Post para meditar

Nabil El Zhar

@rana-baileys dijo en Post para meditar:

@nabil-el-zhar dijo en Post para meditar:

Me'n he d'anar abans de temps així que no vaig a poder acabar d'escriure la part més pròpiament espiritual i relativa a algunes qüestions religioses però per a entendre el context i altres percepcions, si teniu interès, he parlat d'això al blog.

https://elencuentroatento.blogspot.com/2022/01/semana-13-retiro.html

Abraços

Gracias por tu entrada. Debo decirte que yo en cuatro años de religioso nunca hice ese tipo de retiros. Eran mucho más light.
La celda no está nada mal, y el entorno es espectacular.
Consultar resultados de la NBA? Serán del Levante, joío
Al hacer ese especial hincapié en el silencio es para escuchar cosas que habitualmente no se perciben. Esos ejercicios de relajación deben ayudar bastante. Desgraciadamente tengo desde siempre un silbido en los oídos que me impiden oír el silencio
Realmente es un perenne concierto de silbo, como debería ser el Ciutat hacia el palco.
Dices no ser creyente, pero este tipo de experiencias es buscando... qué exactamente?
Y al final, hablarás de tus contenidos más específicamente espirituales? Porque dices irte antes de tiempo. De dónde?

Hahaha home els del Llevant no els puc ficar com a distracció, son qüestions fonamentals, importants i prioritàries del meu dia a dia
Com diu @gimnastico_1909 realment silenci silenci com a tal difícil, era molt més fàcil quan t'agarraves a algún sonit ambiental estable i lleu.

Sí que anava buscant un possible apropament a Deu, en el sentit de generar una situació més propícia per a sentir algún tipo de "senyal" (sensació que no fora sols racional). Ara bé, ja al primer dia em vaig agobiar un poc amb eixe assumpte perquè estava fent les oracions/meditacions com si l'objectiu fora que una veu externa anara a possar-se a parlar en mi o com si haguera de notar papallones mentres llegia els textos...en fi, una exageració innecessària. Les coses van anar millor quan vaig concluir que millor disfrutar sense expectatives ni exigències la experiència. Que no necessitava fer-me cristià.

Aleshores ahí ja va ser més còmode, anant vent les mini classes de teologia que suposaven els punts del dia impartits per l'orientador. Em va agradar prou la part de la creació, el fet de sentir-se, criatura és a dir, ésser creats i per tant l'acceptació que tot és don. Em sembla una afirmació que propicia i molt la humiltat (lo que tens no és per tu) i l'agraïment (ho vas rebre com un regal), i el fet de llevar-se el pes de res tan responsables (creure erróneament que tenim tant de poder sobre les nostres vides) respecte al camí que escollim.

També em va agradar molt el tractament de la vida de Jesús que vam vore, i la fixació de l'amor i el perdó com a fonaments de la Bona Nova més que el càstig, pecat o altres qüestions de la imatge del Javé de l'Antic Testament (vaig arribar a llegir fins a la meitat de Deuteronomi).

Van haver-hi més coses però vos d'eixe eixes dos per ara.

Coses que també vaig pensar sobre el fet de fer-me cristià, donat que si veig els meus valors veig tantes similituds amb ells és per una banda, el que va comentar @gimnastico_1909 crec alguna vegada per ací i que em va impresionar prou de que no pot deslligar-se els valors cristians del seu creador i que l'acceptació d'ells com a seculars en els últims segles oblidant d'on provenen és un error. Una cosa així em sona que va ser, la idea.
Després pense en un comentari d'Ernesto Castro que citant a no sé quin filòsof deia que hi havia un argument en contra de l'existència de Déu en el sentit de que si Déu, creure en ell i els seus valors, és necessari per a ser bona persona aleshores si una persona és bona sense creure, això implica que no és necessària la creença en Deu i que per tant este no existeix. Em pareix un poc simple però clar, ve a dir-me, tu ja tens estos valors, en què et beneficiària (ho he pensat des del què pensaria el meu entorn i com això afectaria a fins i tot el fet de la contínua desintegració de les religions -a Europa doncs ací és altra història- i el sentit que té entrar en una església en mort allà) considerar-te cristià?

Tot açò, entenc, sí, des d'una òptica maaassa utilitarista i racionalista ho sé. Però fins ara no he pogut deslligar-me d'ella a l'hora d'enfrontar esta qüestió. Efectivament el retir tenia la idea de poder apropar-me des d'altra perspectiva i no sé fins a quin punt l'he tingut. El que sí he tingut és més informació que ha fet més atractiva la perspectiva cristiana i les respostes que dóna a certs interrogants.

Parlant amb l'orientador l'últim dia. Em va donar algunes referències bibliogràfiques. El Crist Còsmic i l'obra de Raimon Panika sobre interreligiositat (em va dir que era de l'Opus Dei però de la época quan eren progressistes).
El que tinc clar és que les religions tenen sabers molt útils pel que respecta a eixa dimensió espiritual. I vull seguir coneixent sense els prejudicis que tenia fa uns anys.

