Es considereu més granotes que abans o menys?



  • Sobretot va dirigit als que fa molts anys que sou del Llevant i no teniu herència granota en la familia, i per tant tenieu per ser granotes altres motivacions que les que puga tindre un aficionat recent. Penseu que en general el perdre l'èpica, el ser diferent, l'anar a la contra i tot això, que en part s'ha perdut o disminuït, ha "erosionat" el vostre sentiment. Que ja no és com abans, vaja.



  • Jo sóc granota des que em van portar a Vallejo als set anys. En eixe temps estàvem en primera. Després ho vaig continuar sent en segona, en tercera, i encara que vaig estar anys vivint fora d'Espanya, vaig mantindre sempre viva la flama.

    Vaig ser molt a Mestalla, perquè simplement m'agradava veure futbol. Com també vaig ser al Bernabéu o al Calderón quan estudiava a Madrid.
    Quant a la quantitat, tinc la certesa, que esta passió és potser l'única que, lluny de baixar, puja amb els anys i venç al temps.
    Açò és pur sentiment, no es pot raonar, se sent i punt.

    I a la pregunta que fas: cada dia que passa sóc un poc més granota que el dia anterior.



  • Jo sóc dels "recents", però note eixe sentiment en alguns coneguts..



  • Jo crec que estem en una epoca en la que es deuria d'aprofitar per a fer aficio ja que en teoria estem millor que mai


  • Moderador

    Uf que pregunteta, no crec que es puga considerar que ara sóc "menys" del Llevant però lo cert és que la meua forma d'entendre'l ha canviat.

    Especialment pel fet de no estar a València (quan estic obviament intente anar a tots els partits) i és que el tema d'anar al camp ho veig tan important.

    Fa dos o tres anys recorde vore partits a casa i tirar-me, literalment, per terra al marcar un gol, pegant xillits com si no estiguerà bé del cap. Ara en canvi lo més que puc fer sol ser pegar mitg bot i cagar-me en la mare que va (per a bé).

    Quan vaig al camp actue igual que quan tenia el pase pero quan no estic en ell i he de seguir a l'equip en la distància note molt més la falta de la gent amb la que vivia els partits al camp (encara que eixa gent va anar disgregant-se i ja l'últim any amb pase la zona no era com al principi).

    També "creixes" i vas veient certes coses de la directiva, accions de mafiosos i errors que es torne a cometre una i altra vegada i te cagues en lo que li estàn fent a una familia (perquè això és lo que m'agrada del Llevant per damunt de totes les coses, la seua afició, com viu el futbol -esport que cada vegada m'agrada menys pel circ en el que s'ha convertit- i com et sents part d'algo únic i especial) que estimes.

    No se, des de que vaig començar a ser (la majoria ja sabeu que jo venia de "ser" d'altre equip) han canviat unes quantes coses i també la meua percepció d'elles.
    No m'atrevixc a dir si em considere més o menys granota que abans.



  • Jo crec que més que res influeix l'edat. Es a dir, quan eres jove i eres seguidor d'un equip de futbol tens molt de temps per a prestar-li atenció. Quan ja tens mes anys el fet de que hi hagen coses mes prioritaries com la familia o el treball fa que al futbol se li dedique menys temps.

    A banda el futbol actual ja no es com abans. Jo tire molt a falta els transistors a l'estadi i eixe home que deia "Gol de nosequí" i tots a fer el calcul mental. També abans la gent es quedava més fins al xiulit final perque el partit acabava a les 7 i no passa res per arribar a casa a les 8 o a les 8 i mitja (a més havien menys cotxes, encara que els embossaments eren pitjors).

    No ho sé, a mi em continua donant el mateix sentiment anar a l'estadi. Lo que canvía, al meu cas, es que quan s'acava el partit toca tornar a la vida real, i abans em podía pasar hores parlant amb mon pare de si Fede Marín tal o qual.

    En resum, no em considere menys granota, em considere menys futboler. M'agradava més quan lo important era deixar-se la pell al camp i no com s'han tallat el monyo els jugadors.



  • @Gorje3:

    Jo crec que més que res influeix l'edat. Es a dir, quan eres jove i eres seguidor d'un equip de futbol tens molt de temps per a prestar-li atenció. Quan ja tens mes anys el fet de que hi hagen coses mes prioritaries com la familia o el treball fa que al futbol se li dedique menys temps.

