Història i històries de València i els valencians
-
@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:
No hi ha problema. Si vols que els textos siguen en valencià, per la meua part així serà.
Hombre rana ya que te mola tanto escribir si quieres puedes ponerlo en las dos lenguas oficiales de la Comunitat, así que cada usuario decida leer la que mejor le venga xD
-
Ya, y luego os limpio el coche y os paseo a los perros.
-
@Toni-Granota, he visto que mi último mensaje lo podías interpretar como una salida de pata.
Quiero decirte que era pura ironía y disculparme si te ha molestado. -
Hui vull recordar a un valencià il.lustre. Un autèntic benefactor de la societat, un home bo i savi, que la maldat i la misèria humana d'un règim criminal i d'un criminal, Franco, va assassinar.
Es tracta del Dr. Peset Aleixandre. I com crec que la wiki és molt més completa que el que puc extraure de la meua memòria, penge article:"Joan Peset pertanyia a una família d'importants metges i intel·lectuals valencians, amb noms com els de Marià Peset de la Raga, Joan Peset i Vidal, Tomàs Peset i Aleixandre, entre d'altres. Son pare, Vicent Peset i Cervera, va ser metge i catedràtic de Terapèutica, son germà Marià Peset Aleixandre fou arquitecte. A més, la família tenia una tradició de pensament liberal, des de Marià Peset de la Raga, qui fou perseguit a principis del segle XIX, en els temps de l'absolutisme, per les seues idees liberals.
Va cursar diferents titulacions acadèmiques: perit químic i mecànic, doctor en Medicina, en Ciències Químiques i en Dret. Les seues excel·lents qualificacions acadèmiques el van fer mereixedor del diploma de cavaller de l'orde civil d'Alfons XII. El 1908 va ser pensionat pel govern espanyol per tal que ampliara els seus estudis a l'estranger. Va estudiar toxicologia amb Jules Ogier a París i medicina forense amb Alphonse Bertillon.
Carrera mèdica
El 1910 va obtenir la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de Sevilla i, l'any següent, la direcció del laboratori bacteriològic de la ciutat. Hi va treballar en la lluita contra l'epidèmia de tifus que el 1912 atacà la capital andalusa.El 1913 va participar en el I Congrés de Metges de llengua catalana, del qual son pare era un dels presidents d'honor. El 1916 tornà a València, on fou nomenat catedràtic de Medicina Legal. Se li va encarregar la creació de l'Institut Provincial d'Higiene, l'edifici del qual va pagar amb diners propis. Va descobrir un tractament contra la meningitis purulenta, que resultà d'una efectivitat absoluta, i hi va endegar una campanya antitífica. Fou membre de l'Institut Mèdic Valencià i va presidir l'Assemblea Mèdica Regional Valenciana de 1918. Entre 1928 i 1939 va dirigir la tercera època de la revista Crónica Médica.
Va ser escollit rector de la Universitat de València, càrrec que ocupà entre maig de 1932 i juny de 1934.Peset va assolir un extraordinari prestigi dins de la seua especialitat. Alguns dels seus deixebles més destacats van ser Pedro Laín Entralgo i Juan José López Ibor. El seu caràcter i la seua mestria com a metge el van convertir en una persona molt popular entre el poble de la ciutat de València.
Joan Peset va ser un home d'idees republicanes i d'esquerra. Va ser militant d'Acción Republicana i, més tard, d'Izquierda Republicana, del qual fou president a València, tots dos partits fundats per Manuel Azaña. Pel maig de 1935 presidí un famós míting d'Azaña a Mestalla.
La seua popularitat va fer que fos triat per encapçalar la candidatura del Front Popular per València en les eleccions del 16 de febrer de 1936. Va obtenir 84 106 vots, guanyant clarament els comicis en aquesta circumscripció i aconseguint un escó a les Corts espanyoles.
