El asunto Catalán (el joío…)

[rana baileys]

[jjllevant]

Como siempre TV3 dando un toque claro de IMPARCIALIDAD en su programa (se supone de humor).

[rana baileys]

@jjllevant dijo en El asunto Catalán (el joío…):

Como siempre TV3 dando un toque claro de IMPARCIALIDAD en su programa (se supone de humor).

Es justamente eso, humor.

[jjllevant]

@rana-baileys

Un humor que siempre se mete con los mismos.
Hace un tiempo yo lo veia todas las semanas y me gustaba mucho porque ese humor le daba palos tanto a una parte como a otra.
Ahora he dejado de verlo porque es monocolor completamente. Solamente sabe meterse con el Rey, el presidente del Gobierno de España, los politicos constitucionalistas, etc.
Pero se cuida mucho de meterse (salvo honrosas excepciones) con los independentistas, con los Pujol, etc.
Antes era un programa de humor que me hacía reir. Ahora me produce vergüenza ajena porque solo va dirigido a una parte de la audiencia.

[rana baileys]

@jjllevant dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@rana-baileys

Un humor que siempre se mete con los mismos.
Hace un tiempo yo lo veia todas las semanas y me gustaba mucho porque ese humor le daba palos tanto a una parte como a otra.
Ahora he dejado de verlo porque es monocolor completamente. Solamente sabe meterse con el Rey, el presidente del Gobierno de España, los politicos constitucionalistas, etc.
Pero se cuida mucho de meterse (salvo honrosas excepciones) con los independentistas, con los Pujol, etc.
Antes era un programa de humor que me hacía reir. Ahora me produce vergüenza ajena porque solo va dirigido a una parte de la audiencia.

Lamento que tengas esa visión del humor. Yo me río de todo lo que puedo y me da igual quién, por qué o para qué lo haga.
Te pongo un ejemplo. Yo me parto el culo con esto:

[gimnastico_1909]

Tienes razón, rana, pero no es lo mismo un medio privado, que dentro de los límites de la libertad de expresión opinará lo que le parezca, que un programa para la TV pública.

Yo, como jjllevant, antes veía Polonia, me parecía gracioso, pero desde que el procés se acercó al 1-O, mientras el humor en España era bastante ecuánime, cuando trataban de Cataluña era mero panfleto nacionalista mal disimulado.

[rana baileys]

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

Tienes razón, rana, pero no es lo mismo un medio privado, que dentro de los límites de la libertad de expresión opinará lo que le parezca, que un programa para la TV pública.

Yo, como jjllevant, antes veía Polonia, me parecía gracioso, pero desde que el procés se acercó al 1-O, mientras el humor en España era bastante ecuánime, cuando trataban de Cataluña era mero panfleto nacionalista mal disimulado.

Reitero, el humor es humor. Si le empezamos a poner calificativos es que no hemos entendido el concepto.
Que som valencians !!!

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

Tienes razón, rana, pero no es lo mismo un medio privado, que dentro de los límites de la libertad de expresión opinará lo que le parezca, que un programa para la TV pública.

Yo, como jjllevant, antes veía Polonia, me parecía gracioso, pero desde que el procés se acercó al 1-O, mientras el humor en España era bastante ecuánime, cuando trataban de Cataluña era mero panfleto nacionalista mal disimulado.

Reitero, el humor es humor. Si le empezamos a poner calificativos es que no hemos entendido el concepto.
Que som valencians !!!

Reitero, la propaganda es propaganda. Si le ponemos disfraces es que no hemos entendido el peligro.
Y si encima la propaganda la pagan todos los catalanes, la mitad de los cuales no comparten esa ideología, se llaman manipulación social.

[rana baileys]

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

Tienes razón, rana, pero no es lo mismo un medio privado, que dentro de los límites de la libertad de expresión opinará lo que le parezca, que un programa para la TV pública.

Yo, como jjllevant, antes veía Polonia, me parecía gracioso, pero desde que el procés se acercó al 1-O, mientras el humor en España era bastante ecuánime, cuando trataban de Cataluña era mero panfleto nacionalista mal disimulado.

Reitero, el humor es humor. Si le empezamos a poner calificativos es que no hemos entendido el concepto.
Que som valencians !!!

Reitero, la propaganda es propaganda. Si le ponemos disfraces es que no hemos entendido el peligro.
Y si encima la propaganda la pagan todos los catalanes, la mitad de los cuales no comparten esa ideología, se llaman manipulación social.

Propaganda/humor, qué conceptos tan distantes !!
No, no es eso gim, pero veo que no nos vamos a poner de acuerdo por más que estemos devolviendo la bola hasta mañana.