Altra idea que vaig pensar és que el paradigma neoliberal no pot tindre futur des del moment que no dóna cap resposta a aquestes qüestions. Evidentment el seu poder en les altres dimensions del ser (física, emocional i ?mental) és molt fort, però fins a quin punt esta no podria ser la seua flaquesa? Tot pareix que seguirà creixent i que amb ell anirà destruint religions (ho penseu que poden adaptar-se el estret marge que ell deixa?) però arribarà un punt en què eixe buit serà massa gran i per ahí començarà a petar. Donant-se una època de re-religiositat, creixement de les antigues reformades o creació de noves. La història és cíclica, no? Haha potser és un pensament màgic però bé, tenia molt de temps per a la imaginació al retir.

Segur que em deixe coses però per ara ja va un bon totxo.

Lo d'anar-me'n abans de temps és que tenia que eixir ahir fora de casa i no anava a poder respondre fins hui

Abraços, companys

gimnastico_1909

@nabil-el-zhar dijo en Post para meditar:

@rana-baileys dijo en Post para meditar:

@nabil-el-zhar dijo en Post para meditar:

Me'n he d'anar abans de temps així que no vaig a poder acabar d'escriure la part més pròpiament espiritual i relativa a algunes qüestions religioses però per a entendre el context i altres percepcions, si teniu interès, he parlat d'això al blog.

https://elencuentroatento.blogspot.com/2022/01/semana-13-retiro.html

Abraços

Gracias por tu entrada. Debo decirte que yo en cuatro años de religioso nunca hice ese tipo de retiros. Eran mucho más light.
La celda no está nada mal, y el entorno es espectacular.
Consultar resultados de la NBA? Serán del Levante, joío
Al hacer ese especial hincapié en el silencio es para escuchar cosas que habitualmente no se perciben. Esos ejercicios de relajación deben ayudar bastante. Desgraciadamente tengo desde siempre un silbido en los oídos que me impiden oír el silencio
Realmente es un perenne concierto de silbo, como debería ser el Ciutat hacia el palco.
Dices no ser creyente, pero este tipo de experiencias es buscando... qué exactamente?
Y al final, hablarás de tus contenidos más específicamente espirituales? Porque dices irte antes de tiempo. De dónde?

Hahaha home els del Llevant no els puc ficar com a distracció, son qüestions fonamentals, importants i prioritàries del meu dia a dia
Com diu @gimnastico_1909 realment silenci silenci com a tal difícil, era molt més fàcil quan t'agarraves a algún sonit ambiental estable i lleu.

Sí que anava buscant un possible apropament a Deu, en el sentit de generar una situació més propícia per a sentir algún tipo de "senyal" (sensació que no fora sols racional). Ara bé, ja al primer dia em vaig agobiar un poc amb eixe assumpte perquè estava fent les oracions/meditacions com si l'objectiu fora que una veu externa anara a possar-se a parlar en mi o com si haguera de notar papallones mentres llegia els textos...en fi, una exageració innecessària. Les coses van anar millor quan vaig concluir que millor disfrutar sense expectatives ni exigències la experiència. Que no necessitava fer-me cristià.

Aleshores ahí ja va ser més còmode, anant vent les mini classes de teologia que suposaven els punts del dia impartits per l'orientador. Em va agradar prou la part de la creació, el fet de sentir-se, criatura és a dir, ésser creats i per tant l'acceptació que tot és don. Em sembla una afirmació que propicia i molt la humiltat (lo que tens no és per tu) i l'agraïment (ho vas rebre com un regal), i el fet de llevar-se el pes de res tan responsables (creure erróneament que tenim tant de poder sobre les nostres vides) respecte al camí que escollim.

També em va agradar molt el tractament de la vida de Jesús que vam vore, i la fixació de l'amor i el perdó com a fonaments de la Bona Nova més que el càstig, pecat o altres qüestions de la imatge del Javé de l'Antic Testament (vaig arribar a llegir fins a la meitat de Deuteronomi).

Van haver-hi més coses però vos d'eixe eixes dos per ara.

Coses que també vaig pensar sobre el fet de fer-me cristià, donat que si veig els meus valors veig tantes similituds amb ells és per una banda, el que va comentar @gimnastico_1909 crec alguna vegada per ací i que em va impresionar prou de que no pot deslligar-se els valors cristians del seu creador i que l'acceptació d'ells com a seculars en els últims segles oblidant d'on provenen és un error. Una cosa així em sona que va ser, la idea.
Després pense en un comentari d'Ernesto Castro que citant a no sé quin filòsof deia que hi havia un argument en contra de l'existència de Déu en el sentit de que si Déu, creure en ell i els seus valors, és necessari per a ser bona persona aleshores si una persona és bona sense creure, això implica que no és necessària la creença en Deu i que per tant este no existeix. Em pareix un poc simple però clar, ve a dir-me, tu ja tens estos valors, en què et beneficiària (ho he pensat des del què pensaria el meu entorn i com això afectaria a fins i tot el fet de la contínua desintegració de les religions -a Europa doncs ací és altra història- i el sentit que té entrar en una església en mort allà) considerar-te cristià?

