte però ho desconec. Què penses al respecte? Com haurien de celebrar els catòlics aquest fet?
Aleshores, seria pecat realitzar-lo amb protecció pel fet de llevar-li la seua capacitat reproductiva (?)

Gràcies a tu

@rana-baileys entenc, si, sens dubte són les resistències més grans que el meu ser troba per abraçar més obertament, sense "por"/recels el que puga arribar a sentir.
Sols silenci?

Gràcies

[gimnastico_1909]

@Nabil-El-Zhar dijo en El Cristianismo:

Collons, fa 5 dies, que ràpid passa el temps! Disculpeu

@gimnastico_1909
3- I com va ser eixa "re-conversió" GIM? Saps? Jo és que em sorprenc llegint massa vegades textos "religiosos" amb un prisma racional, i no vull dir que no puga entrar la racionalitat a valorar els mateixos però si sent que no sóc capaç de llegir-los, potser, de comprendre'ls completament per no poder fer-ho amb la meua "part" espiritual.

També em pregunte, per què de sobte aquest interés tan gran per apropar-te a la fe? No ho dic, com si fos una cosa dolenta sinó tractant d'analitzar quines són les causes, però clar, per què tant d'anàlisis? Vull deixar-me "portar" però és complicat amb el paradigma/l'esquema mental que domina el meu cervell, Alomillor és la meua pròpia raó no volent perdre "poder" al meu endins però aleshores altra és la pregunta, han d'estar irremeiablement enfrontades espiritualitat i raó? No crec, però no estic sabent conjugar-les, no tant com voldria.

4- Ja veig. La dona d'aquest matrimoni missioner que ja he comentat, va dir que per a ella, la prova de què els sagraments són efectius, que realment et posen en comunió amb Déu, és la conversió després de tants anys del seu marit, considera que sense ser l'únic motiu van tindre una influència important. També els entens així? Amb eixa importancia?

5- Realment interessant, no tenia ni idea...
Respecte d'altres confessionalitats. Estava llegint ara en el llibre de Descalzo (aprofite per animar-vos que em feu qualsevol recomanació que penseu podria agradar-me) que els 40 dies posteriors a la resurrecció, també s'havien de viure de forma especial (com es fa amb la quaresma) però que els catòlics no han trobat la forma de fer-ho. Això em recorda com els grecs, ortodoxos, si tenien una fórmula que havien de repetir cada un d'eixos 40 dies posteriors i supose que també algun acte però ho desconec. Què penses al respecte? Com haurien de celebrar els catòlics aquest fet?
Aleshores, seria pecat realitzar-lo amb protecció pel fet de llevar-li la seua capacitat reproductiva (?)

Gràcies a tu

@rana-baileys entenc, si, sens dubte són les resistències més grans que el meu ser troba per abraçar més obertament, sense "por"/recels el que puga arribar a sentir.
Sols silenci?

Gràcies

3- Puix en part perque després de la confirmació vaig allunyar-me de l'Esglesia, i posteriorment, per reflexió i per una experiencia personal en una situació molt trista, en la que vaig ser confortat de forma sobrenatural. Pero es una experiencia totalment personal, subjectiva i no comunicable a atres persones.
Jo preferix emprar la raó, perque ab la raó tots ens podem entendre i transmitir realitats objectivables.

La raó es qualitat del enteniment, i es humana, i el esperit també. Son diferents, pero no están barallades. Precisame el pensament católic no troba contradicció en allò que la raó veu i allò que la fe (producte del esperit) creu, mentres que Lutero i el protestantism en general segrega de forma més o menys radical fe i raó, i fica la fe per damunt de la raó.

En quant al "apropament" a la fe, jo diría que comença per un plantejament al voltant del sentit de la vida, es a dir, si existeix un orige i una raó per al univers, la vida, el ser humà o la propia existencia de cadascú. El pensament postmoderne basa tot en el pur asar, i en últim termini, en la falta de sentit de la existencia humana, que sería merament casual. El seu producte llógic es el nihilisme. Si pensem que la vida té un sentit, tenim la obligació moral e intelectual de buscar ho. On conduïsca eixe camí es cosa de cada ú, pero sí et puc dir que, teológicament parlant, la fe no es troba, sino que ella "et troba" a tu. Pero es clar que si no estás buscant, no et trobarà. Espere que aço no t'embolique en conte d'ajudar.