Un cop hagué esclatat la guerra civil del 1936, Peset fou nomenat inspector dels hospitals de guerra. Durant la contesa, va estudiar les repercussions psicològiques del conflicte bèl·lic en l'individu. A més, va continuar amb la labor política i parlamentària. Assistí a la darrera sessió de les Corts republicanes a territori espanyol, que tingué lloc a Figueres l'1 de febrer de 1939. Com la resta de parlamentaris, isqué del país cap a França, però aviat, a Tolosa de Llenguadoc, va decidir que el seu deure era tornar a l'Espanya republicana. Va haver de convéncer el cònsol espanyol a Tolosa, que li aconsellava que no tornara, i finalment hi regressà. Va acompanyar el president del govern de la República, el doctor Juan Negrín, i Josep Puche, rector de la Universitat de València durant la guerra, a l'aeròdrom d'Elda des del qual van marxar a l'exili, però es va negar a acompanyar-los, malgrat la insistència del president. Després de reunir-se amb els seus fills, que havien lluitat al bàndol republicà, va intentar abandonar la península amb la seua família pel port d'Alacant, que havia esdevingut l'única possibilitat de fugida per als republicans. Tanmateix, els vaixells que haurien hagut de rescatar els milers de persones que s'hi reuniren no arribaren mai i tots van ser fets presoners pels soldats franquistes. Peset fou reclòs al camp d'ametlers de la carretera cap a València que va ser utilitzat com a camp de detenció i, després, al camp de concentració d'Albatera, on es féu càrrec de la infermeria. Posteriorment fou traslladat a Portaceli i més tard a la Presó Model de València. Allà feia classes a companys de reclusió i intentà millorar les condicions higièniques dels presos.
Com molts altres professors universitaris republicans, Peset fou separat de la seua càtedra per mitjà d'una ordre ministerial "no només per les seues actuacions en les zones que han patit la dominació marxista, sinó també per la seua pertinaç política antinacional i antiespanyola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional".[1] A més, va ser jutjat per "auxili a la rebel·lió" i condemnat a mort, per bé que amb una recomanació d'indult pel tribunal. Tanmateix, els elements més reaccionaris de la ciutat de València pressionaren perquè la sentència fóra revisada i s'eliminara la recomanació d'indult. Immediatament un gran nombre de persones, entre elles l'arquebisbe de València, Prudencio Melo, van demanar a les autoritats la commutació de la pena. Fins i tot es va arribar a demanar clemència al mateix Francisco Franco, qui s'hi negà. Peset fou executat a Paterna el 24 de maig de 1941, de manera antireglamentària, ja que no es va avisar a l'auditor. El matí del dia de l'execució, Peset havia operat un company pres d'una hèrnia."
-
@ROMPEDOR dijo en Història i històries de València i els valencians:
@rana-baileys vamos a ver, el otro extremo de la no participación del Estado en los medios de producción o intervención en los mercados, es la llamada Planificación Central, es decir el Estado controla todo, no hay iniciativa privada o la hay residual.
Dijéramos pues en él se encuentran regímenes totalitarios, dado que no admiten que un colectivo tenga voz. Elementos como la cartilla de razonamiento, sindicatos verticales, intervención de precios de productos y servicios, un partido único en la cámara legislativa, .... son propios del regímenes dictatoriales.
En contra, el liberalismo se entiende que la economía funciona mejor sin ninguna intervención del Estado, por eso no creen que deba existir la educación o la sanidad publicas, no desean regulación a la hora de vender productos (salvo sanitarias), desean la libre competencia sin importar si dañan al medio ambiente, .... es decir es el capitalismo mas feroz.
Entre estas dos posturas político-económicas se encuentran las economías mixtas, promulgadas por social demócratas, democristianos, el centro político principalmente, ... aquí se propone que convivan la educación pública y privada (aunque puede que quieran darle a una u a otra un papel secundario), intervención razonable del estado, ....
En España, lo que pasa que se asocia a la derecha al catolicismo, al nacionalismo castellano, el que no tengan derechos los trabajadores, .... pero realmente si Franco era un "planificador central" sobretodo en la época autartica es en si contradictorio luego desear que el Estado no intervenga en la economía.