Tot açò, entenc, sí, des d'una òptica maaassa utilitarista i racionalista ho sé. Però fins ara no he pogut deslligar-me d'ella a l'hora d'enfrontar esta qüestió. Efectivament el retir tenia la idea de poder apropar-me des d'altra perspectiva i no sé fins a quin punt l'he tingut. El que sí he tingut és més informació que ha fet més atractiva la perspectiva cristiana i les respostes que dóna a certs interrogants.

Parlant amb l'orientador l'últim dia. Em va donar algunes referències bibliogràfiques. El Crist Còsmic i l'obra de Raimon Panika sobre interreligiositat (em va dir que era de l'Opus Dei però de la época quan eren progressistes).
El que tinc clar és que les religions tenen sabers molt útils pel que respecta a eixa dimensió espiritual. I vull seguir coneixent sense els prejudicis que tenia fa uns anys.

Altra idea que vaig pensar és que el paradigma neoliberal no pot tindre futur des del moment que no dóna cap resposta a aquestes qüestions. Evidentment el seu poder en les altres dimensions del ser (física, emocional i ?mental) és molt fort, però fins a quin punt esta no podria ser la seua flaquesa? Tot pareix que seguirà creixent i que amb ell anirà destruint religions (ho penseu que poden adaptar-se el estret marge que ell deixa?) però arribarà un punt en què eixe buit serà massa gran i per ahí començarà a petar. Donant-se una època de re-religiositat, creixement de les antigues reformades o creació de noves. La història és cíclica, no? Haha potser és un pensament màgic però bé, tenia molt de temps per a la imaginació al retir.

Segur que em deixe coses però per ara ja va un bon totxo.

Lo d'anar-me'n abans de temps és que tenia que eixir ahir fora de casa i no anava a poder respondre fins hui

Abraços, companys

Estimat Nabil. Gracies per les teues reflexions, i compartirles en nosatres.
Un comentari al voltant del "argument" de que si es necessari o no creure en Deu per a ser "bona persona", que, en tot el respete per a Castro o el filósof que l'haja dit, es prou pueril. Molt típic de l'argumentari anticristià. I feta per ú que ha sigut educat mes o menys en el cristanisme.
Perque, llógicament, la pregunta es ¿i qué es el bé i qué es el mal?

La part de la filosofía que s'ocupa de la moral (es a dir, de alló que es bó i alló que es mal) es molt antiga, molt anterior al cristanisme, i per fora d'ell. Començem per eliminar la bondat com un caracter personal del tipus "ser un troç de pà". Sobre tot perque en el carácter naixem, i aixó significaría que únicament una minoría de persones naturalment pacients i mansuets estaríen determinades a ser "bons". Aixó no té trellat, perque elimina el lliure albir.

No, la bondat es la elecció lliure i constant de la opció bona, o menys mala, davant un dilema. Per tant, obrar el bé o el mal es producte de la llibertat de cada ú.
Ja el filósofos grecs clasics, tant els que creíen en els deus, o en un Déu (que no era obviament el Yahvé cristià) o eren esceptics, especulaven al voltant de la moral, de allò que era bé i de lo que era mal.
Ademés, en Asia hi ha moltes cultures i milers de millions de persones que no han conegut el cristianisme, o ho han fet de forma molt superficial. I allí també hi ha filosofíes molt antigues sobre el bé i el mal. Desde teístes (zoroastrisme, hinduísme), teosófiques (budisme), panteístes o animistes (confucionisme, taoísme)... tots molt diversos, part d'ells no creuen en un Deu. I tots plantejen les seues regles sobre lo que es bé i mal.

Per tant, la questió de la bondat i la maldat, està dins de cada esser humà. Afirmar que si una persona es bona, i no creu en Deu, llavors Deu es innecesari es una falsa paradoja, puix que en primer lloc, si existeix un esperit, en ell resideix el criteri moral, i el seu orige pot ser o no creació de Déu, independentmente de que el subjecte siga conscient. En segón lloc, el concepto de bé es cambiant. No tot el mon pensa que siga bo lo mateix.