4- Teóricament, per suposat que els sagraments poden fer efectes com eixe. Deu es el Senyor de la natura, i pot modificarla com vullga, incluit omplir de Gràcia a una persona en un moment donat. En eixe cas en concrete puix llógicament no ho sé. Si ho diu la senyora, ella té més elements de juí que jo per a dir-ho. De totes formes, com te deia en el punt anterior, estes coses prenen sentit en el contexte de una recerca personal. Ets tú qui té que tindre eixe dialog personal ab Deu. Ningú no pot tindre-lo per tú.

5- En realitat sí existeix a l'Esglesia católic, es el anomenat "temps pascual i dura fins a Pentecostés "https://es.wikipedia.org/wiki/Tiempo_pascual
Com no sé exactament qué fan els ortodoxes, no puc comparar en les celebracions latines. Normalment els orientals donen més importancia i riquesa als símbols i rituals que els llatins (sobre tot des del concilil vaticà segón).

Addenda: la doctrina católica es la unicitat i fecunditat del acte "carnal", es a dir, de unió entre els esposo i de obertura a la vida (que permitisca su funció natural procreativa). Això prové de la creença de que Deu mateix ha volgut que així fora (la sexualitat es una creació per a tindre fills segons la natura, i el matrimoni es unió indisoluble d' amor segons Jesucrist), i per tant, es la seua voluntat.
http://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p3s2c2a6_sp.html
http://www.vatican.va/content/paul-vi/es/encyclicals/documents/hf_p-vi_enc_25071968_humanae-vitae.html.
l'ús de métodes per a evitar que l'acte sexual tinga la posibilitat de ser procreatiu son contraris a eixe manament, i per tant, no son lícits.

Gracies. Un abraç fort.

[Nabil El Zhar]

Colló @gimnastico_1909 mil gràcies!!

3- No m'emboliques en absolut, de fet has descrit el procés que vaig portant els últims 4-5 anys. Des de l'any on vaig tocar "fons" (existenciàlment parlant), i com encertadament has dit, porta al nihilisme a començar a negar-lo, en tot cas, si cadascú es lliure de pensar que la vida té o no sentit, que em dona pensar-ne que no en té? M'imagine que així vaig començar a voler buscar un sentit, perquè el nihilisme és erm, és la mort de la vida al meu parèixer. Aleshores doncs vaig començar a llegir autors existencialistes
, clar, en inici completament allunyats de les corrents religioses i el tracte amb persones creients, especialment a l'hora de ficar-me en temes de voluntariats i iniciatives socials. Potser el llibre de L'atzar i la necessitat de Monod va suposar un pas important perquè al seu final on diu:

"La antigua alianza ya está rota; el hombre sabe al fin que está solo en la inmensidad indiferente del Universo de donde ha emergido por azar. Igual que su destino, su deber no está escrito en ninguna parte. Puede escoger entre el reino y las tinieblas".

El regne de qui? Humà? Únicament de la raó? No sé, a mi em falta alguna cosa, eixa fe cega i sacralització de la raó que ha comportat la modernitat s'ha demostrat ja limitada, i eixa limitació no és en tot cas la prova de que l'existència d'alguna cosa sobrenatural? Sols comprensible mitjançant l'espiritualitat?

Passa que m'estic apropant, com dic, més amb un sentit "pràctic", per totes les coses que sent, pot aportar-me, i potser encara necessite una experiència que marque o no la meua creença i no valorar-ho tant en eixos termes quasi consumistes diria.

4- Si, està clar que tot adquireix el sentit en eixa dimensió personal, eixa connexió amb Déu, la intimitat de la mateixa no és extrapolable a altres casos.
Em ve ara una pregunta, pensant en el sagrament de la confirmació i la "formació" prèvia que van fer els meus amics...ha d'haver algun tipus de recurs on-line a mode de "catequesi" al fil de la confirmació, cert? Podria resultar-me útil.

5- I per què s'ha donat esta diferència? Quina és la teua opinió, penses que no han de tindre tanta importància símbols i rituals?

Addenda: comprenc, gràcies de nou amic

[gimnastico_1909]

@Nabil-El-Zhar dijo en El Cristianismo:

Colló @gimnastico_1909 mil gràcies!!

