El que costa el règim del 78
-
Justicia democrática e independiente?
JUSTICIA FRANQUISTA (aunque juntar ambos términos es algo paradójico)
ASCO -
@rana-baileys Franco no era un colpista, els colpistes són els que posen urnes.
-
Esto no es ningún descubrimiento, pero no está de más recordarlo.
El vídeo es repetitivo y está mal editado pero creo que la descripción de Youtube invita a echarle un vistazo: -
Y como colofón a lo anteriormente expuesto, cuelgo la película "Las últimas horas" que tratan sobre los momentos previos a la II República.
Y lo hago porque justamente quien interpreta a Alfonso XII es Ángel Picazo del que se decía ser hijo del monarca.
El régimen no se esforzaba gran cosa por acallar esto, más bien al contrario. Justamente la elección del actor fue un hecho muy bien visto por la jerarquía franquista que no simpatizaba mucho con el anterior rey.Por cierto, la película es ideológicamente muy tendenciosa y cinematográficamente bastante mediocre:
-
¿Dónde está la petición del reparto de sillones?
*Tras pedir a Sánchez que no dé "por muerta" la legislatura, ha tendido la mano al PSOE para "iniciar una colaboración parlamentaria estrecha" que facilite que el Congreso pueda ejercer como poder legislativo y liberarse de las "manos inmovilistas del PP y Cs".
Para ello, ha concretado en una lista de 20 medidas las propuestas que, según Iglesias, Sánchez debería impulsar en los dos próximos años que restan de legislatura y que quiere que se reflejen ya en el proceso de elaboración de los presupuestos de 2019, que se iniciará en otoño.
Estas son las leyes que Iglesias pide a Pedro Sánchez:
1.- Blindar la subida de las Pensiones al IPC y derogar el factor de sostenibilidad, que podemos llama "de empobrecimiento", y que liga esta prestación a la esperanza de vida.
2.- Subir las pensiones no contributivas "a niveles de vida digna".
3.- Permisos de maternidad y paternidad iguales e intransferibles .
4.- Ley de igualdad retributiva y medidas de extensión y de respaldo al cumplimiento del pacto de Estado contra la violencia machista.
5.- Recuperación del dinero del rescate bancario.
6.- Derogar la llamada "ley mordaza" .
7.- Derogar las dos últimas reformas laborales del PSOE y del PP.
8.- Subida del salario mínimo interprofesional a 1.000 euros.
9.- Reforma de la Ley de Arrendamientos Urbanos para acabar con la burbuja del alquiler.
10.- Ley de vivienda en los términos propuestos por la Plataformas de Afectados por la Hipoteca (PAH).
11.- Blindar el carácter de banca pública de la SAREB o de las cajas "previamente nacionalizadas".
12.- Reducción de las jornadas laborales para "impulsar un mejor reparto de los cuidados".
13.- Ley de Rentas Garantizadas, que aseguren "un ingreso vital digno".
14.- Cierre de los CIEs y cumplimiento con el cupo de refugiados pactado con la Unión Europea.
15.- Reforma de la ley electoral para lograr mayor proporcionalidad en el reparto de escaños.
16.- Eliminar los copagos sanitarios y farmacéuticos
17.- Revertir los recortes en sanidad, educación, dependencia, servicios sociales, ciencia, I+D y cooperación internacional.
18.- Garantizar por ley las prestaciones por dependencia.
19.- Ley de lucha contra la pobreza energética que incluya una extensión y mejora efectiva del bono social eléctrico.
20.- Derogación del impuesto al Sol.*
-
Este sábado, movida republicana en Madrid.
Qué harán las muy ejpañolas derechas?
Nada?Tuit de Izquierda Castellana:
"Este sábado Madrid central se llenará de la alegría de la República
100 urnas en 80 mesas de votación, conciertos, micros abierto, pasacalles, bicicletada popular..
Porque frente a este régimen monárquico, las derechas y sus modelos de miseria hay alternativa y está en marcha!" -
@rana-baileys dijo en El que costa el règim del 78:
Este sábado, movida republicana en Madrid.
Qué harán las muy ejpañolas derechas?
Nada?Tuit de Izquierda Castellana:
"Este sábado Madrid central se llenará de la alegría de la República
100 urnas en 80 mesas de votación, conciertos, micros abierto, pasacalles, bicicletada popular..
