Història i històries de València i els valencians
-
L'atre día portavem al cavaller Ausias March, el més gran dels poetes cultes del segle D'Or valencià. Hui portem al seu cunyat, atre cavaller, famós per escriure l'immortal "Tirant lo Blanch", en Joan (més conegut per "Joanot") Martorell (mort en 1465).
Es considerada un obra fonamental de la narrativa de la baixa edad media, y per a molts crítics, la primera veritable novela, encara que el relat està encara a cavall entre el llibre de cavalleríes i la novela propiament dita.
Fa 17 anys, la "biblioteca El Mundo" va publicar en tres volums de buchaca tot el Tirant Lo Blanch original en valencià antic (edició de Hauf i Escartí). Pense que poques personas se ho hauràn llegit sencer (a mi em va costar quatre estius ) perque es un obra llarga, i perque el valencià antic, mes encara el cultiste, porta moltes diferencies ab el actual, i mes semblant al provençal trovadoresc.
La seua obra capital fou publicada uns anys després de sa mort, i es molt coneguda en el univers castellà per eixir anomenada en la magna "Don Quijote", de Miguel de Cervantes, ademés com l'única novela de cavalleríes que el mosén Pedro Pérez treu de la crema, i ho fa ab estes elogioses paraules: "Valame Dios, dixo el cura dando una gran voz ¡qué aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele, compadre, que hago cuenta de que en él he encontrado un tesoro de contento y una mina de pasatiempos [...] por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros de este género carecen"
I precisament de la mort d'En Tirant Lo Blanch son els fragments que vaig a posar. Recapitulem: estem al capítul 458, prop del fí del llibre; en Tirant de Roca Salada, dot Lo Blanch, nebot del duc de Bretanya, ha aconseguit, després de moltes aventures, vencer els turcs i egipcis que amenaçaven conquerir Constantinoble, així com recuperar les provincies del Imperi d'Orient perdudes. Ha guanyat també el cor de la princesa heredera Carmesina, el seu gran amor, i l'emperador l'ha anomenat César i hereu de l'imperi a la seua mort. Quan retorna a la gran ciutat per les esponsals, acompanyat pel rei Scariano de Etiopía, el rei de Feç, i atres grans senyors, i ja prop d'ella...
"E stant lo virtuos césar en aquella ciutat ab molt gran delit, e cercant deports e plaers e passejantse ab lo rei Scariano e ab lo rey de Sicília per la vora de hun riu qui passava per lo hun costat dels murs de la ciutat, pres-lo, passejant, tan gran mal de costat e tan poderós que, en braços, lo hagueren a prendre e portar dins la ciutat.
Com Tirant fos en lo llit, vengueren los sis metges que ell portava, dels singulars del mon, e quatre del rei Scariano. E feren-li moltes medecines e no li podien dar remey negú en la dolor.
Lavors, Tirant se tingué per mort e demanà confesió. Feren-li venir prestament lo confessor que ell portava ab si, qui era un bon religiós de l'ordre de san Francesch, mestre en la sacra theología, home de grandíssima sciència, Com lo confessor fon vengut, Tirant confessà bé i diligentment tots sos peccats ab molta contricció.
[...]
Aprés lo cèsar haver confessat, féus-se portar lo preciós cors de Jhesucrist, lo qual miranta ab gran devoció e làgremes. dix moltes oracions, entre les quals, ab grandíssima devoció, dix les següents paraules:Oració que dix Tirant davant lo Corpus Domini
“O redemptor de l´humanal linatge, Déu infinit sobre natura, pa de vida, tresor sens preu, joyel incomparable, penyora segura dels peccadors, certa e infal.lible defensa! O vera carn y sanch del meu Senyor, anyel mansuet y sens màcula, ofert a la mort per donar-nos eterna vida! O clar spill hon la divina e infinida misericordia se representa! O Rey dels reys, a qui totes les creatures obehexen! Senyor inmens, humil, dolç y benigne! Y com poré yo regraciar a la vostra senyoria la tanta amor que a mi, frágil creatura, haveu mostrada? No solament, Senyor, per los meus grans peccats sou vengut del cel a la terra, prenint aquexa preciosa carn en lo ventre de la sacratíssima verge Maria, mare vostra y, enaprés, nat Déu y hom, subjugant-vos a les mundanes misèries per pagar los meus defalliments volgués comportar aspres turments, cruel passió e dura mort, posant en creu la vostra carn sacratíssima, mas encara aquella matexa carn me haveu dexada per medecina speritual y salut de la mia infecta e maculada ànima.
