L'antítesi del misógin Jaume Roig va ser una dona, Elionor Manuel de Villena (nascuda a Valéncia, al voltant de 1430, i morta en 1490), més coneguda pel seu nom de religió: Isabel de Villena.
La seua vida es, per sí mateixa, molt novelera. Fou la filla ilegítima d'un ilustrísim noble vingut a menys. Enric Manuel de Villena, son pare, fou conegut pel nom de l'astróleg, per la fama (potser inmerescuda) d'afició a l'astrología, junt a moltes atres arts (fou reconegut poeta i lliterat). Era descendent, per pare i mare, i per vía legítima com bastarda, de les cases reials d'Aragó i Castella, incluit el famós en Joan Manuel (autor de "el conde Lucanor") i pel seu llinage ni mes ni menys que de la casa imperial Angel de Constantinopla (i així constaba el blassó grec- un ala angélica amb una mà portant espassa- al seu escut). Son pare pergué el marquesat de Villena en benefici de la corona castellana, pero ell conservà el títol i una vida cortesana com a poeta reial, primer a Saragossa, i posteriorment a València, on tingué a Elianor de una dona desconeguda ab la que no estava casat. Tot i això, la va reconeixer, i quan Enric Manuel va morir quatre anys després del seu naiximent, va ser acollida a la cort de la reina d'Aragó, María de Castella, on son pare havía sigut molt estimat.
Na María, que no tingué fills del inquiet monarca Alfons V el Magnànim, la estimà com si fora seua, i li va donar una educació digna de una princesa. Amb la seua inteligencia natural, l'advantage de una formació inusual per a una dona a aquell temps (i per a molts homes també), i l'antecedente lliterari de son pare, no es extrany que la xiqueta creixquera en un ambient culte i una capacitat d'escritura fora del comú.
Per propia voluntat, als 15 anys ingresà com a profesa clarisa al convent de la Santísima Trinitat de Valéncia, prenint el nom d'Isabel, pel que sería coneguda per la posteritat. Arirbà a ser abadesa del monestir en 1463. Dins el claustre mantingué la relació amb la reina María, sa mare adoptiva, que havia reservat una cella dins el convent (al que havía fet moltes donacions) per als seus retirs. Sor Isabel portà una vida de contemplació i espiritualitat, i fou autora de diverses tractats de vida religiosa citats pels contemporánis que no s'arribaren a imprimir, i una obra mística: Speculum animae (Espill del ánima), hui perduda. Morí de la epidemia de peste que assolí Valencia en 1490, amb uns 60 anys d'edat aproximadament.
Allò que més ens importa per a la historia de la lliteratura del Segle D'Or valencià es que al convent coincidí amb Jaume Roig, metge de cort de la reina María, i també del convent. Sense dubte, allí va llegir sa obra "Espill", o "llibre de les dones" de qui parle en un missage anterior, tractat que parla amb duressa de la major part de les dones, mostranles mes prompte com agent de tentació i peccat que com a germanes de virtuts i vicis dels homens.
Precisament per a desmentir les afirmacions del Espill, va escriure sor Isabel de Villena "Vita Christi", vida de Crist, per a formació de les monges del seu convent. No sigué obviament la primera obra en eixa temática, ja que durant l'Edat Media les "vides de Crist" eren un subgénere de literatura religiosa molt comú. Pero la nostra abadesa introduí una visió molt particular: tota la vida de Nostre Senyor està relatada desde el punt de vista de les dones que l'envoltaren, particularment la Verge María, santa Ana i Santa María Magdalena (de fet, l'obra comença amb el naiximent de la Verga i conclou amb la seua assumpció als cels).
Sense deixar de banda la intenció primigenia de fomentar la devoció religiosa de les monges, la realitat es que sor Isabel descriu molt vívidament l'inocencia i virtut de les dones de la vida de Jesús (de fet, falten molts miracles i inclús el fonamental sermó de la Muntanya, pero abunden les referencies a llibres apócrifs al voltant de la infantesa de Jesús, on apareix sovint María, sa mare), de sort que més pronte sembla una "Vida de la Verge María junt a Jesús". Eixa mirada femenil i la reivindicació de la santedad de les dones i la puresa dels seus sentiments, ja durant la predicació del Salvador, es el que fa esta obra absolutament única. I de fet es considera hui en día una sort de "prefeminisme" o reivindicació de la dona al començament del Renaiximent (tot i que aplicar les categoríes mentals modernes a escrits de fa quasi mig mileni sempre pot conduir a errors de valoració).
L'obra no va ser pensada per a la difusió fora del convent, pero la sucesora de Isabel com abadesa, sor Aldonça de Montsoriu, publicà "Vita Christi" en 1497, permetent que arrivara fins a nostres díes, i poguerem aixi coeixer a l'autor més fascinant i diferent de tot el Segle D'Or valencià.
L'eixemplar complet digitalisat es pot trobar a esta direcció:
https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.do?id=321
i en esta:
http://www.lluisvives.com/obra-visor/vita-christi-de-la-reverent-abbadessa-de-la-trinitat--0/html/
Açí deixe un fragment, que descriu la (no evangélica) primera misa i coumnió que rebé la Santíssima Verge María de mans de sant Joan, el seu nou fill adoptiu, després de la resurrecció de Crist, com a eixemple de devoció per a les monges (treta d'esta direcció: http://tintadellamp.ua.es/biblioteca/vitachristi.xml).