Per fer ho molt resumit, les filosofíes de la moral objectiva creuen que existeixen une regles morales fixes per a tots els homens (la llei natural per als filósofs agnóstics, les lleis revelades per un deu per als religiosos), mentres que la filosofía de cort lliberal postula que la moral es patrimoni de cada consciencia, i per tant, es personal. Per a poder viure en societat (es necessari tindre regles de conducta comunes per que una societat puga sobreviure), la filosofía lliberal planteja la moral democrática: allo que una majoría considera bo i roïn en un moment donat es la norma social. Naturalment, aixó significa que la moral es modifica en el temps, i no es estable de generació en generació. Les morals naturals o revetllades, permaneixen al llarg del temps.

Un abraç.

Nabil El Zhar

@gimnastico_1909 moltes gràcies per la teua resposta.

Em va faltar desenvolupar-ho un poc més. No parlava de "ser bó" com si fóra una qualitat estàtica.

Per on jo anava era més pel fet de dir, val, accepte este sistema de valors que té prous semblances amb el cristià i vaig a tractar d'orientar la meua vida al compliment d'aquests perquè considere que s'apropen al Bé i pense que eixa és sempre l'opció preferible.
Una vegada acceptat això, la meua pregunta és: quin afegit podria tindre el fet de creure o no en la existència de Déu? Perquè si la conclusió anterior (de seguir uns principis morals determinats) s'ha produït sense l'acció d'eixa creença, quina necessitat o possible benefici (per al, per exemple, manteniment d'aquesta) pot tindre?

Clar, jo entenc que el sentiment de pertinença al grup, de no sentir-se com un individu aïllat elegint lliurement sinó com una comunitat present que a més a més és un llegat passat i futur podria reforçar el seguiment d'eixos valors. També la part de conexió amb la divinitat i per tant transcendència d'este pla. Inclús, donar-los més sentit i per tant "disfrutar" més del fet de seguir-los. Entre altres coses.

Aleshores, creure en Déu no és requisit indispensable per a tractar de fer el Bé. Però fer-ho ajuda a eixa "missió"? I en cas de que no ho faja (tot i que això és prou subjectiu), que altres coses pot aportar el fet de creure?

Disculpeu el to utilitarista però em faig eixa pregunta des d'un punt de vista inasumible per a un creient, o si? Vosaltres en què penseu que vos ha ajudat creure en Déu? L'estic posant al nivell de ferramenta d'autoajuda haha. No és la meua intenció.

Ens llegim.

gimnastico_1909

@nabil-el-zhar dijo en Post para meditar:

@gimnastico_1909 moltes gràcies per la teua resposta.

Em va faltar desenvolupar-ho un poc més. No parlava de "ser bó" com si fóra una qualitat estàtica.

Per on jo anava era més pel fet de dir, val, accepte este sistema de valors que té prous semblances amb el cristià i vaig a tractar d'orientar la meua vida al compliment d'aquests perquè considere que s'apropen al Bé i pense que eixa és sempre l'opció preferible.
Una vegada acceptat això, la meua pregunta és: quin afegit podria tindre el fet de creure o no en la existència de Déu? Perquè si la conclusió anterior (de seguir uns principis morals determinats) s'ha produït sense l'acció d'eixa creença, quina necessitat o possible benefici (per al, per exemple, manteniment d'aquesta) pot tindre?

Clar, jo entenc que el sentiment de pertinença al grup, de no sentir-se com un individu aïllat elegint lliurement sinó com una comunitat present que a més a més és un llegat passat i futur podria reforçar el seguiment d'eixos valors. També la part de conexió amb la divinitat i per tant transcendència d'este pla. Inclús, donar-los més sentit i per tant "disfrutar" més del fet de seguir-los. Entre altres coses.

Aleshores, creure en Déu no és requisit indispensable per a tractar de fer el Bé. Però fer-ho ajuda a eixa "missió"? I en cas de que no ho faja (tot i que això és prou subjectiu), que altres coses pot aportar el fet de creure?

Disculpeu el to utilitarista però em faig eixa pregunta des d'un punt de vista inasumible per a un creient, o si? Vosaltres en què penseu que vos ha ajudat creure en Déu? L'estic posant al nivell de ferramenta d'autoajuda haha. No és la meua intenció.

Ens llegim.

La fe en Déu es totalment personal. Es clar que pot tindre, i té, una vessant comunitaria, que es molt important, pero en acabant, la religió (la relación ab Déu) es totalment personal. Per a la teología cristiana, la fe es un regal, un don de Déu a qui ell vol. Els calvinistes arriben a l'extrem de dir que estem predestinats a tindre o no fe, i que nosatres no podem fer res al respecte (la fe o la incredulitat aixi com la salvació i la condenació, están predestinades). El catolicisme es menys radical en açó, i ensenya que Déu ofereix la salvació a tots els homens, i son ells, en sa llibertad, la que l'accepten o rebujen.
En quant a la fe, es un regal, pero també podem demanar regals als Reixos Macs, no? La doctrina cristiana ensenya que es pot pregar a Déu per tindre fe (Lucas 17, 5).