Infinides gràcies, Senyor vos sien fetes de tals y tants beneficis. Encara, Senyor, vos regracie les grans prosperitats que en aquest món me haveu donades e us suplique tan humilment com puch que, puix de tants perills me haveu deliurat e ara me donau mort regoneguda, la qual yo accepte ab molta obediencia, puix axí plau a la vostra santíssima senyoría, en remissió e penitencia dels meus defalliments, me vullau donar., Senyor, dolor, contrició y penediment dels meus peccats per atényer de vós absolució e misericordia. Axí mateix, Senyor, me ajudeu e.m conserveu en la fe, en la qual, com a cathìlic chrestià vull viure e morir, y.m doneu la gran virtut d´esperança, per què, confiant de la infinita misericordia vostra, encés de caritat, plorant y planyent los meus peccats, confessant, loant, beneint e exalçant lo vostre sant nom, sperant y demanant vènia e absolució, alt en paradís pervinga a la eterna beatitut e glòria”.
E dites aquestes paraules, ell rebé ab moltes làgremes lo cors preciós de Jhesucrist, que, tots los qui en la cambra eren, deyen que aquest no demostrava esser cavaller, mas hun sant home religiós, per les moltes oracions que dix davant lo Corpus".Tirant fa testament, i a continuació dicta una carta per a la seua estimada promesa i propera novia Carmesina:
"Puix la mort a mi és tan vehina que més aturar no puch, no·m resta més per complir mon viatge sinó sols pendre de vós, senyora de preclara virtut, mon darrer, trist e dolorós comiat. Puix la fortuna no vol ni ha permés que yo, com a indigne e no merexedor, haja pogut atényer a vós, qui éreu lo premi de mos treballs, e no·m dolguera tant la mort si en los vostres braços hagués finida ma vida trista e dolorosa. Mas suplich a vostra excelsa senyoria que no us dexeu de viure, per què, en premi de la molta amor que us he tenguda, siau en recort e tingau per recomanada la mia peccadora ànima, la qual ab molta dolor torna al seu Creador, qui la m'havia comanada.
E puix ma fortuna no·m consent poder-vos parlar ni veure, que crech fóreu stada remey e stalvi a ma vida, he deliberat scriure-us breu, perquè la mort no·m vol més porrogar. Almenys, que siau certa de ma strema passió e ésser atés al darrer terme de ma vida. No us puch més dir, que la molta dolor que tinch no u consent. Sol vos suplich e de gràcia vos deman que per recomanats tingau mos parents e servidors.
Lo vostre Tirant, qui besant peus e mans la sua ànima vos comana."Finalment, Tirant demana ser portat a Constantinoble per a vore a la seua amda per última vegada. Pel camí troba al seu cosí Diafebus, duch de Macedonia:
"Com lo duch de Macedònia e Ypòlit, ab los metges, foren a mija jornada de Contestinoble, encontraren a Tirant en lo camí e descavalcaren, e les andes foren posades en terra. Lo duch de Macedònia se acostà a Tirant e dix-li:
―Cosín germà senyor, com stà vostra senyoria?
Respòs Tirant:
―Cosín germà, singular plaer tinch com vos he vist ans de la mia fi, car yo stic al derrer strem de la mia vida, e prech-vos que·m beseu vós e Ypòlit, car aquest serà lo darrer comiat que de vosaltres pendré.
