@nabil-el-zhar dijo en Història i històries de València i els valencians:
@gimnastico_1909 home jo crec que sí va del tema, què és això de Jaume I i regalista?
Bé, encara que es faça un poc llarg, hi ha que posar en antecedents. Quan Pere II el católic mor en la batalla de Muret en 1214, els interessos de la casa regnant aragonesa al nord dels pirineus, s'esvaixen. El regne atravesa una crisi: el únic fill i hereu de en Pere es Jaume, un xiquet, que ademés es captiu per el pijor enemic de Pere, Simón de Montfort. El papa Inocenç III presiona a Montfort (vasal seu com a creuat que es) per a que entregue al menut a l'ordre dels templaris, que el criarà (crec que en el castell de Monçó, si no recorde mal) mentre Aragó i Catalunya son regides per un consell de regencia dirigit per en Sanç, germà menut de En Pere II.
Jaume I serà criat pels templaris (i d'ells aprendrà bona cosa de milicia) i sempre tindrà bon record d'ells, pero per les disensions i querelles entre els regents i els nobles, es obligatori declararlo major d'edat i proclamar ho rei en tan sols catorze anys. Molt menut.
El seu regnat coincideix més o manco en el del gran Ferran III el Sant de Castella, el gran reconqueridor cristià de aquell regne, que aprofita molt bé la crisi del califat amohade després de la desfeta de Las Navas de Tolosa. Jaume també deixarà d emirar a occitania i mirarà cap al sud, volent ser un reconqueridor, pero la primera década de sa regnat està marcada pel constant desafiament, rebelions i desobediencies dels nobles aragonesos i catalans. Aixó li marcará moltissim.
Hi ha que recordar que el regne de Aragó, i els comtats catalans, tenen un orige jurídic navarrés i franc, en ambdos casos en una forta prevalencia de la nobleza i ses drets. Per a gobernar, per a recabdar tributs, per a fer la guerra o per a obtindre prestecs, el rei constanment ha de ficarse a les mans dels nobles (siguen laics o eclesiástics). I pasar per on ells volen. La superbia de la noblessa, sobre tot la laica, es molta, i Jaume tindrà sempre gran amargor cap a ells.
La reconquesta es una bona opció política per a ell. Al ser una guerra santa, conta en la bendició papal, el suport económic de l'esglesia, i la colaboració directa de les ordres militars del Temple i l'Hospital, les dos milicies cristianes més formidables de l'epoca. La conquesta de Majorca es el primer pas, pero encara depén molt dels nobles i eclesiástics catalans, tot i que escomençarà a buscar l'ajut de la burguesía barcelonesa, que serà la gran aliada de la corona contra els nobles en els segles posteriors.
Per a la conquesta de la taifa de Valencia, sa gran ambició, no obstant, tingué menys interés de la noblesa aragonesa o catalana, que prefería que els moros els paguessin tributs (les paries) que una conquesta efectiva, que donaría con a posesió unes terres en feut (no patrimonials) que damunt hauría que repoblar i vigilar.
Vaig acabant: la conquesta de Valencia fou una empresa molt personal de en Jaume I, en la ajuda de uns pocs nobles i bisbes familiars o aliats, davant la gran indiferencia i nula colaboració de la resta, buscant el soport de ordres militars, milicies de ciutats menudes (Teruel, Tortosa, Daroca), creuats vinguts d'Europa i mercenaris. Estigué a punt de fracasar, pero quan aconseguí conquerir la ciutat de Valencia, era questió de temps que tota la taifa caiguera.
Una vegada assolit l'exit, en Jaume tenía clar que no li devía res a la gran noblessa aragonesa i catalana (els "ricoshomens"). Quan aquells proposaren repartir el nou territori guanyat entre el regne de Aragó y el principat de Catalunya, en Jaume, que ja era prou fort per a afrontarlis, els envià a fer la mà. Creà un regne nou, li donà uns furs nous (que tenía ja previstos, perque va donar els costums apenes dos semanes després de la conquista de la capital), primer per a la ciutat de Valencia, després per a totes les ciutats reiales del Regne (Burriana, Xàtiva, Sagunt, Alzira, Vila-real etcétera), i finalment per a tot el regne que no fora territori senyorial.
Els furs valencians estàn basats en els de Tortosa, pero Jaume I va posar sa redacció en mans de dos doctors en dret per Bolonia, introduint moltes "novetats" vingudes d'Italia, on s'estava recuperant el dret romà (que donava més poder legislatiu i juridic al sobirà), front als furs més tradicionals ab grans normes de tipus franc-germànic (més nobiliaris), com teníen els furs catalans i aragonessos.
En atres paraules, que Jaume es preocupà de que el regne de Valencia fora molt "reial", en molta influencia dels menestrals, industrials i comerciants, aixi com ordres religioses (militars o no), minvant molt l'influencia de aristócrates i bisbats. Tots aquells eren colectius molt més fidels a l'idea de una monarquía forta que no els darrers.
D'açí ve lo que he dit de que era "regaliste". De fet, en tota la historia de la Corona de Aragó posterior, el Regne de Valencia quasi sempre es ficà de part del rei en les guerres o conflictes internes que hi hagué (i n'hi hagué un bon grapat).