[Malcontent]

El humor es humor y creo que no debe censurarse... pero no significa que por ser humor haya que celebrarse siempre, es sujeto susceptible de críticas o calificativos y no pasa nada. Sigue siendo humor, aunque no nos guste o sea totalmente parcial.

[rana baileys]

"Setanta-sis eurodiputats, sortint i entrants, s’han dirigit per carta a la mesa del Parlament Europeu perquè protegeixi els drets polítics de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín perquè puguin exercir el seu càrrec. Denuncien que les autoritats espanyoles han impedit que els tres eurodiputats hagin fet el jurament de la constitució espanyola a Madrid i exigeixen que es respecti el resultat de les eleccions europees.

Els actes de les autoritats espanyoles atempten contra els drets polítics dels eurodiputats escollits Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Toni Comín i més de dos milions de ciutadans europeus que van votar per ells’, diu la carta. Asseguren que és una violació inacceptable de les normes de l’eurocambra i dels tractats de la Unió Europea.

Critiquen que hi ha una ‘intenció clara’ d’impedir-los que exerceixin el càrrec amb tots els drets i llibertats i consideren que pretenen ‘impedir qualsevol debat al Parlament Europeu que pugui posar en qüestió el judici als líders socials i polítics catalans’.

La mesa del Parlament Europeu es reuneix aquesta tarda a Brussel·les i almenys cinc vice-presidents de la cambra esperen que el president de la institució, Antonio Tajani, expliqui a la trobada perquè es va vetar l’entrada a Puigdemont i Comín com a eurodiputats electes a principis de mes.

Entre els signants eurodiputats de cinc grups parlamentaris: Socialistes i Demòcrates, Renaixença, Conservadors i Reformistes Europeus, Verds/ALE, GUE/NGL i Identitat i Democràcia"

vw

[Fonseca 5]

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20190617/insultos-ada-colau-no-es-democracia-articulo-opinion-najat-el-hachmi-7509221?fbclid=IwAR0H8QULdLf6fYLH26aRHPRJH1l4dB_HBjM9E5MxaP755UsKUVSjaXEue0A

"Conmigo o contra mí no es democracia, es paranoia."

[rana baileys]

Amnistía Internacional pide la libertad para los Jordis

https://www.es.amnesty.org/en-que-estamos/noticias/noticia/articulo/concluido-el-juicio-oral-jordi-cuixart-y-jordi-sanchez-deben-ser-puestos-en-libertad-provisional/?utm_source=twitter&utm_campaign=comp&utm_medium=social_com&utm_term=Amnesty&utm_content=News-20190618

[gimnastico_1909]

L'opressió, per a qui se la treballa

Albert Soler 31.05.2019 | 00:15

Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.

A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.

-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.

Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.

No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html

[rana baileys]

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

L'opressió, per a qui se la treballa

Albert Soler 31.05.2019 | 00:15

Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.

A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.

-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.

Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.

No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html

Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

L'opressió, per a qui se la treballa

Albert Soler 31.05.2019 | 00:15

Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.

A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.

-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.

Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.

No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html

Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.

I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...

[rana baileys]

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

L'opressió, per a qui se la treballa

Albert Soler 31.05.2019 | 00:15

Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.

A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.

-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.

Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.

No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html

Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.

I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...

Ah però això era humor?
Home, això s'avisa abans.

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

L'opressió, per a qui se la treballa

Albert Soler 31.05.2019 | 00:15

Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.

A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.

-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.

Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.

No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html

Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.

I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...

Ah però això era humor?
Home, això s'avisa abans.

rana, si no tens 3 cotxasos al garaje... es que el barceloníns no t´están pagant prou...

[rana baileys]

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

L'opressió, per a qui se la treballa

Albert Soler 31.05.2019 | 00:15

Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.

A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.

-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.

Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.

No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html

Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.

I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...

Ah però això era humor?
Home, això s'avisa abans.

rana, si no tens 3 cotxasos al garaje... es que el barceloníns no t´están pagant prou...

No sigues indiscret !!!

Ja saps que tinc tres cotxes, una casa de camp, cinc pisos i alguna coseta més....

(El no poder posar emojis és un gran problema en aquest cas)

[blaugranota]

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

L'opressió, per a qui se la treballa

Albert Soler 31.05.2019 | 00:15

Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.

A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.

-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.

Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.

No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html

Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.

Com que et veig "solo ante el peligro" ja ho faig jo per tu.Tan fàcil com dir que el Diari de Girona és del PSC i posar este gràfic...

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

L'opressió, per a qui se la treballa

Albert Soler 31.05.2019 | 00:15

Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.

A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.

