El asunto Catalán (el joío…)
-
@rana baileys:
Lo mío no es ni mucho menos una enmienda a la totalidad.
Sigo creyendo en el procés, a pesar de todo y de todos. No me he embarcado en esto para bajarme a la primera zozobra de la nave. Es una enmienda a la soberbia y el personalismo.
Esto no se ha parado ni se va a parar. Ni vamos a esperar al retorno del mesías.Y lo dicho vale también para España, por supuesto. Pero por orden. Con la RCI la monarquía y el regimen del 78 implosionarán. Un tiempo nuevo vendrá.
Y allí estaremos, si no nosotros, los que vienen por detrás, para enarbolar en cada calle, en cada plaza, la bella bandera de la libertad.
Ufff, qué a gusto me he quedado. Ya echaba de manos una soflamilla de éstas.
Yo no he visto en el procés ninguna bandera de la libertad, ni de la democracia, más allá de la propaganda. Me lo creo más o menos como que Coca Cola es la pausa que refresca, o que Pascual se preocupa mucho por las vacas.
Casi toda la mitología del procés es una campaña de marketing. De lo más evidente. Bien hecha (los catalanes lo hacen todo mejor ) pero marketing al fin y al cabo. Si el independentismo perdiera las subvenciones públicas (o sea, el poder autonómico), su impacto bajaría indudablemente.
Bastaron las elecciones autonómicas del 2-1D para demostrar que de "un sol poble" nada. Y el resto de slogans han ido cayendo uno detrás del otro.
Yo creo recordar que allá por la última Navidad ,( que pasé, contigo quisiera olvidarla pero no he podioo.. ) la del corte las ingles, dicho sea de paso, escribí con letra grande que la movida del "procés dels 8 s" había resultado ser "Un pa com unes osties", o similar.
Rectificaré en fa menor. Otro día, que ara tinc uns pebrots al foc…
-
Y eso no es nada… puedo caer bastante más bajo
No me cabe la más mínima dudka.
Creo recordar, ara mateixmito, una frase de un insigne premio Nobel, (el Nobel ixe del corte les ingles, sueco , el dinamitero ixe) español, para más señas, sobre el acto homor-sexual por antonomasia:
Es como defecar, pero pa dentro.
yo no lo sé, yo no lo sé… Todavía no me metió el metge el et dentro. Estoy esperando, en todo caso, que mi médico asignado, sea una médica, en mi caso.Y tanto, que puedes caer más bajo...Faltaría ...plus. El ultra, mayormente. El Plus Ultra, allende los mares...
PD. ¡Oh! El mar...¡qué bello tema para cantar...
Hábleme del mar, marinerete. Verde...que...que está muy verde
-
-
He sentit un borinot?
Que estava pensant ara mateix, canviar-li /el títol/ al fil, aixina, d'aquesta manera:
"La història interminable"
Ho consultaré, en tot cas abans en el meu coixí, (almohada), de pell de Cuní (conejo)
Demà ja, si això, en tot cas…
Se aceptan opiniones, eso, también.
-
-
Oí que el café es veneno para los loros..
Dedicado al parrot, de arriba…
Muele...
Tomate. Tómate un café...
Moliendo cafè.. en el teu bec.
-
No me apetece.
-
Testimoni d'un jove a qui el 1-O li va canviar la vida
"_Un amic li va dir que calia gent a l’infanta Isabel d’Aragó. Era divendres, aquell havia estat el seu institut i hi va anar a passar la tarda per amistat. Li va agradar l’ambient, de manera que va anar a casa a buscar una màrfega per tornar-hi a dormir. Luis Morote és un jove de vint-i-quatre anys de la Verneda que creia que l’independentisme era un moviment victimista i que s’havia arribat a sentit ofès com a espanyol pel que sentia i llegia als mitjans de comunicació. Aquell cap de setmana va ser el principi de la resta de la seva vida. ”Un cop a dins de l’institut, hi havia molt de misteri, tot va ser massa paranoic, però vaig veure que ho havia de fer’, explica. Un impuls el va portar a quedar-s’hi. La paranoia no era res més que por. Una por contínua i persistent que aquella nit va empènyer un grup de joves a defensar un dels col·legis electorals del barri perquè els veïns poguessin votar el primer d’octubre. La por no hi era perquè sí. Davant l’institut, hi ha el complex de la policia espanyola de la Verneda. Nou mil metres quadrats de dependències de les forces policials. Durant el cap de setmana, hi van aparcar desenes de furgonetes i d’agents uniformats que pretenien d’impedir la votació, si calia, per la força. ‘Vaig tenir un sentiment molt espontani de defensar l’escola i la meva gent, perquè principalment és la teva gent’, recorda.