3- No m'emboliques en absolut, de fet has descrit el procés que vaig portant els últims 4-5 anys. Des de l'any on vaig tocar "fons" (existenciàlment parlant), i com encertadament has dit, porta al nihilisme a començar a negar-lo, en tot cas, si cadascú es lliure de pensar que la vida té o no sentit, que em dona pensar-ne que no en té? M'imagine que així vaig començar a voler buscar un sentit, perquè el nihilisme és erm, és la mort de la vida al meu parèixer. Aleshores doncs vaig començar a llegir autors existencialistes
, clar, en inici completament allunyats de les corrents religioses i el tracte amb persones creients, especialment a l'hora de ficar-me en temes de voluntariats i iniciatives socials. Potser el llibre de L'atzar i la necessitat de Monod va suposar un pas important perquè al seu final on diu:

"La antigua alianza ya está rota; el hombre sabe al fin que está solo en la inmensidad indiferente del Universo de donde ha emergido por azar. Igual que su destino, su deber no está escrito en ninguna parte. Puede escoger entre el reino y las tinieblas".

El regne de qui? Humà? Únicament de la raó? No sé, a mi em falta alguna cosa, eixa fe cega i sacralització de la raó que ha comportat la modernitat s'ha demostrat ja limitada, i eixa limitació no és en tot cas la prova de que l'existència d'alguna cosa sobrenatural? Sols comprensible mitjançant l'espiritualitat?

Passa que m'estic apropant, com dic, més amb un sentit "pràctic", per totes les coses que sent, pot aportar-me, i potser encara necessite una experiència que marque o no la meua creença i no valorar-ho tant en eixos termes quasi consumistes diria.

4- Si, està clar que tot adquireix el sentit en eixa dimensió personal, eixa connexió amb Déu, la intimitat de la mateixa no és extrapolable a altres casos.
Em ve ara una pregunta, pensant en el sagrament de la confirmació i la "formació" prèvia que van fer els meus amics...ha d'haver algun tipus de recurs on-line a mode de "catequesi" al fil de la confirmació, cert? Podria resultar-me útil.

5- I per què s'ha donat esta diferència? Quina és la teua opinió, penses que no han de tindre tanta importància símbols i rituals?

Addenda: comprenc, gràcies de nou amic

3- Comprenc lo que dius. Tal volta no sería tan categóric deduint que el fracàs de la sacralizació de la raó es prova de l'existencia de lo sobrenatural. Me spronte m'afegisc a allò que deia (mes o menys) el gran matemàtic i cristià Pascal, que el suprem acte de la raó es reconeixer els seus llímits. En eixe sentit, la saviesa està, com diría Sócrates, en admetre que no es sap res (o, mes realistament, que es sap molt menys del que es creu). Els límits de la raó obrin el camp a reconeixer que es perfectament raonable que existeixen coses i realitats que la raó no pot abastar. I per ahí sí que pot entrar la admisió de la sobrenaturalitat, pero no tant la seua prova, sino la seua llegítima posibilitat.
No obstant, no deixa de ser la meua opinió. Jo valore molt la raó, perque es la eina que tenim per a comprendre el mon, i per això te una gran importància.

4- La confirmació no deixa de ser una sort de afirmació del bautisme, o bautisme per a adults (de fet, els adults que es batejen, fan la confirmació al mateix acte). Això vol dir que els materials que hi ha a la xarxa pensats per a confirmació están orientats a xics i xiques de 15-17 anys, i llógicament, el llenguage i les inquietuts no serán les mateixes que tu tens. Pots tratar de emprarlos, pero si et son un poc inmadurs, busca per tu mateix com formarte.

5- A vore, el primer fonament del cristianisme es la fe. La confiança en Déu Pare. La segona es el doble manament: amar a Deu per damunt de tot i al próxim com a tú mateix. I tota la moral que sorgeix d' eixos dos grans principis (per eixemple, les obres de misericórdia). Després hi ha moltes atres aspectes, que no manquen d'importància, pero son molt secundaris. La liturgia i els rituals son d'eixos.
Les diferencies rituals entre occident i orient, i menys important entre diverses rituals "regionals" están marcades per tradicions i costums, quasi sempre de pobles que foren cristianizats molt tempranament, i conserven les usos particulars provenints d'una época amb poca homogenizació. A vegades les diferencies tenen una raïl teológica profunda, pero normalment son simplement tradicions particulars, molt respetables, pero res més. De fet, en ocasions s'han emprat com a excusa per a alenar o mantindre una separació entre les esglesies cristianes, i es molt trist.
A vore, que açó no vol dir que jo estiga en contra dels rituals. Pense que es una riquesa la diversitat (el ritual bizantí, o el antioqué son bellísims), i soc d'aquells als qui agrada una liturgia feta en cura, reverencia i plena de detalls. També cuidant les paraules i els gestos d'una relació demostrem amor a algú. Puix açó es lo mateix, pero amb Déu.
Pero bé, que son coses secundaries.