En quant als principis moral que cada ú segueix, son totalment voluntaris. La voluntat de l'home es lliure (i eixa sí que es una aportació netament greco-cristiana a la teología que no es veu en atres religions o filosofíes), i tría el seu sistema de valors, segons la seua consciencia.

Naturalment, la pregunta atra vegada es, qué es el bé i el mal, i sobre tot, per qué?
Quan un sistema de valors es objectiu (externe a nosatres mateixos) té una força que la ximple elecció de una persona no té ni tindrá (som febles, de vegades ens equivoquem al jutjar una situació, les nostres decisions poden estar afectades per la por o per els nostres apetits o egoísmes, etcétera). Si es una norma moral tradicional i comunitaria (com era el mos maiorum dels romans) te la força de una comunitat que ademés ha persistit en el temps durant moltes generacions (el que indica que es una moral que enforteix a la societat en la que creixem i vivim, i per tant, també a cada ú dels individus que la composen); si es una norma d'orige diví, naturalment es la més forta, puix que un creador de tot el mon, i de nosaltres els homens, naturalment es el esser més sabi que pot existir, i llógicament les seues normes son les millors posibles.

En quant a un cristià, la fe es té que manifestar en obres necesariament, es a dir, en una moral del bé constant i recta. Eixe es un tema molt vell a la moral cristiana. El propi Jesucrist ho va dir: "no tots els que diuen Senyor, Senyor, entraran al regne dels Cels, sino qui fa la voluntat de mon Pare dels Cels" (Mateu 7, 21), o als seus apóstols "sou els meus amics si feu allò que vos mane. No vos dic serfs, perque el serf no sap qué fa el seu senyor, jo vos cride amics, perque vos he donat a conéixer el que he sentit de mon Pare" (Joan 15, 14-15). O la carta de Santiac sencera parla del tema de les obres (la moral) i la seua importancia.

rana baileys

Por desgracia hay muchas personas en nuestro mundo que hacen el mal.
Una parte muy antigua de la liturgia cristiana es el "Kyrie Eleison". Su antigüedad hace que sea uno de los cantos gregorianos más añejos que se conservan y cuya datación es difícil de concretar.
La oración es mucho más amplia que la actualmente incluida en el rito, de muy escasas palabras.
Traducida al castellano era algo así:

"Señor, Rey y Padre no engendrado, Verdadera Esencia de Dios, ten piedad de nosotros.
Señor, fuente de luz y Creador de todas las cosas, ten piedad de nosotros.
Señor, Tú que nos has marcado con el sello de tu imagen, ten piedad de nosotros.
Cristo, Verdadero Dios y Verdadero Hombre, ten piedad de nosotros.
Cristo, Luz guía, a través de quien son todas las cosas, ten piedad de nosotros.
Cristo, Perfección de la Sabiduría, ten piedad de nosotros.
Señor, Espíritu vivificador y poder de vida, ten piedad de nosotros.
Señor, Aliento del Padre y el Hijo, en quien son todas las cosas, ten piedad de nosotros.
Señor, Purificador del pecado y Limosnero de la Gracia, te rogamos no nos abandones a causa de nuestras ofensas, Consolador del alma dolorida, ten piedad."

El poder de estos versículos se acrecienta con la música gregoriana, que si bien en la que pongo hay muchos aderezos impropios, puede valer para la intención propuesta

Para que todas aquellas personas que siembran discordia, que fomentan y propagan el odio, que le niegan al prójimo una palabra de apoyo y en su lugar hieren y dañan, lleguen a entender que todo el mal que hacen a los demás se lo están haciendo a sí mismas.

Nabil El Zhar

Gràcies GIM de nou per la teua resposta. em quede amb dos coses que has dit: que la fé es pot ¨demanar¨ (fer per a que aplegue, sentir-la) i que lo més important d´aquesta fé (o del fet de creure en uns valors) és el portar-la a terme, obrar consequentment amb ella.

Em dona certa llàstima que la societat Occidental siga a hui en dia tan ¨atea¨ i que ho siga de forma acrítica, ignorant tot allò que la religiositat pot aportar.

Ais, estos jesuites van a acabar convertint-me encara que a la Companyia no crec que em fajen voler entrar (i mira que ho estan intentant haha)

rana baileys

@nabil-el-zhar SJ

gimnastico_1909

@nabil-el-zhar dijo en Post para meditar:

Gràcies GIM de nou per la teua resposta. em quede amb dos coses que has dit: que la fé es pot ¨demanar¨ (fer per a que aplegue, sentir-la) i que lo més important d´aquesta fé (o del fet de creure en uns valors) és el portar-la a terme, obrar consequentment amb ella.

Em dona certa llàstima que la societat Occidental siga a hui en dia tan ¨atea¨ i que ho siga de forma acrítica, ignorant tot allò que la religiositat pot aportar.