Porque frente a este régimen monárquico, las derechas y sus modelos de miseria hay alternativa y está en marcha!"¿ Estas seguro que Rivera no preparará un desfile con sus vehículos por delante de la mani como hizo en Rentería?
-
@Fonseca-5 dijo en El que costa el règim del 78:
@rana-baileys dijo en El que costa el règim del 78:
Este sábado, movida republicana en Madrid.
Qué harán las muy ejpañolas derechas?
Nada?Tuit de Izquierda Castellana:
"Este sábado Madrid central se llenará de la alegría de la República
100 urnas en 80 mesas de votación, conciertos, micros abierto, pasacalles, bicicletada popular..
Porque frente a este régimen monárquico, las derechas y sus modelos de miseria hay alternativa y está en marcha!"¿ Estas seguro que Rivera no preparará un desfile con sus vehículos por delante de la mani como hizo en Rentería?
Yo estoy en esa extraña etapa de mi vida en la que no me creo nada y me lo creo todo.
-
"“Full democracy” i “La dinovena potència mundial”. Mirin, la realitat és que la democràcia plena és un desig i tots els estats fan el que poden. Avui és un dia especialment interessant per recordar-ho, perquè fa cinc anys que Felip de Borbó va jurar com a rei.
L’aniversari té un perfil baix, però no falten peces laudatòries com aquesta d’’El Mundo’ en què s’alaba l’austeritat de qui es va vendre uns quants Ferrari que hi havia al garatge de palau (es tractava de contrarestar la mala imatge del pare caçant elefants a l’Àfrica en plena crisi econòmica) i de lloar el tremp de qui es va coronar amb un discurs, la nit del 3 d’Octubre, convertit en el 23-F del seu pare, definit com “un discurs memorable que (cito textualment) “va reconfortar els espanyols que patien per la continuïtat històrica de la seva nació”. Llegeixes aquestes paraules i penses dues coses. Primer, que aquest dramatisme és una exageració interessada: ¿com poden dos milions de persones que van a votar posar en perill un país amb un exèrcit que les esclafaria quan volgués? Però aquests elogis són, també, l’expressió d’una angoixa existencial de la identitat espanyola, sempre més pendent d’afirmar-se derrotant enemics interiors que exteriors. El sistema s’agafa al rei no perquè el sistema sigui monàrquic necessàriament, sinó perquè el rei encarna la continuació del sistema. Quan els polítics acoten el cap davant el rei, s’inclinen davant l’estat que aguanta el sistema, amb els seus interessos i drets adquirits. Si el gran èxit de Felip de Borbó és haver perdut Catalunya, el balanç és negatiu. I caldrà veure el seu nivell de suport a Espanya. I quan dic que caldrà veure-ho, ho dic literalment, perquè des de fa quatre anys el CIS no pregunta res sobre la monarquia.
Perquè si hem de fer balanç d’aquests cinc anys, serà inevitable recordar que Felip VI va intervenir personalment, juntament amb Rajoy i la cúpula del seu govern, per trucar a empresaris i directius i forçar una fugida d’empreses que servís de càstig econòmic contra un procés sobiranista, en un moment en què les imatges de la repressió policial de l’1-O van donar la volta al món. L’Estat va organitzar una retirada massiva dels comptes que tenien les administracions i les empreses públiques als bancs catalans. Després va assistir a una reunió per canviar la seu de La Caixa i el Banc Sabadell. I la pressió a Seat perquè fes el mateix, amb la diferència que Seat va resistir. Quan l’ARA va publicar la notícia, la Casa del Rei no va negar les acusacions. “El que fa el rei en la seva agenda privada no ho expliquem”, va declarar un portaveu que, respecte a les trucades, va afegir: “Sempre fa coses d’aquestes”. “La seva missió no comença ni s’acaba en els actes i les audiències on hi ha fotos”.
L’Estat es pot pagar tones de maquillatge i celebrar aniversaris mentre manté presos polítics i els jutges s’encarreguen de passar per sobre de prop de dos milions de vots. Però aquests procediments no només no són propis d’una democràcia plena, sinó que la història ens recorda que són el primer pas per posar fi a les monarquies."