-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.

Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.

No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html

Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.

I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...

Ah però això era humor?
Home, això s'avisa abans.

rana, si no tens 3 cotxasos al garaje... es que el barceloníns no t´están pagant prou...

Ja saps que tinc tres cotxes, una casa de camp, cinc pisos i alguna coseta més....

Ah, val. Ja me quede més tranquil...

[Fonseca 5]

A la pregunta de dónde me situaría yo en una escala de belleza, donde 10 es el grado "piu bello d´il mondo" y 0 es el "Pozí". Yo me daría un 8.... y mi abuela un 9,5.

El PSC y el PDCAT de izquierdas !!!!! hostia que chiste más bueno.

[rana baileys]

Prou Impunitat

"El Centre Irídia, encarregat de la defensa de Roger Español, ha comunicat avui que han identificat l’escopeter de la policia espanyola que va ferir a l’activista. L’entitat també ha explicat que ha notificat al jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, el que investiga les càrregues de l’1-O a la capital del Principat. ‘Han intentat que mai sabéssim qui era, però després de molt treball col·lectiu ho hem aconseguit’

La identificació ha estat possible gràcies a una pericial encarregada per Irídia. Un pèrit independent, expert en criminologia, ha estat més d’un any analitzant les imatges del moment de l’agressió a Español. El jutge va citar a declarar els nou escopeters que van participar en la ràtzia a l’escola Ramon Llull, però tots ells van negar ser l’autor del dret. Ara, vint mesos després, se sap el nom i el número identificatiu de l’agent."

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):

Prou Impunitat

"El Centre Irídia, encarregat de la defensa de Roger Español, ha comunicat avui que han identificat l’escopeter de la policia espanyola que va ferir a l’activista. L’entitat també ha explicat que ha notificat al jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, el que investiga les càrregues de l’1-O a la capital del Principat. ‘Han intentat que mai sabéssim qui era, però després de molt treball col·lectiu ho hem aconseguit’

La identificació ha estat possible gràcies a una pericial encarregada per Irídia. Un pèrit independent, expert en criminologia, ha estat més d’un any analitzant les imatges del moment de l’agressió a Español. El jutge va citar a declarar els nou escopeters que van participar en la ràtzia a l’escola Ramon Llull, però tots ells van negar ser l’autor del dret. Ara, vint mesos després, se sap el nom i el número identificatiu de l’agent."

Espero que se haga justicia. No obstante, tiene su aquel que el agredido se llame Español (ya se sabe que el nacionalismo independentista tiene en los charnegos y sus hijos una buena parte de su apoyo), y la noticia venga a decir que basta ya de impunidad a la agresión a Español...

Me temo que el juzgado tendrá en cuenta también, no obstante, las imágenes en las que se ve al afectado junto a otros arrojando vallas metálicas a los agentes. Espero que reciba una indeminización, aunque eso no le hará recuperar la vista perdida, pero si el agente lanzó la pelota en defensa propia, dudo que le vayan a condenar.

A propósito, un juzgado de la politizada justicia centralista española anticatalana velando porque los agentes del orden público no se propasaran en el cumplimiento de su deber hacia los independentistas que se manifestaban. Una técnica de tortura y manipulación imperialista llamada garantías legales. Otra muestra de la opresión intolerable a la que están sometidos los indepes.
Como dice Soler, de la indignación que siento por la sofocante opresión que sufro me voy a pedir otra caña con pantumaca.

[blaugranota]

@Fonseca-5 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

A la pregunta de dónde me situaría yo en una escala de belleza, donde 10 es el grado "piu bello d´il mondo" y 0 es el "Pozí". Yo me daría un 8.... y mi abuela un 9,5.

El PSC y el PDCAT de izquierdas !!!!! hostia que chiste más bueno.

Això que tu dius en el fons, tot i tenir raó, és secundari.

Ací la qüestió és que a dia de hui el PSC és "tan d'esquerres o tan de dretes" com JxCat.

[Fonseca 5]

@blaugranota dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@Fonseca-5 dijo en El asunto Catalán (el joío…):

A la pregunta de dónde me situaría yo en una escala de belleza, donde 10 es el grado "piu bello d´il mondo" y 0 es el "Pozí". Yo me daría un 8.... y mi abuela un 9,5.

El PSC y el PDCAT de izquierdas !!!!! hostia que chiste más bueno.

Això que tu dius en el fons, tot i tenir raó, és secundari.

Ací la qüestió és que a dia de hui el PSC és "tan d'esquerres o tan de dretes" com JxCat.