Ais, estos jesuites van a acabar convertint-me encara que a la Companyia no crec que em fajen voler entrar (i mira que ho estan intentant haha)

Jo pregaré per tu, encara que recorda que ni els jesuítes ni jo ni ningú "et converteix". Et converteixes tú, i es sempre per gracia (regal) de Déu.
Un abraç ben fort.

Nabil El Zhar

@gimnastico_1909 gràcies per les pregàries i l'apunt

Fonseca 5

@nabil-el-zhar dijo en Post para meditar:

Gràcies GIM de nou per la teua resposta. em quede amb dos coses que has dit: que la fé es pot ¨demanar¨ (fer per a que aplegue, sentir-la) i que lo més important d´aquesta fé (o del fet de creure en uns valors) és el portar-la a terme, obrar consequentment amb ella.

Em dona certa llàstima que la societat Occidental siga a hui en dia tan ¨atea¨ i que ho siga de forma acrítica, ignorant tot allò que la religiositat pot aportar.

Ais, estos jesuites van a acabar convertint-me encara que a la Companyia no crec que em fajen voler entrar (i mira que ho estan intentant haha)

Tú no eras musulmán??
Por cierto yo hago yoga...vale para aquí?

rana baileys

@fonseca-5 dijo en Post para meditar:

@nabil-el-zhar dijo en Post para meditar:

Gràcies GIM de nou per la teua resposta. em quede amb dos coses que has dit: que la fé es pot ¨demanar¨ (fer per a que aplegue, sentir-la) i que lo més important d´aquesta fé (o del fet de creure en uns valors) és el portar-la a terme, obrar consequentment amb ella.

Em dona certa llàstima que la societat Occidental siga a hui en dia tan ¨atea¨ i que ho siga de forma acrítica, ignorant tot allò que la religiositat pot aportar.

Ais, estos jesuites van a acabar convertint-me encara que a la Companyia no crec que em fajen voler entrar (i mira que ho estan intentant haha)

Tú no eras musulmán??
Por cierto yo hago yoga...vale para aquí?

Por supuesto, cualquier meditación es bienvenida ️

gimnastico_1909

Toca otra ración de Kempis:

Tanto más se acerca el hombre a Dios cuanto más se desvía de todo gusto terreno. Y tanto más alto sube a Dios cuanto más bajo desciende en sí y se tiene por más indigno.
El que se atribuye a sí mismo algo bueno, impide que la Gracia de Dios venga sobre él, porque la gracia del Espíritu Santo siempre busca el corazón humilde.

De la Imitación de Cristo. Capítulo 42.

rana baileys

@gimnastico_1909 vaya hombre tan polifacético, aparte de marcar goles y ganar un Mundial escribía cosas tan profundas 🧐

Fonseca 5

@rana-baileys dijo en Post para meditar:

@gimnastico_1909 vaya hombre tan polifacético, aparte de marcar goles y ganar un Mundial escribía cosas tan profundas 🧐

Luego vino Maradonis que era más mundano y hedonista.

alekgrana

@fonseca-5 dijo en Post para meditar:

@rana-baileys dijo en Post para meditar:

@gimnastico_1909 vaya hombre tan polifacético, aparte de marcar goles y ganar un Mundial escribía cosas tan profundas 🧐

Luego vino Maradonis que era más mundano y hedonista.

Y se hacia de lo blanco...

gimnastico_1909

De las lecturas de ayer, un fragmento de la carta de Santiago, el mejor apóstol para las almas cazurras como la mía: a lo concreto y práctico para ser buen cristiano.

¿Hay entre vosotros quien tenga sabiduría o experiencia? Que muestre por su buena conducta las obras hechas con la dulzura de la sabiduría. Pero si tenéis en vuestro corazón amarga envidia y espíritu de contienda, no os jactéis ni mintáis contra la verdad. Tal sabiduría no desciende de lo alto, sino que es terrena, natural, demoníaca. Pues donde existen envidias y espíritu de contienda, allí hay desconcierto y toda clase de maldad. En cambio la sabiduría que viene de lo alto es, en primer lugar, pura, además pacífica, complaciente, dócil, llena de compasión y buenos frutos, imparcial, sin hipocresía. Frutos de justicia se siembran en la paz para los que procuran la paz.