Antoni Bassas
-
Con todo el cariño del mundo (ya que te aprecio), ¿no te cansas nunca de buscar por todas partes articulos que solamente se dediquen a poner a parir a España y aupar a una parte de esa España (que lo querais o no, Catalunya es España) para intentar conseguir esa utopía llamada independencia.
-
@jjllevant dijo en El que costa el règim del 78:
Con todo el cariño del mundo (ya que te aprecio), ¿no te cansas nunca de buscar por todas partes articulos que solamente se dediquen a poner a parir a España y aupar a una parte de esa España (que lo querais o no, Catalunya es España) para intentar conseguir esa utopía llamada independencia.
Gracias por tus palabras @jjllevant yo también te aprecio como buen forero, buen granota y buena gente.
Y contestando a tu pregunta: No, no me canso.
Y te digo por qué. Yo no pongo a parir a España, sino a un régimen y una mentalidad.
Esto viene de muy lejos. A los que en el franquismo criticaban el régimen y pedían y luchaban por su final, se les llamaba "enemigos de España", "antiespañoles".
Y parece que la inercia no ha parado.
Hay que diferenciar las cosas. Si algún día colapsa este régimen ilegítimo y corrupto, dejaré de hacerlo. -
@rana-baileys Que bé que t'has explicat i com confon la gent estat i règim.
I t'ho dic jo que no he conegut el franquisme, però per a tu, deu ser un déjà vú.
-
Per als que encara pensen que "l'afer de Catalunya" és una qüestió bàsicament de "nacionalistas españoles vs nacionalistas catalanes" i no "d'esquerra vs dreta", quan fonamentalment va de la segon qüestió.
Editorial de Vicent Partal:
Rivera, acorralat per un Íbex que torna a creure en el PSOE
El capitalisme d’amics espanyol té, entre més característiques peculiars, una interferència constant entre política i empresa. Entre política parlamentària i empresa parastatal –privada per als beneficis, pública per a les pèrdues i en qualsevol cas sempre dependent del BOE i per tant de les decisions dels partits.
La sincronització de poder entre aquestes dues estructures fa que sovint es confonguen, perquè la major part de les empreses de l’Íbex no depenen del mercat i prou sinó de la regulació política d’aquest mercat; i els partits viuen engreixats per les empreses regulades en un cercle maleït que té el seu símbol més evident en les portes rotatòries. Tots els estudis seriosos sostenen que pel cap baix 23 empreses d’aquest índex tenen en el sector públic i en les seues decisions el factor clau de negoci.
Aquest procés va començar amb el procés de privatització sui generis de les grans empreses estatals del franquisme, que acabaren a la fi dels anys noranta a l’òrbita dels dos principals partits polítics espanyols, PP i PSOE. Durant anys, aquestes empreses van acceptar un paper secundari respecte del govern, però quan el bipartidisme es va posar en qüestió, l’Íbex es va sentir prou fort per a intentar l’assalt directe també al poder polític, fet que l’ha menat a crear un catàleg de partits Frankenstein que sobre el paper havien de resoldre la important crisi de legitimitat del sistema, però que a la pràctica compliquen encara més, si és possible, la situació. El desgavell de Ciutadans, que creixerà aquests dies, n’és l’exemple màxim.
Quan apareixen el moviment independentista (2010-2012) i el moviment del 15-M (2011) el sistema polític espanyol, tot d’una, trontolla perquè per primera vegada pren cos un qüestionament total del sistema postfranquista. L’estabilitat, o més ben dit el control social intens, que aportaven els dos partits dinàstics, si calia amb la crossa de CiU i PNB, es posa en qüestió. I es posa en qüestió just en el moment que la monarquia, el centre neuràlgic del règim, passa la pitjor crisi –amb el creixement del cas Nóos, a partir del 2012.
El moment coincideix amb la consolidació del duopoli televisiu d’Atresmedia i Mediaset, també a partir del 2011. Aquests dos grups controlen (segons les xifres del 2018) el 83% dels ingressos del negoci televisiu a l’estat espanyol, i acaparen el 95% de la publicitat de la televisió privada. Això els converteix en unes màquines de poder comunicatiu sense parió. La prova més evident és que les contínues queixes dels organismes reguladors no han estat mai escoltades pels governs successius, que en canvi han anat augmentant la seua dependència del duopoli alhora que li satisfeien totes les demandes per mirar de tenir-lo al costat en el moment clau.