Un abraç, amic, i per a lo que vullgues en eixe camí. A mí ser cristià, sentirme amat per Déu, no només dona sentit a la meua vida (i contra més major em faig, més clar ho veig) sino que, planament, es el ingredient fonamental de la meua felicitat (i t'asegure que en lo personal, laboral, familiar, no em falta res de lo important).

[Nabil El Zhar]

Bon dia @gimnastico_1909 !

3- Exactament això és el que em fa pensar que ha d'haver-hi alguna cosa. També era el motiu per què mai vaig considerar-me ateu, per què com poder demostrar la no existència? En tot cas agnòstic però ateu em semblava massa poc humil, per dir-ho així, amb una realitat en la qual podem dir que sabem molt poques coses.

Tornant al tema de la raó, una d'eixes "gotes" que han anat caiguent al got de la meua espiritualitat va ser una resposta que li va donar un professor (cristià) a un amic meu (tenen una bona relació, i el primer els va fer llegir uns textos a dos amics per a més tard debatir al respecte). El cas, el meu amic bàsicament va argüir que els valors cristians, utilitzant l'exemple de la "fraternitat", són valors als quals es poden arribar plenament emprant la raó i el professor li va replicar que eixe era un error on fàcilment cauen els ateus i agnòstics, assegurar o pensar que els valors morals cristians han aparegut per generació espontània o són fruïts únicament de la raó humana, ell li va dir, eixos valors són obra de Déu, arribats a nosaltres gràcies a ell mitjançant la revelació...i em va deixar pensant eixe comentari perquè...i quins valors hi havia abans del naixement de Jesús? Quin era el "bé" i el "mal"?

4- Llavors, millor altres fonts, al fil d'això volia demanar-te alguna altra recomanació de Descalzo, potser llegir-me "razones para la esperanza" que no és sinó la primera part, d'aquesta segona que m'he llegit amb "razones para la alegría". Hagués volgut llegir el de "Yo pensaba que..." però no està a internet i ara comprar-lo en físic és un embolic.

5- Entenc i per això encara menys m'agrada el comentari que li va fer este professor al meu amic menyspreant les "regionalitats" del cristianisme, tu penses que haurien de ser totes catòliques o que n'hi hagués una sola "família"? No és com les confessions, que en tot cas, aporten diversitat i riquesa i per tant, és positiu que hi hagen de varies encara que clar, l'existència de molts caps genera lluites de poder, que també podrien i de segur estarien a una sola església de la cristiandat però sols internament. Penses que les diferents esglésies cristianes devien tindre una relació més estreta? Si les diferències són principalment de forma i no de missatge.

Si, no en tinc cap dubte d'això, de fet parlant ahir amb una companya de classe atea, ella deia que sols hi havia resat en situacions de desesperació i per tant li ortorgava eixe caràcter, en canvi jo li vaig dir que creia poder resat per molts motius de goig, per agrair, per expressar amor, per ser conscient, per alegrar-se, etc. Gràcies, GIM, potser amb el pas del temps puc dir que sóc un més a la família

[gimnastico_1909]

@Nabil-El-Zhar dijo en El Cristianismo:

Bon dia @gimnastico_1909 !

3- Exactament això és el que em fa pensar que ha d'haver-hi alguna cosa. També era el motiu per què mai vaig considerar-me ateu, per què com poder demostrar la no existència? En tot cas agnòstic però ateu em semblava massa poc humil, per dir-ho així, amb una realitat en la qual podem dir que sabem molt poques coses.

Tornant al tema de la raó, una d'eixes "gotes" que han anat caiguent al got de la meua espiritualitat va ser una resposta que li va donar un professor (cristià) a un amic meu (tenen una bona relació, i el primer els va fer llegir uns textos a dos amics per a més tard debatir al respecte). El cas, el meu amic bàsicament va argüir que els valors cristians, utilitzant l'exemple de la "fraternitat", són valors als quals es poden arribar plenament emprant la raó i el professor li va replicar que eixe era un error on fàcilment cauen els ateus i agnòstics, assegurar o pensar que els valors morals cristians han aparegut per generació espontània o són fruïts únicament de la raó humana, ell li va dir, eixos valors són obra de Déu, arribats a nosaltres gràcies a ell mitjançant la revelació...i em va deixar pensant eixe comentari perquè...i quins valors hi havia abans del naixement de Jesús? Quin era el "bé" i el "mal"?