Morote va créixer en un bloc de pisos amb veïns immigrats d’Espanya i molts agents de la policia espanyola. El seu pare ho és ,i durant el franquisme va ser un ‘gris’. La seva mare és d’El Salvador. ‘Com que no tinc arrels catalanes, tampoc em sentia català, català’, diu. La seva escola, la Bac de Roda. Allà va aprendre català. No es va implicar en el 15-M, però hi va simpatitzar. I progressivament va anar canviant el pensament de dretes que havia rebut a casa per un d’esquerres. ‘Però primer de tot, volia la unitat d’Espanya’, assevera. Llegia, i encara llegeix, molta premsa espanyola, i creu que això el va condicionar molt. És contundent quan hi reflexiona: ‘La premsa espanyola manipula perquè l’independentisme t’ofengui com a espanyol.’ El primer d’octubre? En Luis estava convençut que seria com el 9-N. Si aleshores no va votar, per què ho havia de fer ara? El 20-S l’havia impactat, d’acord. ‘Va ser una mena d’avís: escolta, que aquí passen coses i no són com tu les veus.’ Però era una votació convocada per la Generalitat, l’estat espanyol no hi estava d’acord i era ‘il·legal’. El dia abans de dormir a l’Infanta, Morote pensava que el 1r-O quedaria en no res.
Aquell divendres a la nit, van fer torns per a vigilar la porta. Al matí, les àvies del barri els van dur l’esmorzar. ‘La gent em va conquerir’, diu Morote, que treballa com a administratiu a Badalona. L’endemà van arribar més veïns i van organitzar activitats. També van fer torns per a obrir altres escoles del barri perquè s’hi pogués quedar gent a dormir. Descriu l’ambient com a ‘lúdico-festiu’. ‘Proveíem d’allò que faltés: aigua, coses bàsiques.’ El contacte amb la gent va millorar la seva percepció de l’independentisme, però a ell li venia al cap el 3% i Jordi Pujol. ‘Canviar una burgesia per una altra… No ho veia. Però el primer d’octubre, vaig veure molta gent d’esquerres, molta gent que al cap i a la fi només volia votar i volia una república.’Però la cosa que més el va impactar va ser l’actuació de la policia espanyola. D’agents com el seu pare. Es va passar el diumenge tremolant. ‘Quan ens vam llevar a les sis del matí, ja vèiem totes les furgonetes de la policia.’ Algú va introduir les urnes a l’institut per una porta del darrere. En Luis no les va veure entrar. Des de primera hora, es van formar cues per votar. I aleshores, el mòbil. ‘Estàvem asseguts, més o menys tranquils, i ens van començar a arribar els vídeos de les càrregues. Vaig pensar que no podia ser. Em va començar a agafar un odi brutal’, assegura. ‘Era molt injust que pel sol fet de votar hi hagués aquelles càrregues.’ Davant la comissaria de la Verneda, es concentraven més i més furgonetes i agents. Morote en denuncia l’actitud de provocació, i això que havien compartit el cafè en un bar pròxim a l’institut i al complex policial. ‘Passaven les hores i anaves veient que una policia que sempre havies sentit com a teva se’t posava davant, perquè envoltaven la comissaria, amb les armes i et mirava desafiant. Allà vaig començar a plorar. Va ser un xoc. Tot allò que creia va quedar en no res. Vaig dir: quina merda d’estat que tenim.’
Els carrers eren plens de gent mobilitzada. Un barri obrer i humil, hereu de tantes lluites veïnals durant el franquisme, amb un electorat majoritàriament partidari de la unitat d’Espanya, defensava les urnes. De sobte, Morote va trobar-se una Verneda que o bé no havia conegut abans o bé havia ‘canviat el xip’. Va recórrer diverses escoles, com la Caixa i els Porxos. A l’escola els Horts, la policia espanyola va carregar, però els veïns van aconseguir salvar una urna i van continuar votant. Una amiga que hi treballa li va explicar que havien fet un munt de destrosses. L’endemà, els nens demanaven què havia passat. ‘Com dius a un nen petit que ha estat la policia, si en teoria un nen ha de veure la policia com la seva protectora?’, es demana. ‘Venien amb aquest odi només pel fet que érem catalans. Als Horts, hi va haver un odi brutal. Per sort, nosaltres no vam rebre’, continua Morote.