@ROMPEDOR no me he olvidado del interesante tema que planteas. Si te parece bien te contestaré en el post de 100 años de la revolución rusa.
Un saludo.
-
@rana-baileys mencioname para que lo tenga localizado
-
Así lo haré @ROMPEDOR
-
Hui vull portar a aquest fil, un personatge valencià que em sembla, i és una opinió personal, una de les figures més negatives de la nostra història.
Em referisc a Cirilo Amorós.
El seu record va inevitablement unit a l'enderrocament de les muralles de la ciutat.
En aquell temps, meitat del segle XIX es van argumentar diverses raons: la necessitat de treball de molts operaris de la seda que entrava en decadència i sobretot l'expansió de la ciutat.
És clar que resulta difícil jutjar amb la nostra mentalitat, accions de llavors. I és possible que coses que ens semblen ara molt raonables, es vegen com animaladas en segles esdevenidors. I és que la ciutat es podia haver expandit d'igual manera amb les muralles, i avui tindríem una vila preciosa i encara més atractiva del que és.
I gràcies a que no se li va ocórrer derrocar les dues torres. Us imagineu a València sense les torres?. Doncs el mateix seria amb les velles muralles. Ací està Lugo, que les conserva i ha crescut. És només un exemple, però hi ha molts més.
Cert que Cirilo Amorós va fer altres coses positives per València, fins i tot en l'àmbit cultural, però amb aqueixa fallada catastròfica, i com si es tractara d'un àrbitre, li done un rotund -3Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909 -
@rana-baileys pues sí, una pena... aunque poniéndonos positivos también en sentido contrario deberíamos admirar a los que abogaron para que el antiguo cauce fuera lo que es hoy y no una autopista
-
En el pasado hubo un arbitro que se llamaba Cirilo Amorós pero creo que no tiene nada que ver con el de la calle.
-
@ROMPEDOR dijo en Història i històries de València i els valencians:
En el pasado hubo un arbitro que se llamaba Cirilo Amorós pero creo que no tiene nada que ver con el de la calle.
Me dejas de piedra
-
@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:
Hui vull portar a aquest fil, un personatge valencià que em sembla, i és una opinió personal, una de les figures més negatives de la nostra història.
Em referisc a Cirilo Amorós.
El seu record va inevitablement unit a l'enderrocament de les muralles de la ciutat.
En aquell temps, meitat del segle XIX es van argumentar diverses raons: la necessitat de treball de molts operaris de la seda que entrava en decadència i sobretot l'expansió de la ciutat.
És clar que resulta difícil jutjar amb la nostra mentalitat, accions de llavors. I és possible que coses que ens semblen ara molt raonables, es vegen com animaladas en segles esdevenidors. I és que la ciutat es podia haver expandit d'igual manera amb les muralles, i avui tindríem una vila preciosa i encara més atractiva del que és.
I gràcies a que no se li va ocórrer derrocar les dues torres. Us imagineu a València sense les torres?. Doncs el mateix seria amb les velles muralles. Ací està Lugo, que les conserva i ha crescut. És només un exemple, però hi ha molts més.
Cert que Cirilo Amorós va fer altres coses positives per València, fins i tot en l'àmbit cultural, però amb aqueixa fallada catastròfica, i com si es tractara d'un àrbitre, li done un rotund -3Allò que va fer Amorós va ser lo mateix que s´estava fent en totes les grans ciutats de Espanya i de Europa. Des de l´invenció de l´artillería massiva, les muralles medievals únicament servíen per a cobrar els "arbitrios" o impostos de consums en major facilitat. I per a entorpir el tránsit i el comerç.
Si vos fixeu, les ciutats espanyoles que han conservat integre el traçat de la murada medieval son les més menudes i, en aquella época, més atrasades: Lugo, Toledo, Ávila, Zamora, etc... i després, naturalmente, un fum de pobles que no teníen apenas tránsit de persones.