4- Llavors, millor altres fonts, al fil d'això volia demanar-te alguna altra recomanació de Descalzo, potser llegir-me "razones para la esperanza" que no és sinó la primera part, d'aquesta segona que m'he llegit amb "razones para la alegría". Hagués volgut llegir el de "Yo pensaba que..." però no està a internet i ara comprar-lo en físic és un embolic.

5- Entenc i per això encara menys m'agrada el comentari que li va fer este professor al meu amic menyspreant les "regionalitats" del cristianisme, tu penses que haurien de ser totes catòliques o que n'hi hagués una sola "família"? No és com les confessions, que en tot cas, aporten diversitat i riquesa i per tant, és positiu que hi hagen de varies encara que clar, l'existència de molts caps genera lluites de poder, que també podrien i de segur estarien a una sola església de la cristiandat però sols internament. Penses que les diferents esglésies cristianes devien tindre una relació més estreta? Si les diferències són principalment de forma i no de missatge.

Si, no en tinc cap dubte d'això, de fet parlant ahir amb una companya de classe atea, ella deia que sols hi havia resat en situacions de desesperació i per tant li ortorgava eixe caràcter, en canvi jo li vaig dir que creia poder resat per molts motius de goig, per agrair, per expressar amor, per ser conscient, per alegrar-se, etc. Gràcies, GIM, potser amb el pas del temps puc dir que sóc un més a la família

3- Bé, en realitat, la moral es una qualitat plenament humana, i des de el primer home, ja existeix. A la nostra cultura, la greco-romana, hi ha diversos autors pre-cristians que parlen de la virtud, el bé i el mal, assenyaladament Plató o Aristótels. La novetat cristiana es ficar l'amor per damunt de tot, o tornar bé per mal (amar als enemics, per eixemple)

4- "Razones para la esperanza" està molt bé.
Jo vaig llegir també una trilogía seua sobre la vida de Jesús de Nazaret que també fou agradable de llegir, gens pesada.

5- A vore, católic vol dir "universal", i ortodoxe "recta doctrina, ensenyament correcte". Totes les denominacions cristianes, naturalment, es tenen per l'ensenyament correcte i aspiren a ser universals. L'historia ens mostra que des del principi del cristianisme existiren corrents diverses, i també desviacions evidents (heregíes). L'unitat del creents crestians es un manament del propi Jesus (evangeli de sant Joan 17, 21-23), que evidentment no s'ha pogut abastir. De totes formes, una cosa son les particularitats "regionals" en aspectes secundaris, que per a mi son riquesa, i un atra les diferencies en temes importants de doctrina, o la separació física de les esglesies. Per a mí, açó últim no es riquesa, sino trencament.

Resar es parlar amb Deu, en la intimitat si es personal, com a comunitat si es en grup (per eixemple, les oracions comuns a missa). Qualsevol persona que parla en Déu no pot ser una atea cabal. Si parla, es que creu. Si demana ajuda en situacions crítques (recordem els últims crits que es sentiren a la grabació del avió de German Wings estavellat pel copilot als Alps fa un cinc anys, cridant a Deu) es per alguna cosa, pot ser mera desesperació, pero preferix pensar que, pel contrari, es per esperança. Naturalment, el camí complet es parlar amb Deu en regularitat, pero demanar, per agrair, per preguntar. I obrir el cor a la resposta que torna (en la meua experiencia, sí. Hi ha resposta la major part de les vegades, resposta no física, sino a la conciencia).

Sempre seràs benvingut a l'Esglesia. I els que marxen no son acomiadats amb amargura, perque sempre haurà un puesto per a ells. Pero torne a dir te que es un camí teu amb el de dalt. El millor consell es escoltar amb el cor allò que té que dir te Déu.
Pregaré per tú. Un abraç ben fort.