E lo duch e Ypòlit lo besaren ab moltes làgremes. Aprés los dix Tirant com los comanava la sua ànima e la princessa, muller sua, que aquella tinguessen més cara que la sua pròpia persona. Lo duch li respòs:
―Senyor cosín germà, hun cavaller tan animós com vostra senyoria s'esmaya tan fort? Confiau de la misericòrdia de nostre Senyor, que ell per la sua clemència e pietat vos ajudarà e us darà sanitat presta.
E stant en aquestes paraules, Tirant lançà hun gran crit, dient:
―Jesús, fill de David, hages mercé de mi: credo, proteste, confesse, penit-me, confie, misericòrdia reclame! Verge Maria, Àngel Custodi, àngel Miquel, emparau-me, defeneu-me! Jesús, en les tues mans, Senyor, coman lo meu sperit.
E dites aquestes paraules, reté la noble ànima, restant lo seu bell cors en los braços del duch de Macedònia.
Los plors e los crits foren aquí molt grans per tots los que allí eren, que era una gran compassió de hoir, per ço com per tots era amat lo príncep Tirant."I així mor el gran Tirant lo Blanch, espill de cavallers, campeó i salvador de l'Imperi Grech: d'un cólic (potser una apendicitis, o peritonitis, o cosa semblant), en mig d'un camí i sense vore a sa amada per darrera vegada.
Una mort molt humana, res a vore ab les morts idealisades dels Arturs, Lançelots i Amadises semblants, que mes pronte pareixen semideus mitológics que persones.Si voleu gaudir d'esta meravellosa e immortal novela en la nostra dolça llengua valenciana, la biblioteca virtual Miguel de Cervantes la té sencera i en valencià antich:
-
Com en els temps moderns hem deixat el paper, no tinc possibilitat de tindre eixa bella pregària i ficar-la en el meu devocionari
-
@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:
Com en els temps moderns hem deixat el paper, no tinc possibilitat de tindre eixa bella pregària i ficar-la en el meu devocionari
Copia-pega i impressora
-
@gimnastico_1909 dijo en Història i històries de València i els valencians:
@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:
Com en els temps moderns hem deixat el paper, no tinc possibilitat de tindre eixa bella pregària i ficar-la en el meu devocionari
Copia-pega i impressora
No tinc. Per això ho dic
-
Joan Roís de Corella (Gandía 1435- Valencia 1497) fou un cavaller, amic de la familia de Ausias March (va ser testic de sa boda) i veï de sa parent el gran Joan Martorell. Eixa era una Valencia on escrivíes una de les primeres noveles modernes, el teu cunyat era un dels mes grans poetes del seu temps fora de Italia, i donaves els bons díes a la cua del pà a un dels majors literats de la península ibérica.
Roís de Corella fou un autor brillant i polifacétic, principalment en vers, però també feu incursions a la prosa. Algunes de ses obres, com la "Tragedia de Caldesa" o el "Trihomph de les dones" foren molt populars a son temps. Pero va escriure quasi de tot: mitología, filosofía, poemes d'amor cortés, per supost, també místics, i als seus darrers anys, obra religiosa tant en prosa com en vers.Tot i ser un autor monumental, i molt llegit al seu temps, ha envellit pijor que els esmentants March i Martorell. La raó es que, molt influit pels vents del renaiximent clasicista provinents d'Italia, cultivà un estil rebuscat i intencionadament recarregat. Una corrent lliteraria, que posteriorment donaría pas al culteranisme durant el barroc, de vegades més preocupada de la forma que del fons, i per això menys "digestiu" i més dificil de llegir que els atres autors.
Es pot vore escanejada sa obra a esta direcció:http://www.cervantesvirtual.com/portales/rois_de_corella/manuscrits/
I un resum de sa vida, ses obres, edicions crítiques i antologíes, aixì com alguns fragments de sa obra en esta atra:https://www.escriptors.cat/autors/roisj
I açí deixe alguns fragments de poesíes seues:
REQUESTA D'AMOR (dins "Obra profana")
Una sou vós, lo remei de ma vida,
sola en lo món que mon voler adora,
on mos desigs esperen fi complida.
La gran amor me força i em convida
a vós servir i pendre per senyora.