Es que JxCat es una entelequia que hoy por hoy ya no existe.
Lo formaban un partido de derechas...CiU y otro de izquierdas ERC.
Y es cómico, que hoy en día, los herederos de CiU (PDCAT) , de la derecha burguesa de rancio abolengo en Cataluña de toda la vida, se declaren un poco de izquierdas.
Lo de PSC es comprensible, porque venden que son de izquierdas e igual se lo han llegado a creer. Pero el PDCAT?????.....va a ser que no. Que no se lo creen ni ellos.

[blaugranota]

@Fonseca-5 Informa't abans de dir el què... JxCat no té res a vore amb ERC. Tu has confòs JxSí amb JxCat, que és el partit del president Torra, mira "si existe".

També és incert dir que el PDCat és heredera de CiU, sinó en tot cas de CDC (els hereus d'UDC, que estan més a la dreta que CDC, són "Units per Avançar" i es van presentar amb el PSC d'Iceta a les eleccions). Per altra banda a JxCat hi ha molts independents que res tenen a vore amb CDC, de fet la majoria d'independents ha desplaçat als del PDCat als principals llocs de les llistes, com Jordi Sánchez, hui a la presó i cap de llista al Congreso, que és socialdemòcrata declarat.

En resum, a dia de hui JxCat són "tan de dretes" com el PSC. Amb informació incerta no m'extranya que feu anàlisis antiqüats...

[jjllevant]

@blaugranota
Extraido de la Wikipedia:

La marca Junts per Catalunya fue registrada en julio en 2016 por la cúpula de Convergència i Unió, al ser uno de los nombres propuestos a la militancia en el congreso fundacional del Partido Demócrata Europeo Catalán (PDeCAT), aunque finalmente fue rechazado en favor de este último. El 11 de julio del 2018 se registró como partido político en el Ministerio del Interior.2​ No se debe confundir Junts per Catalunya con el PDeCAT, ya que Junts per Catalunya es una lista transversal con gente que viene de otros partidos políticos como ERC, PSC, ICV-EUIA e incluso antiguos militantes del propio PDeCAT.

En resumen: es una amalgama de gente que viene de diferentes partidos y que lo que les une es el independentismo.
No hay una forma clara de definir que ideología tienen entre derecha e izquierda.
Y no se puede comparar con el PSC.

[blaugranota]

@jjllevant Comparar es poden comparar, una altra cosa és que, efectivament, hi ha més diversitat en JxCat, per com s'ha format, que en el PSC...

[Fonseca 5]

@blaugranota dijo en El asunto Catalán (el joío…):

@Fonseca-5 Informa't abans de dir el què... JxCat no té res a vore amb ERC. Tu has confòs JxSí amb JxCat, que és el partit del president Torra, mira "si existe".

Uy qué fallo!!!
Es cierto estaba confundido, entre JxCat, Jx Sí, JX esmorçar, JxAnar en bici, no hay quién se aclare.

@blaugranota dijo en El asunto Catalán (el joío…):

També és incert dir que el PDCat és heredera de CiU, sinó en tot cas de CDC (els hereus d'UDC, que estan més a la dreta que CDC, són "Units per Avançar" i es van presentar amb el PSC d'Iceta a les eleccions).

Esa no te la compro, para lo que duró el CDC, después de la separación de CiU, alegar que JxCat no tiene nada que ver con la ideología burguesa y de derechas de sus miembros, manifiesta durante toda su vida política, dentro de CiU, es de ser tan iluso como creer la historia del verdugo de alma buena que le perdona la vida a Blancanieves.

Que UDC esté "mes a la dreta" del CDC no significa que el CDC (o los antiguos miembros de CiU ) sea de izquierdas. A lo mejor puede ser menos de derechas, pero no ser de izquierdas.

Pugdemont, Torra, Artadi....
Por el fichaje de algún ex-ERC un partido no se reconvierte en un partido de izquierdas por birli birloque.
Si no, ERC hoy sería de derechas por haber fichado a un ex-PSC para presentarlo a la alcaldía de Bcn. O Cd,s sería progresista por tener en sus filas a algún ex del PSOE (suponiendo que el PSOE fuese progresista como declaran sus miembros).

Igual el que está profundamente confundido eres tú. Que confundes el independentismo con ser de izquierdas.

@blaugranota dijo en El asunto Catalán (el joío…):

En resum, a dia de hui JxCat són "tan de dretes" com el PSC. Amb informació incerta no m'extranya que feu anàlisis antiqüats...

En eso te doy la razón. Pero yo nunca he negado que el PSC sea de derechas.
Amb informació absurda no m´extranya que cregues l´historia del botxí de bon cor que li perdona la vida a Blancanieves.