Però en la mesura que Atresmedia i Mediaset anaven afermant el seu poder mediàtic gegantí, s’anaven tornant eines de conformació de l’opinió pública i del poder polític. I han après a participar en operacions per alterar-lo. Des del poder públic mateix o des del món de l’empresa.
Per exemple, l’adquisició –l’estiu del 2012– de la Sexta, cadena amb fama de progressista, per part d’Antena 3, òbviament conservadora, crea les condicions perquè la dreta mediàtica catapulte Pablo Iglesias. Cal recordar, perquè és molt sospitós, que la Comissió de la Competència espanyola es va oposar completament a aquesta adquisició, però que Soraya Sáenz i Mariano Rajoy varen pugnar per fer possible la compra.
Iglesias comença a ser conegut el 2013, quan assisteix com a convidat a Intereconomía (això ara s’ha oblidat) i poc després salta a La Sexta, que el fa famós. A partir d’aquell moment, sobretot a ‘La Sexta noche’, la presència de Pablo Iglesias és constant. Hi obté tanta promoció que ara la seua queixa justificada contra el paper manipulador dels mitjans pot arribar a semblar cínica. La baralla permanent amb els periodistes feixistes que li posaven al davant el catapultà com a líder mediàtic indiscutible de l’esquerra espanyola. Tant que el competidor d’Atresmedia, Mediaset, contraataca fitxant-lo també com a tertulià de ‘Las mañanas de Cuatro’. Amb això la seua presència en les pantalles es fa gairebé permanent i ell, amb molta habilitat, ho comença a aprofitar políticament.
De fet, és en una tertúlia de Cuatro que anuncia que pensa a anar a les eleccions europees ‘per a fer-ne fora el PP i el PSOE’. I ho fa atacant amb una duresa mai vista els socialistes i maldant clarament per erosionar-los. I el 2014 es presenta, efectivament, al capdavant de Podem, un partit acabat de crear, i obté cinc escons, cosa que sorprèn gairebé tothom.
El CIS, després d’aquelles eleccions, li dóna el 15% de la intenció de vot a les eleccions espanyoles. Però el pànic s’apodera de l’Íbex quan el CIS del gener del 2015 ja preveu que obtindrà el 23% dels vots, i superarà el PSOE però amb la possibilitat de formar-hi govern. Podem no és l’Íbex, això és evident. Però sense el suport mediàtic de l’Íbex, i concretament del duopoli televisiu que en forma part directament i indirecta, Pablo Iglesias no hauria arribat tan de pressa tan lluny, amenaçant l’estabilitat política, que en definitiva és l’única cosa que realment interessa el capitalisme d’amics.
De manera que l’espant pel monstre que havien creat va derivar en el contraatac: frenant la presència permanent d’Iglesias a la televisió però fabricant un altre monstre.
Hi ha raons de sobres per a pensar que l’Íbex somniava que Podem erosionaria el PSOE per a permetre un govern més tranquil al PP, assetjat pertot arreu a causa de la corrupció. Cosa que a Podem ja li anava bé. Però els creadors de la maniobra un dia van descobrir, espantats, que entre la societat la proposta de Podem i la vaporosa idea de la ‘nova política contra la vella política’ tenia èxit i que amb això el règim sencer se’n podia anar en orris –encara més per la coincidència de la crisi per la independència de Catalunya i el desballestament de la monarquia que va obligar Juan Carlos a amagar-se discretament a partir del juny del 2014, després d’abdicar.
La necessitat del moment, la va fer pública Josep Oliu, del banc que porta el nom de la ciutat de Sabadell, quan va dir en una conferència, precisament el 24 de juny del 2014: ‘Necessitem un Podem de dretes, que el que hi ha ara ens fa por.’
Repassem les dades fins ací perquè són importants:
—El 2013 Pablo Iglesias comença a aparèixer a la televisió.
—El 2014 Podem es presenta a les eleccions europees –Iglesias ho anuncia a la televisió– i aconsegueix cinc escons, cosa que sorprèn tothom.
—En aquell moment, i dies després de l’abdicació de Juan Carlos, Josep Oliu demana un Podem de dretes.