Del que volent vós servir no reposa,
ço és, sens ventura espera la fi;
lo que és prest a vós servir,
lo nom no us fretura a dir,
cos de què vós sou la vida.
A dos repartir, units d'un voler,
no hi basta poder, sinó lo morir;
lo que podeu entendre
sens paraules compendre.
Ma llibertat vers vostres peus se llança,
l'enteniment del qual
jamai de vós se parteix.
O cor, i bé em vols mal,
que em fas passar pena mortal!
Pena pas, no menys del que vós sabeu.
Feu-me socors e no us enutgeu,
que, ans del temps, vós e io serem
ensems, e parlarem
del que ara dir no gose
com serem en lloc que nengú no ens oja.ORACIO A LA SACRATISSIMA VERGE MARIA, TENINT SON FILL, DEU JHESUS, EN LA FALDA, DAUALLAT DE LA CREU
Ab plor tan gran - que nostres pits abeura,
E greu dolor - que nostre cor esquinça,
Venim a Vos, - Filla de Deu e Mare:
Que nostra carn - dels ossos se arranqua
Yl esperit -desig lesser perdre,
Penssant que, mort -per nostres greus delictes,
Ver Deu e hom, -lo Fill de Deu e vostre
Jau tot estes - en vostres castes faldes.
Ab fonts de sanch - regua lo verge strado
Hon, chich infant, - lo bolcas ab rrialles;
Yls uostres vlls - estillen tan gran aygua,
Que pot lauar - les sues cruels nafres,
Ffent ab la sanch - un enguent e colliri
Dinfinit preu, - per leuar nos les taques
Quel primer hom, - com a vassall rebetle,
Nos ha causat, - ensemps ab nostra culpa.
Lo vostre cor - partit ab fort escarpre,
de gran dolor - nos mostra tan gran planyer,
Quels serafins - ensemps ab tots los angels,
Mirant a Vos - planyent, aprenen dolre.
Plany se lo mon - cubert daspre sçeliçi,
Crida lo sol - plorant ab cabells negres,
E tots los çels - uestits de negra sargua
Porten acorts - al plant de vostra lengua.
-
Ausias March, Joan Martorell, Roís de Corella... tots foren cavallers que tractaven temes de noblesa cavalleresca i encaríen valors aristocrátics que eren només el cant del cigne de una classe social que començava sa decadéncia, pero mancança de necessitat de la seua capacitat militar als exércits moderns. Front a ells, i sa literatura, Jaume Roig (nascut en Valencia i mort a Benimamet a 1478) enceta allò que podríen anomenar "lliteratura burguesa", que menysprea i inclús ridiculitza als clercs i cavallers, ficantse al cap de la veu dels menestrals i mercaders ("ciutadans honrats").
Roig fou un metge afamat al seu temps. estudià a la primera i millor universitat de la corona d'Aragó, la de Lleida, i després a la més nomenada escola de medicina de l'Occident a sa temps, la de Montpellier. Fou metge personal de la reina María de Castella (dona d'Afons el Magnánim, i regent dels regnes penínsulars de son home durant molts anys), i de la familia del seu succesor, Joan II. A més de prestigi profesional, Jaume Roiog abastí un important patrimoni de cases i terrenys rústics a Valencia. Tingué sis fills, la meitat dels quals professà en religió.
Encara que fou autor de alguns tractats médics menors, Roig tingué una gran inquietut intelectual, llegí moltes obres clàsiques, i ha passat a l'historia per un únic treball, intitulat "Espill", i també "Llibre de les dones", tot escrit en verses de quatre sílabes, i desenrrollat com a colecció d'histories morals. El tema principal, i que dona títul, es la dona. Front a la idealització de les noveles de cavalleríes aristocrátiques, Roig vol ficar el ull en les dones "carnals", i, per dir-ho coloquialmente, passa al atre costat, i prácticament descriu a totes les dones com malvades i occasió de pecat per als homens. Únicament lliura de eixa acusació a la Santísima verge María i a sa dona Isabel Pellicer (potser pensava que seríen les úniques lectores femenines ). No debades es considera una poesía "misógina".