Carta de Santiago 3, 13-18

rana baileys

@gimnastico_1909 muy bonito ese texto.

gimnastico_1909

Isaías 58, 3-8

"«¿Por qué ayunamos y tú no lo ves, nos afligimos y tú no lo reconoces?». Porque vosotros, el mismo día en que ayunáis, os ocupáis de negocios, y maltratáis a vuestros siervos. Ayunáis para entregaros a pleitos y querellas, y para golpear perversamente con el puño. No ayunéis como en esos días, si queréis hacer oír vuestra voz en las alturas, ¿Es este acaso el ayuno que yo amo, el día en que el hombre se aflige a sí mismo? Doblar la cabeza como un junco, tenderse sobre el cilicio y la ceniza: ¿a eso llamas ayuno y día aceptable al Señor?
Este es el ayuno que yo amo –oráculo del Señor–: soltar las cadenas injustas, desatar los lazos del yugo, dejar en libertad a los oprimidos y romper todos los yugos; compartir tu pan con el hambriento y albergar a los pobres sin techo; cubrir al que veas desnudo y no despreocuparte de tu propia carne. Entonces despuntará tu luz como la aurora y tu llaga no tardará en cicatrizar; delante de ti avanzará tu justicia y detrás de ti irá la gloria del Señor."

rana baileys

@gimnastico_1909 una de las citas más hermosas del AT

gimnastico_1909

No hay sujeción más completa como la que posee todas las apariencias de libertad, ya que de este modo está cautiva la voluntad misma. ¿No está a vuestra disposición un pobre niño que nada sabe, que lo ignora todo? ¿No están en vuestra mano, sin que él lo sepa, sus tareas, sus juegos, sus deleites, sus penas y todo lo demás? No hay duda de que no debe hacer otra cosa que lo que él quiera, pero sólo lo que admitís que haga.

Rousseau, Jean Jaques. "Emilio"

rana baileys

Aunque el domingo de resurrección pasó hace días aún no es tarde para escuchar esta bella antífona, el Regina Coeli.
Durante el Tiempo Pascual sustituye al Ángelus y su origen es muy antiguo, no estando del todo claro de cuándo data ni quién fue su autor.
Pero mucho más allá de todo esto, es una expresión de alegría y de esperanza.
El ser humano tiene sentido, la vida tiene sentido. Ya no hay más soledad porque somos parte de una inmensa vida

gimnastico_1909

"El juez sabio instruye a su pueblo, y el gobierno del discreto es ordenado. Según el juez del pueblo, así son sus ministros, y según el regidor de la ciudad, así son sus moradores.
El rey ignorante pierde a su pueblo, y la ciudad prospera por la sensatez de los príncipes.
En manos del Señor está el gobierno de la tierra, y en cada tiempo pone sobre ella a quien le place.
En la mano del Señor está la fortuna del hombre; es Él quien hace brillar el rostro del escriba.
No vuelvas a tu prójimo mal por mal, cualquiera que sea el que él te haga, ni te dejes llevar de la soberbia.
La soberbia es odiosa al Señor y a los hombres, y contra ambos peca quien comete injusticia.
El imperio pasa de unas naciones a otras por las injusticias, la ambición y la avaricia.
¿De qué te ensoberbeces, polvo y ceniza? ya en vida vomitas las entrañas.
Nada tan odioso como el avaro; él es capaz de vender hasta su alma.
Una enfermedad ligera hace sonreír al médico. Pero hoy rey y mañana muerto.
Al morir el hombre, su herencia serán las sabandijas, las fieras y los gusanos.
El principio de la soberbia es apartarse de Dios y alejar de su Hacedor su corazón.
Porque el pecado es el principio de la soberbia, y la fuente que le alimenta mana maldades.
Por eso el Señor envía grandes castigos y los extermina de raíz.
El Señor derriba el trono de los príncipes, y en su lugar asienta a los mansos.
El Señor arranca de raíz a los soberbios y planta en su lugar a los humildes.
Las tierras de las naciones destruye el Señor y las arrasa hasta los cimientos.
Ya ha destruido y desarraigado algunas y borró de la tierra su memoria.
Dios aniquiló la memoria de los soberbios y conservó la de los humildes de corazón.
No es propio de hombres la soberbia, ni la cólera furiosa de los nacidos de mujer."

Libro del Eclesiástico (Ben Sirac), capítulo 10, vs 1-22.

rana baileys

@gimnastico_1909, muy adecuada para meditar la lectura del Eclesiástico al igual que los otros libros sapienciales. Es un compendio de sentencias éticas de carácter precristriano que sin embargo quedaron claramente "superadas" por los evangelios y la patrística, así como por la mística de los siglos posteriores.

gimnastico_1909

@rana-baileys dijo en Post para meditar:

@gimnastico_1909, muy adecuada para meditar la lectura del Eclesiástico al igual que los otros libros sapienciales. Es un compendio de sentencias éticas de carácter precristriano que sin embargo quedaron claramente "superadas" por los evangelios y la patrística, así como por la mística de los siglos posteriores.

Ya sabes que la Revelación va por etapas. Posteriormente todo esto se ha enriquecido, y sin embargo no por ello han perdido validez estas sentencias.

Dos versículos de este fragmento, de hecho, son citados por la Santísima Virgen María en el Magnificat.

rana baileys

@gimnastico_1909 dijo en Post para meditar:

@rana-baileys dijo en Post para meditar:

@gimnastico_1909, muy adecuada para meditar la lectura del Eclesiástico al igual que los otros libros sapienciales. Es un compendio de sentencias éticas de carácter precristriano que sin embargo quedaron claramente "superadas" por los evangelios y la patrística, así como por la mística de los siglos posteriores.