De fet, es un miracle que es conservaren dos de les portes, perque en les grans ciutats es tombà tot el cercle de pedra. Em sembla que únicament Córdoba conserva també algunes portes.
A Roma, a Paris, Milà, no diguem a Alemanya... no queden restes de cap murada medieval en les ciutats mijanes i grans.Vullc dir que comprenc el teu dolor, per lo interessant que hagués sigut conservar llenços sencers de murada (de fet, hi ha un xicotet troç al costat de les Torres de Quart), pero a aquella época això era algo secundari quan hi havía moltissim proletariat amb una vida precaria, i tombar la murada era una mena de revitalitzar la ciutat.
Si vols vore Murades medievals, ne tens de ben boniques a Penyiscola o Morella. I en quant a castells medievals, n´hi ha un fum a tota la Comunitat Valenciana.
-
@gimnastico_1909 Mascarell (curiós, te cognom de exjugador nostre) es l'única població valenciana en tindre muralla.
-
Molt bona aportació @gimnastico_1909
En segles passats es van cometre molts abusos en nom d'un errat concepte de progrés, i com dius, ací i per tot arreu.
Molts errors fets per moltes persones en molts llocs no convertix l'error en encert.
I el dinamiter d'ací es deia Cirilo Amorós, i ni ho oblide ni ho perdone.I gràcies @ROMPEDOR la veritat és que no coneixia eixa localitat. Hauré d'anar alguna vegada.
Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909 -
-
@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:
Molts errors fets per moltes persones en molts llocs no convertix l'error en encert.
I el dinamiter d'ací es deia Cirilo Amorós, i ni ho oblide ni ho perdone.Mira que als marxistes vos encanta la expresioneta...
Puix perdonar es de crestians.
-
@gimnastico_1909 ja saps que segons l'ocasió em pose el trage de marxista, de cristià....
-
He estat pensant on posar este vídeo. Crec que este és el lloc.
I advertisc, qui no s'emocione veient-ho, té un problema. -
Hui toca la música en el fil.
La veritat és que fa temps que volia oferir un homenatge a este home i vaig amb retard.
Al novembre es van complir 10 anys de la mort de Joan Baptista Humet als 58 anys per un càncer.
Este home va nàixer en Navarrés perquè sa mare així ho va voler. Vivia a Catalunya i allí va tornar després del naixement. No obstant, Joan sempre va fer gala del seu poble, que visitava sovint.
Tota la seua carrera i la seua vida la va fer a Catalunya encara que tan sols va publicar un àlbum en català. Penge la que, per a mi és una de les seues millors cançons: -
Porte hui a la memòria a un altre valencià insigne. El religiós Joan Gilabert Jofré. Un pioner en el tractament i asil a persones amb desordres mentals, que en aquell temps vivien en la més completa marginalitat, com empestats socials, sent objecte de burla i menyspreu per part de la població.
Sens dubte València té molt que presumir, i la vida i obra del mossén està en el quadre d'honor.Penge ressenya de la Wiki.
"De pares catalans, va néixer a València, al carrer dels Jofrens. Estudia dret canònic a Lleida, on obtingué el grau de batxiller en decrets. Es féu membre de l'Orde de la Mercè en l'any 1370[2] al monestir del Puig, i s'ordenà de sacerdot el 1375, després d'haver estudiat Teologia. En l'orde exercí diversos càrrecs, com elector, procurador i comanador de Lleida, Perpinyà i València (1409).
El 1409 va fundar l'Hospital dels Folls de València, que era la primera institució del seu gènere a tot el món. El 1410 va fundar un hospici per a nens abandonats, també a València, i el 1416 un hospital de pelegrins al Puig.
En vida va ser un gran predicador, i en les seves darreries acompanyà sant Vicent Ferrer en les prèdiques. Sembla que el sant profetitzà la mort del mercedari, que moriria en el monestir del Puig amb fama de santedat. Fou enterrat al mateix monestir."