—El gener del 2015 el CIS situa Podem davant el PSOE i amb possibilitats de governar, just l’any que el PP es troba obligat a convocar eleccions.
—Les eleccions es retarden tant com es pot, fins al desembre, mentre l’Íbex s’escarrassa a trobar una alternativa de partit de nova política, que frene Podem perquè ha anat massa lluny i més que erosionar el PSOE amenaça de guanyar les eleccions.
Arribats ací, davant la perspectiva de no tenir temps de crear un partit que puga competir realment amb Podem en l’àmbit d’allò que en diuen la ‘nova política’, va aparèixer Ciutadans, en bona part pel desconeixement a Espanya d’allò que era realment, com l’opció possible i ràpida. Era un partit que ja tenia líder i estructura a Catalunya, que d’ençà del 2014 començava a provar d’expandir-se més enllà del Principat i que podia semblar nou fora de Catalunya. L’estiu del 2015, mig any abans de les eleccions espanyoles, Albert Rivera anuncià que no es presentaria més a les eleccions catalanes i Ciutadans passa a ser el partit a promocionar pel duopoli televisiu i per la resta del poder mediàtic, de vegades de manera tan patètica que fa riure i tot, com en el cas del diari El País.
La maniobra funciona de primer i després de les eleccions del desembre del 2015 el resultat condueix a un pacte de govern signat entre el PSOE i Ciutadans que l’Íbex lloa en tots els altaveus possibles i que es concreta el febrer del 2016. S’ha esquivat el possible govern bolivarià de Podem i el PSOE el podran lligar curt gracies a Ciutadans. Però Podem no ho accepta i provoca noves eleccions.
Aleshores arriben les eleccions del juny del 2016, en què Rajoy puja i Sánchez i Rivera baixen. Tanmateix, Ciutadans continua evitant que tot el vot nou vaja a parar a Podem i amb això impedeix que Pablo Iglesias puga aspirar a la presidència. Rajoy es veu com una solució raonable i aconsegueix el suport de Ciutadans per a anar tirant, per bé que acaba perdent tot el crèdit per la corrupció i la mala gestió de la crisi catalana. Això porta a la moció de censura del 2018, la primera que es fa a Espanya. En aquell moment. l’error estratègic de l’independentisme, que regala els vots a Pedro Sánchez, l’encimbella a una posició de privilegi que aprofitarà ràpidament per consolidar el seu poder i aconseguir un bon resultat, magnífic, a les eleccions del mes d’abril passat.
Resultat que venia, a més, amb un govern de coalició possible, pel nombre d’escons, amb Ciutadans. Un govern que ja s’havia intentant tres anys abans i que podia garantir quatre anys d’una relativa calma a l’Íbex i en una Comissió Europea cada volta més preocupada per la situació de l’estat espanyol. Jo mateix vaig explicar aquell dia: ‘La pressió per un gran pacte de govern entre PSOE i Ciutadans serà enorme, aquestes setmanes. És el govern somniat per l’Íbex i la Comissió Europea.’ Però també vaig dir que ‘el problema és que justificar un tomb d’aquesta dimensió no és gens fàcil, com Sánchez ja va veure ahir mateix quan els seus el van escridassar exigint-li que no pactàs amb Rivera’.
Passada la triple cita electoral posterior, tanmateix, tothom ja assumeix que el pacte ha de ser amb Rivera. I ací és on salta la sorpresa. Potser els qui el van catapultar no el coneixien prou, però Rivera, que per naturalesa és un personatge de l’extrema dreta més agressiva, se’l creu, el tripartit amb Vox i el PP, i ara és ell el qui no vol pactar amb el PSOE. I la irritació del gran poder estatal amb el xiquet que havien posat d’encarregat és l’explicació de tanta dimissió, de tanta pressió, de tanta escissió i de tanta maniobra fosca d’aquestes darreres hores. Si Rivera s’oposa al pacte amb el PSOE, Rivera morirà –metafòricament, és clar. Perquè l’Íbex ja fa sis anys que procura trobar una fórmula d’estabilitat política per a l’estat espanyol, per a poder continuar fent els seus magnífics negocis que depenen tant de l’existència d’un pressupost estable, i ara que la té a la mans el problema no serà un líder fràgil i descontrolat que poden fer caure en qualsevol moment amb un sol vídeo.
