Coincidim en que no sabem el per qué. Feiem bon futbol, però deixàrem de guanyar. Començà a faltar el gol (recorde el partit del Bilbao i aquell gol "último recurso" de Jesule), i a notar-se massa les cantades defensives. Tal vegada les putades arbitrals minaren la confiança. Jo també recorde el dir "hem jugat bé, pero no pogu'erem guanyar". Eixos primers partits fora de casa pagant la inexperiència al començament de les segones parts (Sevilla, Saragosa…) Perguérem el factor sorpresa, quan els rivals s'ensenyaren que, aufegant a Rivera, el Llevant baixava moltíssim. El Llevant s'apagà conforme s'acabà Ettien (no vullc dir que fora la seua culpa, sino que era com un síntoma, un símbol). No sabiem reaccionar, ni canviar la marxa. Es confiàrem en la diferència que manteniem perque els tres de baix palmaven. Les lesions al lateral esquerre... l'altre dia llançava jo un post temerari sobre la derrota al Camp Nou, la forma en que es produí... de repent em va vindre pudor de cadàver.
Desconec en quin moment comença a fraguar-se la destrucció del esperit de l'equip, però sembla clar que la cosa deixà de funcionar de portes cap a dins. No del vestidor, sino del club. EL mal enteniment de l'entrenador amb el club, el mercat d'hivern, els nou partits sense guanyar ("tranquils que comença la segon volta i tornarem a guanyar com a la 1ª"), la lesió d'Ettien, la no renovació de Pinillos, el Lokomotiv, els partits que van deixant-se anar amb excepcions com Mallorca, Osasuna, Betis, la gresca al vestidor... ja ho encaràvem amb molt mala traça.