Ya sabes que la Revelación va por etapas. Posteriormente todo esto se ha enriquecido, y sin embargo no por ello han perdido validez estas sentencias.

Dos versículos de este fragmento, de hecho, son citados por la Santísima Virgen María en el Magnificat.

Así es y fíjate que no había caído. Desde luego la traducción de los breviarios en la liturgia más contemporánea cambia algunos conceptos y quizá sea por la costumbre pero me parece más bonito.

rana baileys

En el siglo XIII Tomás de Aquino no sólo se dedicaba a sesudas reflexiones teológicas y filosóficas. El hombre también sacaba tiempo para escribir himnos en pro de una liturgia más rica.
Ya en el hilo hablamos del Pange Lingua, así que hoy toca otro: el "Adoro te devote"

Ésta es la letra traducida del latín original:

"Te adoro con devoción, Dios escondido,
oculto verdaderamente bajo estas apariencias.
A Ti se somete mi corazón por completo,
y se rinde totalmente al contemplarte.
Al juzgar de Ti, se equivocan la vista, el tacto, el gusto;
pero basta el oído para creer con firmeza;
creo todo lo que ha dicho el Hijo de Dios:
nada es más verdadero que esta Palabra de verdad.
En la Cruz se escondía solo la Divinidad,
pero aquí se esconde también la Humanidad;
sin embargo, creo y confieso ambas cosas,
y pido lo que pidió el ladrón arrepentido.
No veo las llagas como las vio Tomás
pero confieso que eres mi Dios:
haz que yo crea más y más en Ti,
que en Ti espere y que te ame.
¡Memorial de la muerte del Señor!
Pan vivo que das vida al hombre:
concede a mi alma que de Ti viva
y que siempre saboree tu dulzura.
Señor Jesús, Pelícano bueno,
límpiame a mí, inmundo, con tu Sangre,
de la que una sola gota puede liberar
de todos los crímenes al mundo entero.
Jesús, a quien ahora veo oculto,
te ruego que se cumpla lo que tanto ansío:
que al mirar tu rostro cara a cara,:
sea yo feliz viendo tu gloria.
Amén."

Y ésta es la versión cantada que me ha parecido más emotiva, con pajaritos incluidos:

rana baileys

Una pildorilla espiritual:

"En aquel tiempo exclamó Jesús: te alabo, Padre, Señor del cielo y de la tierra, por haber ocultado estas cosas a los sabios y a los prudentes y haberlas revelado a los pequeños."

Mateo 11:25

Algo para meditar. Es escueto en palabras pero con una gran profundidad.

gimnastico_1909

Nada mejor para meditar hoy, en el tránsito, distinción, diferencia o separación (que no son sinónimos) entre el espíritu y la materia que este fragmento de la carta a los Gálatas de san Pablo leído en la misa de ayer.

"Porque, hermanos, habéis sido llamados a la libertad; sólo que no toméis de esa libertad pretexto para la carne; antes al contrario, servíos por amor los unos a los otros. Pues toda la ley alcanza su plenitud en este solo precepto: Amarás a tu prójimo como a ti mismo. Pero si os mordéis y os devoráis mutuamente, ¡mirad no vayáis mutuamente a destruiros! Por mi parte os digo: Si vivís según el Espíritu, no daréis satisfacción a las apetencias de la carne. Pues la carne tiene apetencias contrarias al espíritu, y el espíritu contrarias a la carne, como que son entre sí antagónicos, de forma que no hacéis lo que quisierais. Pero, si sois conducidos por el Espíritu, no estáis bajo la ley. Ahora bien, las obras de la carne son conocidas: fornicación, impureza, libertinaje, idolatría, hechicería, odios, discordia, celos, iras, rencillas, divisiones, disensiones, envidias, embriagueces, orgías y cosas semejantes, sobre las cuales os prevengo, como ya os previne, que quienes hacen tales cosas no heredarán el Reino de Dios. En cambio el fruto del Espíritu es amor, alegría, paz, paciencia, afabilidad, bondad, fidelidad, mansedumbre, dominio de sí; contra tales cosas no hay ley."

Gálatas 5, 13-23

JmGranota82

@gimnastico_1909 si todos pusiéramos en práctica el fruto del espíritu cuántos problemas se solucionarían.

gimnastico_1909

@jmgranota82 dijo en Post para meditar:

@gimnastico_1909 si todos pusiéramos en práctica el fruto del espíritu cuántos problemas se solucionarían.

Pues sí, pero si ni siquiera los cristianos somos fieles a ese espíritu, ¿Cómo esperar que los demás lo sean?
Cómo decía mi abuelo, don ejemplo es el mejor predicador. Un saludo.