[rana baileys]

Con la vorágine en la que estamos ha pasado casi desapercibida la muerte de Ernesto Cardenal.
Este sacerdote, monje, poeta, político, activista nicaragüense no precisa muchas presentaciones.
Tampoco le hicieron falta al nefasto Papa polaco que le humilló públicamente en el aeropuerto de Managua. No era de los suyos.
Cardenal entró de joven en la orden cisterciense y en concreto en la comunidad que dirigía otro personaje imprescindible en el cristianismo: Thomas Merton.
Monje atípico donde los hubiera, montó un monasterio utópico que fue desbaratado por la dictadura asesina de Somoza.
Y siguiendo los pasos de Camilo Torres, se sumó a la guerrilla sandinista.
El ya aludido Papa canalla le despojó de su condición de sacerdote.
En sus últimos años, el Papa Francisco deshizo esa injusticia y le devolvió esa condición.

Como tantos otros anónimos, Ernesto Cardenal era de esos cristianos que asumió que la fe, o es compromiso con el pueblo, o no es nada.

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El Cristianismo:

Con la vorágine en la que estamos ha pasado casi desapercibida la muerte de Ernesto Cardenal.
Este sacerdote, monje, poeta, político, activista nicaragüense no precisa muchas presentaciones.
Tampoco le hicieron falta al nefasto Papa polaco que le humilló públicamente en el aeropuerto de Managua. No era de los suyos.
Cardenal entró de joven en la orden cisterciense y en concreto en la comunidad que dirigía otro personaje imprescindible en el cristianismo: Thomas Merton.
Monje atípico donde los hubiera, montó un monasterio utópico que fue desbaratado por la dictadura asesina de Somoza.
Y siguiendo los pasos de Camilo Torres, se sumó a la guerrilla sandinista.
El ya aludido Papa canalla le despojó de su condición de sacerdote.
En sus últimos años, el Papa Francisco deshizo esa injusticia y le devolvió esa condición.

Como tantos otros anónimos, Ernesto Cardenal era de esos cristianos que asumió que la fe, o es compromiso con el pueblo, o no es nada.

Juan Pablo II no era de los tuyos, y cooperó supongo que no poco en desmontar tu querida URSS, y por eso no lo tragas, no por otro motivo

Descanse en paz Ernesto Cardenal. El Señor le tenga en su gloria.

El "compromiso con el pueblo" no es cristianismo, sino marxismo (aunque el marxismo considera que el pueblo es el partido, y viceversa, así que se puede intercambiar una palabra por otra en esa frase), y la teología de la liberación no es otra cosa que infiltración de la ideología comunista dentro de la Iglesia. Otra forma más de captar a las masas como propugnaba Lenin, no distinto de los sindicatos en el mundo obrero o las asociaciones de estudiantes en la universidad. Todo ya visto y viejo. Una vez obtenido su objetivo, deja un erial espiritual detrás, con la misma consideración hacia la Iglesia infiltrada que un virus por la célula huésped.

El cristianismo es muchísimo más que un eslógan marxista, claro está. Es la comunión con el Creador y con todos los hombres, es la trascendencia, es charlar con una divinidad, es la construcción del Reino de los Cielos en la tierra, es comer y beber a Dios en el altar, es dar la vida por no negar a Cristo, es predicar que todos somos siervos de todos, y que el primero debe ser el siervo de todos los demás. Es más utópico que el más utópico de los socialismos, y más real que cualquier cosa que nos muestren nuestros sentidos. Es un tesoro divino manejado por hombres torpes y pecadores. La luz en vasijas de barro, como decía aquel Santo Padre.

Y cuando el comunismo sólo sea una nota al pie en los libros de historia, seguirá habiendo un sacerdote que celebre la santa misa en algún lugar remoto, aunque sea completamente solo.

Sé que no te gusta esto que te digo, amigo (en algo teníamos que discrepar). Créeme que mi convencimiento del error fundamental del marxismo no supone en ningún caso ni inquina ni rencor hacia quienes sí creen en él. Un abrazo fuerte.

[rana baileys]

Otro abrazo amic. Bonita definición la que has hecho.
Pese a TODO lo cual....quedan abiertas las hostilidades

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El Cristianismo:

Otro abrazo amic. Bonita definición la que has hecho.
Pese a TODO lo cual....quedan abiertas las hostilidades

Ojalá todas las hostilidades fueran así. Bienvenidas sean cuando hay afecto mutuo.

Cuídate mucho. Aquí te esperaré, amic, para seguir charlando, si Dios quiere por toda la eternidad.

[gimnastico_1909]

Hoy es domingo de Resurrección. Feliz Pascua a todos