El llenguatge es popular i molt ric, ple de parles habituals al seu temps. No falta en ell la sàtira contra els qui considerava enemics, sobre tot els cavallers (i particularment contra l'obra de Rois de Corella). El text està ademés travesat de profunda pietat cristiana.Per atra banda, l'obra també fa un retrat de la València de l'epoca, amb les tensions entre els antics senyors dels díes de la conquesta (cavallers i retors), i les burguessos, que estaven fent-se els nous amos gràcies a les ganancies del pujant comerç, que convertí a Valéncia en la ciutat més rica del Mediterrani occidental, junt a Nàpols. I es clar que Roig pren partit pels últims. També podem vore els atres clases sociales: obrers, extrangers, jueus, esclaus, etcétera.
Jaume Roig va concórrer, l'any 1474, al concurs literari convocat a València amb el poema "en lahor de la Verge Maria", inclòs en el volum Les trobes en lahors de la Verge Maria.Esta novela "burguesa" no tingué continuitat al segle D'Or valencià, pero mereix ser recordada.
Açí un fragment (la quarta part del prefaci), i un enllaç per a consultar tota l'obra.
http://www.rialc.unina.it/152.1,152.1a.htm626 Haure ordir, 627 puix me n’enpaig, 628 aquest meu scaig 629 de parlament, 630 curt, flach, fallent, 631 a fil per pua; 632 la forga sua, 633 stil e balanç, 634 sera ’n romanç: 635 noves rimades 636 comediades, 637 amphorismals, 638 ffaçessials, 639 no prim scandides; 640 al pla texides 641 de l’algemia 642 he parleria 643 dels de Paterna, 644 Torrent, Soterna. 645 Prenent ma ’n obra, 646 si temps me sobra 647 he me·n recort, 648 sols per confort 649 he per retraure, 650 no lexar caure 651 los qui treballen, 652 juguen he fallen 653 – huns mates baten, 654 los altres maten: 655 tots enguanats, 656 de seny torbats, 657 a ses requestes 658 çerquen les festes, 659 troben la mort –, 660 ffare·ls report: 661 sera consell 662 de home vell, 663 ja scarmentat, 664 puix atentat 665 – si·l volen pendre. 666 Si vols apendre, 667 nebot valent, 668 lig hi sovent, 669 mas ab repos. 670 En proces clos, 671 ma negra vida 672 – de mals fornida – 673 vull reçitar 674 per exemplar 675 he document, 676 car molta gent 677 vehent penar, 678 altri passar 679 mal e turment, 680 ne pren scarment 681 he se·n castigua. 682 Qui no s’i trigua, 683 seny vol aver. 684 Del meu penser 685 aquest trellat, 686 mig cordellat, 687 he fluix texit, 688 sera partit 689 en quatre tals 690 parts prinçipals 691 com la present 692 lo prolech fent. 693 Cascuna part 694 te ’n altre quart 695 de parts pus chiques. 696 Si tu y pratiques 697 he tens be sment, 698 prou façilment 699 poras trobar 700 de que menjar. 701 A ta comanda 702 pren la vianda 703 quala mes vulles: 704 fflors, fruyt o fulles, 705 rahels o fust. 706 Seguons son gust 707 he sa sabor, 708 cascun lector 709 prest trobara 710 lo que volra: 711 veure·l tot cure 712 ans que murmure. 713 Primerament, 714 en mon jovent, 715 essent libert, 716 que he sofert 717 reçitare. 718 Puys contare, 719 seguonament, 720 be scasament, 721 mos casaments 722 negres, dolents, 723 ab pena tanta 724 per anys çinquanta. 725 La part terçera, 726 a mi çertera 727 de lluny tramesa, 728 una cortesa 729 instrucçio 730 diu, e lliço 731 speritual 732 he divinal. 733 Quarta y darrera, 734 clou la manera 735 – ja enfranquit, 736 d’elles partit 737 ho enviudat – 738 com he mudat 739 hoy en amor, 740 pena ’n dolçor 741 he, consellat, 742 he areglat 743 los meus darres 744 anys, vint o mes, 745 tots servint Deu 746 seguons veureu.