A la Infanta hi va haver cues durant tot el dia i ell va anar a votar als Porxos. ‘Veient les càrregues i tot plegat, Ja sabia que aconseguirien un resultat nul. Vaig votar en blanc perquè, en aquell moment, encara ho estava assimilant. És un dia sencer que et canvia la vida. Et canvia el pensament respecte a Espanya, la seva gent, el procés… Perquè és gent que només vol votar.’ Ara és independentista. ‘L’1-O em va canviar el pensament’, sentencia. No ho ha explicat al seu pare: és gran i està malalt. Quan pot, li demana per l’avi, que era republicà, guàrdia d’assalt. ‘De vegades intento que m’expliqui coses. Li trec una mica d’informació per veure exactament d’on provinc. El meu avi era de Múrcia, d’Abarán. Probablement, van patir molt la repressió i ningú no ho diu. Hi ha molta por. Ara em toca a mi ser una mica republicà, però català’, i somriu.
Després, els mitjans espanyols van dir que no hi havia hagut cap referèndum i que a Catalunya havien volgut donar un cop d’estat. ‘Són tot mentides. No pot ser! M’he fet independentista, en part, per culpa del PP, per la seva manera de governar, no perquè m’hagi convençut un partit o una plataforma’, es justifica. En moltes manifestacions, Morote porta la bandera republicana espanyola, la tricolor, amb una estrella de l’exèrcit popular. ‘Probablement el meu avi va lluitar per l’exèrcit popular, no ho sé. Són valors republicans.’ Creu que hi ha d’haver una tercera república espanyola i que idealment això hauria de donar pas a una república catalana. ‘Però veig també que no és viable, que aquest és encara un estat franquista i lluitar per la república catalana és més viable’, raona. Morote seria el primer de lluitar per una república espanyola i lamenta que no s’hagi fet justícia amb els republicans represaliats. ‘Arriba un moment que també vols una república catalana perquè històricament s’ha lluitat per l’autodeterminació. Per tant, és de justícia’, conclou.
La tarda del primer d’octubre, en Luis ja va cridar a favor de la República catalana davant la policia espanyola. Els agents se’n reien. També els van repetir una vegada i una altra que ja havien votat. Potser era, diu, una manera de desfogar-se pel que havia passat als Horts. A la Infanta van témer tot el dia una càrrega i, finalment, a la tarda, van fer el recompte de vots i van deixar que els Mossos s’enduguessin les urnes. Morote ho recorda com ‘una explosió d’adrenalina brutal’. ‘En el moment que lliures les urnes, ja està, ja has lluitat’, diu. Allò que va viure ja forma part de la seva memòria personal, del passat que investiga i el present que construeix: ‘És una cosa que explicaré als meus fills i, tant de bo, als meus néts, si en tinc. És una cosa que no s’ha d’oblidar mai, és impossible._’
-
Molt emotiu el canvi de vida del jove…
Y muy largo, como los finales de torres.
-
Volen provocar. Volen violència.
"_Demà la ciutat de Barcelona viurà una de les situacions més perilloses que podem imaginar. Segons fonts diverses, poden arribar-hi uns quants milers de policies espanyols que volen celebrar impúdicament que fa un any que van agredir la població catalana. De primer, presentaren la convocatòria com una manifestació per a reclamar l’equiparació salarial, però això no té trellat, perquè la Generalitat no hi té res a veure.
La pretensió d’aquest grup de policies, al qual ja podem tenir per cert que se’ls unirà l’extrema dreta local, era d’entrar a la plaça de Sant Jaume, per fer befa de la Generalitat, davant de Palau. Només cal seguir les seues xarxes socials per a comprovar que tenen aquesta intenció. Cosa que, lògicament, ha despertat un malestar enorme que ja començava a fer-se evident amb l’acampada que els Mossos van desmuntar ahir. Hi ha moltes crides a concentrar-se a la plaça demà al matí per evitar que puguen entrar-hi i segurament tindran efecte. I l’actuació dels Mossos a la plaça i a l’escala del TSJC, d’on han arribat a foragitar un diputat del Parlament de Catalunya, no ajuden precisament a calmar els ànims, ans al contrari.