    A banda el futbol actual ja no es com abans. Jo tire molt a falta els transistors a l'estadi i eixe home que deia "Gol de nosequí" i tots a fer el calcul mental. També abans la gent es quedava més fins al xiulit final perque el partit acabava a les 7 i no passa res per arribar a casa a les 8 o a les 8 i mitja (a més havien menys cotxes, encara que els embossaments eren pitjors).

    No ho sé, a mi em continua donant el mateix sentiment anar a l'estadi. Lo que canvía, al meu cas, es que quan s'acava el partit toca tornar a la vida real, i abans em podía pasar hores parlant amb mon pare de si Fede Marín tal o qual.

    En resum, no em considere menys granota, em considere menys futboler. M'agradava més quan lo important era deixar-se la pell al camp i no com s'han tallat el monyo els jugadors.

    Doncs, a mi tot al contrari. Més futboler, més granota, amb més temps dedicat al futbol, més cabrejat, més entusiasmat. Potser perquè ja tinc la meua vida resolta. Pot ser.



  • @Nabil El Zhar:

    Fa dos o tres anys recorde vore partits a casa i tirar-me, literalment, per terra al marcar un gol, pegant xillits com si no estiguerà bé del cap. Ara en canvi lo més que puc fer sol ser pegar mitg bot i cagar-me en la mare que va (per a bé).

    A mi també em passa, per això em "preocupava"l. Em traus un pes de damunt de saber que no sóc l'únic.

    @Gorje3:

    En resum, no em considere menys granota, em considere menys futboler. M'agradava més quan lo important era deixar-se la pell al camp i no com s'han tallat el monyo els jugadors.

    Crec que en el meu cas també va per ahí.


  • Moderador

    Yo me hice granota.De pequeño mas del Valencia y poco a poco me hice del Levante.Creo que el descenso a tercera fue lo definitivo.
    Supongo que es por la edad,pero no tengo la ilusión de antes.En algunas temporadas de segunda b,estaba deseando que llegara el dia del partido.Y ahora que estamos en primera,no.
    Yo aunque volviera a segunda b,seguiria sacándome el pase y acudiendo al estadio.



  • Amor a uns colors, amor al Marítim, i a les seues gents…

    Macho per sempre ...Llevant!!



  • @Gorje3:

    En resum, no em considere menys granota, em considere menys futboler. M'agradava més quan lo important era deixar-se la pell al camp i no com s'han tallat el monyo els jugadors.

    Aquí otro por el estilo. Yo lo que soy, o he sido, es un gran consumidor de fútbol. Siempre que he podido he visto el partido que hicieran en la tele, fuera un Madrid-Barça o fuera un Alcoyano-Benidorm por la autonómica. Y hacerme seguidor del Levante vino un poco por ello, porque era equipo de mi ciudad y el cuerpo me pedía consumir fútbol en vivo y no solo por la TV o a través de los cromos. Y vivir el primer año con carnet de socio un descenso me hizo ver otras formas de vivir el fútbol que me encandilaron, no todo son títulos y cracks mundiales.

    Pero como todo, considero que hay etapas y etapas, y quizá la falta de tiempo, quizá el aumento de obligaciones o quizá la prensa rosa que rodea al fútbol actualmente hacen que no viva las cosas ni por asomo igual que antes. El sentimiento granota sigue ahí igual que siempre o incluso mas fuerte (cada día da mas orgullo decir que se es del Levante y solo del Levante, que a mi esos dos de los que uno parece estar obligado a seguir me la traen al pairo), y dentro del Ciutat vivo los partidos como el que mas y me pongo de muy mala leche como siempre he hecho, pero aaaamigo, en el momento que el árbitro pita el final si hemos ganado me voy a casa con una sonrisa de oreja a oreja, pero si hemos perdido no permito que me quite el sueño o que me suponga un tremendo disgusto que arrastre un par de días.



  • No tengo herencia granota. Soy más granota en Segunda que en Primera. No me gusta sufrir



  • @tacata:

    No tengo herencia granota. Soy más granota en Segunda que en Primera. No me gusta sufrir

    Pues yo en segunda sufría igual que en primera.
    Siempre hay un motivo para sufrir. Levantinismo=Patiment


Accede para responder