Però alerta. Aquesta gent ja s’ha demostrat incapaç de casar els seus desigs i els Power Point dels seus spin doctors amb la política real. I això els ha fet reflexionar, que no són babaus. Al cap i a la fi, en aquests anys bàsicament han promocionat dos monstres seguits, Iglesias i Rivera, dos personatges inestables i capriciosos que han alçat i enfonsat els seus projectes, en bona part perquè són dos egòlatres d’una mida monumental. I la inestabilitat és més gran que mai. De manera que amb el PP fora de joc per la corrupció i per l’acostament a Vox, i amb les aventures de la nova política qüestionades i desacreditades, l’Íbex ja veu clar que el pal de paller d’Espanya és i serà el PSOE, una altra vegada, com ho va ser als anys vuitanta. Després de tant de fracàs, pensen, val més boig conegut. I és en aquest context que resulta literalment al·lucinant que l’independentisme, o si més no un partit independentista, puga ni tan sols arribar a considerar d’apuntalar-lo i deixar-lo governar. Perquè Sánchez, Pedro, és, literalment, el darrer roc que el règim té a la faixa.
-
@blaugranota, els que manegen els fils de les marionetes. Aquests que ningú veu, però que existeixen. Als quals ningú vota, però governen.
L'essència del capitalisme i la "democràcia" liberal. -
@rana-baileys Estic d'acord però el "capitalisme espanyol" que sosté la "democràcia liberal" és molt pitjor que el d'altres "democràcies liberals". Ací es rescaten bancs amb diners públics, es rescaten autopistes (radials de Madrid) amb diners públics... és a dir, és un capitalisme que només guanya diners, quan en perd la "democràcia liberal espanyola" a sobre es dedica a sagnar a la població. Això no passa a Suècia, a Noruega, a Dinamarca... va més enllà de la dicotomia "democràcia liberal" vs "democràcia popular" per això a Catalunya té tanta tirada l'independentisme i en general el moviment contrari al règim del 78.
-
@blaugranota dijo en El que costa el règim del 78:
@rana-baileys Estic d'acord però el "capitalisme espanyol" que sosté la "democràcia liberal" és molt pitjor que el d'altres "democràcies liberals". Ací es rescaten bancs amb diners públics, es rescaten autopistes (radials de Madrid) amb diners públics... és a dir, és un capitalisme que només guanya diners, quan en perd la "democràcia liberal espanyola" a sobre es dedica a sagnar a la població. Això no passa a Suècia, a Noruega, a Dinamarca... va més enllà de la dicotomia "democràcia liberal" vs "democràcia popular" per això a Catalunya té tanta tirada l'independentisme.
Es pot dir amb poques paraules: Sistema similar, diferent ubicació.
"Democràcia liberal" a l'espanyola. És a dir, de segona divisió.
I per si a algú li consola, també n'hi ha de 2B i de tercera. -
Me lo he leído todo, puedo estar de acuerdo con ciertas cosas pero nada de ello justifica que me trague el cuento de que el independentismo es una cuestión fundamentalmente de izquierda vs derecha.
Tampoco sé de qué me extraño, para algunos todo vale con tal de justificar el nacionalismo. El suyo, eso sí. -
@Malcontent dijo en El que costa el règim del 78:
Me lo he leído todo, puedo estar de acuerdo con ciertas cosas pero nada de ello justifica que me trague el cuento de que el independentismo es una cuestión fundamentalmente de izquierda vs derecha.
Tampoco sé de qué me extraño, para algunos todo vale con tal de justificar el nacionalismo. El suyo, eso sí.Por supuesto que no. La cuestión es mucho más compleja.
-
Ya, pues explícaselo al que ha dicho que la cosa va 'fonamentalment' de esa cuestión. Es amiguito tuyo, a ti sí te lee con atención.
-
@Malcontent Rana i jo no som clons, saps? Com ha dit ell és molt més complex, però jo opine que és fonamentalment una qüestió d'esquerra vs dreta, basicament perquè els partits unionistes estan escorats a la dreta i els partits independentistes estan escorats a l'esquerra. Que hi ha nacionalisme al darrere? Obviament, però per això un representa el nacionalisme d'estat (espanyol) i l'altre el que vol "alliberar-se".