Personalment, no entenc com és que el govern de Catalunya autoritza una manifestació com aquesta. Ara els promotors han dit que acceptarien un recorregut alternatiu, que segurament no passarà per la plaça de Sant Jaume. Però, passen per on passen, siga el carrer que siga, és indiscutible que aquesta gent significa un perill per a la convivència, que no es pot eludir i que serà altíssim. Enaltir pels carrers de Barcelona els criminals d’uniforme que van atonyinar els nostres veïns, la gent de les nostres viles i ciutats, va més enllà de la llibertat d’expressió i manifestació.
És fàcil d’imaginar que la provocació tindrà una resposta ciutadana segura, que ha de ser molt contundent en el fons però que hauria de defugir tothora les imatges de violència que l’estat espanyol cerca continuadament d’ençà del 20 de setembre de l’any passat. L’obsessió, ho sabem tots, és de poder mostrar al món independentistes catalans violents per a contrarestar les imatges del primer d’octubre, que tant de mal els han fet a ells. Alerta, doncs, a regalar-los allò que vénen a cercar.
Demà sembla segur que la plaça de Sant Jaume i potser molts carrers del voltant seran plens de gent, decidida a no deixar passar com si res un fet tan greu. I si passa això, serà molt important d’anar-hi amb l’esperit pacífic, no-violent i creatiu que tant ha servit al sobiranisme per a guanyar credibilitat i prestigi aquests darrers mesos i anys.
D’un any ençà, l’independentisme ha evitat situacions molt greus, provocacions constants. Des d’aquell cotxe ple d’armes que la Guàrdia Civil va deixar obert expressament davant el Departament d’Economia fins a l’acció dels escamots d’encaputxats que van pels municipis mirant de fer saltar la gent. La provocació de demà, podeu estar-ne segurs, serà la més intensa i dolorosa i és precisament per això que la fan. La resposta, del carrer, haurà d’estar al nivell que les circumstàncies exigeixen. I caldrà estar també molt atents a la resposta d’un govern que es declara independentista i que supose que és conscient que d’ací a dilluns s’hi juga la credibilitat."_
Vicent Partal
-
Es una pena que se actuara con tan poco tino por parte de las fuerzas de seguridad y de sus responsables, dando impulso a toda esta literatura barata en vez de dejar bajar el souflé por su propio peso.
Por lo demás lo de 'M’he fet independentista, en part, per culpa del PP, per la seva manera de governar, no perquè m’hagi convençut un partit o una plataforma’ me ha hecho gracia. Un poco contradictorio, la verdad. Pero no me extraña mucho viniendo de quien viene, de alguien que me intentan vender como referencia a tener muy en cuenta pero que tras leerlo con atención me parece bastante limitadito en capacidad de razonar. Todo blanco o negro, todo 'si este me hace daño pues ahora no respiro y me hago indepe. Toma!!'. Y que conste que del otro lado también hay: "pues ahora me cabrea Catalunya, no respiro y me hago nacionalista español, ale!!". Pero no me parece acertado dar demasiado bombo a ninguno de los dos casos, la verdad.
-
Es una pena que se actuara con tan poco tino por parte de las fuerzas de seguridad y de sus responsables, dando impulso a toda esta literatura barata en vez de dejar bajar el souflé por su propio peso.
Por lo demás lo de 'M’he fet independentista, en part, per culpa del PP, per la seva manera de governar, no perquè m’hagi convençut un partit o una plataforma’ me ha hecho gracia. Un poco contradictorio, la verdad. Pero no me extraña mucho viniendo de quien viene, de alguien que me intentan vender como referencia a tener muy en cuenta pero que tras leerlo con atención me parece bastante limitadito en capacidad de razonar. Todo blanco o negro, todo 'si este me hace daño pues ahora no respiro y me hago indepe. Toma!!'. Y que conste que del otro lado también hay: "pues ahora me cabrea Catalunya, no respiro y me hago nacionalista español, ale!!". Pero no me parece acertado dar demasiado bombo a ninguno de los dos casos, la verdad.
Crec que saps que el món dels sentiments no va sempre de la mà amb el món de la raó, jo diria que mai.
La història de les conversions religioses, per exemple, a la vista de la raó, poden semblar ridícules.
És qüestió d'analitzar cada qüestió des del prisma que ella utilitza.Sense tenir en compte els sentiments, açò no es pot entendre íntegrament.
-
Y los entiendo, pero lo que no voy a hacer es dejar que me cieguen o aplaudir a quien parece que prácticamente solo cuenta con ellos y encima se enorgullece como si fuera súper legítimo y superiormente moral basar sus actuaciones en esos sentimientos.