Capítol ·CCLXXVI·: De la alta preparació,
profunda reverència e indicible fervor e devoció ab què la
sacratíssima Verge combregava, sentint en aquell preciós sagrament
dolços e delits inrecontables
E com la Mare de Déu deliberava combregar, lo dia ans deya al seu
amat secretari, sanct Joan, que li tingués aquella sagrada hòstia una
gran estona davant ans que·l rebés quant deya missa perquè,
contemplant e mirant en aquell excel·lent e amorós sagrament, pogués
largament sentir los delits e tresors en aquell amagats. E la Senyora,
per la molta amor que tenia al puríssim Joan, comunicava-li grans
secrets e alteses de aquell divinal sagrament; de açò parlaven ab
tanta fervor e devoció que ja paria fossen fora de la mortal vida. E,
transformats en amor de aquell gloriós sagrament, ab una singular
devoció se partien, tancant-se la Senyora en la sua cel·la e sanct
Joan anant a la posada sua.E la prudentíssima Senyora despenia aquella
nit en preparació tan singular que no basta lengua angèlica, ne menys
humana, a poder-la recitar.
E, venint lo matí, sabent sa senyoria que la confessió deu preceyr
a la devota comunicació, ab tot que a ella jamés se sia acostat peccat
nengú ni spècia de aquell, per sa profundíssima humilitat, volent
servar la ordinació sancta de la Església cathòlica, confessava's a
aquell sanctíssim sacerdot Joan. O, gran és e singular la excel·lència
e dignitat de aquest apòstol gloriós, que lo Fill de Déu l'à donat a
la mare sua en fill e ella l'à elegit en pare spiritual e confessor
seu! Dignament deu ésser per àngels e hòmens reverit e estimat lo
confessor de tan alta Reyna e Senyora. E, aprés la confessió de la
Senyora, lo gloriós Joan se vestia a missa, la qual sa senyoria hoÿa
ab la devoció e contemplacions acostumades, ab fervor singular e desig
de veure lo seu Amat dins aquell excel·lent sagrament.
E, venint la hora que sanct Joan se girava ab aquell tresor
impreciable per comunicar-lo a la Senyora, sa senyoria se prostrava en
terra adorant aquella alta magestat ab profunda humilitat e
reverència, com aquella que sabia quina reverència se devia fer a tan
immensa excel·lència e senyoria. E, dreçant-se, mirava de fit ab los
ulls corporals aquella hòstia sagrada e ab los ulls de la ànima veya e
contemplava dins aquella lo Fill de Déu y seu, lo qual ella havia
concebut e tengut dins les entramenes sues e que per mijà de aquell
sagrament havia a tornar en sa posada e cubert hon nou mesos era
stat. E, levada en pensar aquesta alta e maravellosa obra, posada en
èxtasi dins la sua ànima, pujava la altea del cel super cherubin et seraphin. E
aquí, contemplant aquella singular caritat y amor divina que tal joya
havia lexat als hòmens per recort e memòria de les excel·lentíssimes
obres de la alta potència sua, rompent en grandíssimes e abundoses
làgrimes, ab una gran dolçor de ànima, deya: «Memoriam fecit mirabilium suorum misericors et miserator
Dominus escam dedit timentibus se». Volent dir: «O, clemència
infinida! Gràcies sens cessar sien fetes a la Magestat vostra, que us
ha plagut, com a Senyor misericordiós e magnànim donador, fer e lexar
als mortals aquest memorial de tanta excel·lència hon relluen e·s
mostren molt clarament les grans e admirables maravelles
vostres. Aquesta vianda, Senyor, haveu donada en refectió y salut dels
amants e tements a vós, los quals senten en la receptió de aquell
delits infinits». E axí se acostava a rebre aquell Senyor ab tanta e
tan profunda humilitat e reverència que tots los membres de sa persona
tremolaven alterats de goig inestimable e la ànima sua desijava rompre
los ligams del cors e unir-se tota ab aquell qui era Déu e fill
natural, e deya: «O Deus meus, amor eternus:
felicitas interminabilis; cupio te suscipere, quia tu solus cibus,
amor et gaudium et dulcedo mea». Volent dir: «O, Déu y Senyor
meu, amor eternal, felicitat sens terme! Vós sols sabeu ab quanta fam
vos desije rebre, car vós, Senyor, sou la vianda mia e la singular
amor e goig e dolçor mia». E, entrant lo Senyor en aquell sanctíssim
tabernacle de la gloriosa mare sua, trobant-lo tan digne e tan
dispost, comunicava-li consolacions tan excessives que fall tot
enteniment en voler-les pensar. E restava sa senyoria, aprés de
aquella desijada receptió, ab tan gran enflammament e resplandor que
sanct Joan, admirat del que veya, ab molta pena podia acabar la
missa.
E, aprés dita la missa, la Senyora se tancava en la cel·la sua,
passant aquell dia sens menjar ne veure ni sentir res corporal,
adelitant-se de cor e de ànima ab aquell divinal hoste que rebut
havia.