-
Y los entiendo, pero lo que no voy a hacer es dejar que me cieguen o aplaudir a quien parece que prácticamente solo cuenta con ellos y encima se enorgullece como si fuera súper legítimo y superiormente moral basar sus actuaciones en esos sentimientos.
Malc, somos sentimientos.
Eso nos diferencia de cualquier posible evolución de la computación.Como dijo Pascal: "El corazón tiene razones que la razón no entiende".
Y no me hagas el chistecito de Mariano que te veo venir.
-
No sé cuál, yo a Mariano me lo tomo muy en serio
Somos sentimientos, sí, pero no SOLO sentimientos y no necesariamente por tenerlo debemos darles siempre validez o más importancia por defecto que a la razón.
-
En el cuerpo humano, se llame uno, o no, Mariano:
Causa admiración…¡Cómo trabaja el corazón! (el joio corazón)
No es una máquina. Tampoco es un motor...
Es, una víscera, se llama....
-
No sé cuál, yo a Mariano me lo tomo muy en serio
Somos sentimientos, sí, pero no SOLO sentimientos y no necesariamente por tenerlo debemos darles siempre validez o más importancia por defecto que a la razón.
Mentiroso
-
Verdadoso… o verdoso
-
-
Rana, no equipares emotividad o irracionalidad con religión. Menos con la católica. Y menos tú que fuiste novicio de la orden de san Alberto magno y santo Tomás.
Hay razones perfectamente lógicas para explicar la existencia de un Creador inteligente. Y se puede razonar lógicamente sin ningún problema sobre la ley natural o la divina.
Naturalmente que en la religión hay un componente emocional, como en muchas otras parcelas de la vida humana, pero no es ni el único ni el principal.
Mala cosa es hacer bandera de la irracionalidad. Es exaltar el subjetivismo al grado extremo. Quizá en poesía tenga un pase, pero en política siempre es nefasto.
Los nacionalistas catalanes son los Pentecostales de la política española.
-
Rana, no equipares emotividad o irracionalidad con religión. Menos con la católica. Y menos tú que fuiste novicio de la orden de san Alberto magno y santo Tomás.
Hay razones perfectamente lógicas para explicar la existencia de un Creador inteligente. Y se puede razonar lógicamente sin ningún problema sobre la ley natural o la divina.
Naturalmente que en la religión hay un componente emocional, como en muchas otras parcelas de la vida humana, pero no es ni el único ni el principal.
Mala cosa es hacer bandera de la irracionalidad. Es exaltar el subjetivismo al grado extremo. Quizá en poesía tenga un pase, pero en política siempre es nefasto.
Los nacionalistas catalanes son los Pentecostales de la política española.
Las podrías exponer? (resaltado)
Y lo que tampoco se puede equiparar emotividad con irracionalidad. Una cosa es que los sentimientos no se expliquen a la luz de la razón, y otra distinta es que sean irracionales (en la acepción laxa del término).
Y cierto, tienes razón, esos dos hombres forman parte de la historia. Pero en la O.P. (donde aparte de novicio fui profeso) hubo también personajes muy relevantes como Giordano Bruno o Girolamo Savonarola. Ambos acabaron en la hoguera.
En cuanto al primer punto que te he planteado, no trates de convencerme a mí, que como bien sabes soy creyente, sino a los que no lo son, que tengo la intuición son mayoría entre los que nos leen.
Un saludo fray.
-
Parrot, ¡te cambio el papel!
Meló del Cher..
¿El papel higiénico?
-
Parrot, ¡te cambio el papel!
Meló del Cher..
¿El papel higiénico?
¿Qué cony de paper ni que 8 CUARTOS (ahora vamos TERCEROS, nos falta subir 1 peldaño) dice el ahora Parrot? (1)
En cuanto a la higiene, ya fuere democrática, o no, la mejor sería que habilitaran los administradores, de una puta vez, el capuchón cibernético para poder aliviarme de esta pesadilla de moderador loro..lolo..
Ya lo dije, me ofrezco a cambiarle el papel. Estaría dispuesto incluso a asumir el papel de moderador, pero, como dios manda, no como …esto que revolotea reiteradamente dando por el culo, impunemente, por las laxas normas de este foro..
(1) El verde. evidentemente. El parrot-moderador verde...
Señor, señor, dame paciencia... 