-
@gimnastico_1909 dijo en Història i històries de València i els valencians:
Ausias March, Joan Martorell, Roís de Corella... tots foren cavallers que tractaven temes de noblesa cavalleresca i encaríen valors aristocrátics que eren només el cant del cigne de una classe social que començava sa decadéncia, pero mancança de necessitat de la seua capacitat militar als exércits moderns. Front a ells, i sa literatura, Jaume Roig (nascut en Valencia i mort a Benimamet a 1478) enceta allò que podríen anomenar "lliteratura burguesa", que menysprea i inclús ridiculitza als clercs i cavallers, ficantse al cap de la veu dels menestrals i mercaders ("ciutadans honrats").
Roig fou un metge afamat al seu temps. estudià a la primera i millor universitat de la corona d'Aragó, la de Lleida, i després a la més nomenada escola de medicina de l'Occident a sa temps, la de Montpellier. Fou metge personal de la reina María de Castella (dona d'Afons el Magnánim, i regent dels regnes penínsulars de son home durant molts anys), i de la familia del seu succesor, Joan II. A més de prestigi profesional, Jaume Roiog abastí un important patrimoni de cases i terrenys rústics a Valencia. Tingué sis fills, la meitat dels quals professà en religió.
Encara que fou autor de alguns tractats médics menors, Roig tingué una gran inquietut intelectual, llegí moltes obres clàsiques, i ha passat a l'historia per un únic treball, intitulat "Espill", i també "Llibre de les dones", tot escrit en verses de quatre sílabes, i desenrrollat com a colecció d'histories morals. El tema principal, i que dona títul, es la dona. Front a la idealització de les noveles de cavalleríes aristocrátiques, Roig vol ficar el ull en les dones "carnals", i, per dir-ho coloquialmente, passa al atre costat, i prácticament descriu a totes les dones com malvades i occasió de pecat per als homens. Únicament lliura de eixa acusació a la Santísima verge María i a sa dona Isabel Pellicer (potser pensava que seríen les úniques lectores femenines ). No debades es considera una poesía "misógina".
El llenguatge es popular i molt ric, ple de parles habituals al seu temps. No falta en ell la sàtira contra els qui considerava enemics, sobre tot els cavallers (i particularment contra l'obra de Rois de Corella). El text està ademés travesat de profunda pietat cristiana.Per atra banda, l'obra també fa un retrat de la València de l'epoca, amb les tensions entre els antics senyors dels díes de la conquesta (cavallers i retors), i les burguessos, que estaven fent-se els nous amos gràcies a les ganancies del pujant comerç, que convertí a Valéncia en la ciutat més rica del Mediterrani occidental, junt a Nàpols. I es clar que Roig pren partit pels últims. També podem vore els atres clases sociales: obrers, extrangers, jueus, esclaus, etcétera.
Jaume Roig va concórrer, l'any 1474, al concurs literari convocat a València amb el poema "en lahor de la Verge Maria", inclòs en el volum Les trobes en lahors de la Verge Maria.Esta novela "burguesa" no tingué continuitat al segle D'Or valencià, pero mereix ser recordada.
Açí un fragment (la quarta part del prefaci), i un enllaç per a consultar tota l'obra.
http://www.rialc.unina.it/152.1,152.1a.htm626 Haure ordir, 627 puix me n’enpaig, 628 aquest meu scaig 629 de parlament, 630 curt, flach, fallent, 631 a fil per pua; 632 la forga sua, 633 stil e balanç, 634 sera ’n romanç: 635 noves rimades 636 comediades, 637 amphorismals, 638 ffaçessials, 639 no prim scandides; 640 al pla texides 641 de l’algemia 642 he parleria 643 dels de Paterna, 644 Torrent, Soterna. 645 Prenent ma ’n obra, 646 si temps me sobra 647 he me·n recort, 648 sols per confort 649 he per retraure, 650 no lexar caure 651 los qui treballen, 652 juguen he fallen 653 – huns mates baten, 654 los altres maten: 655 tots enguanats, 656 de seny torbats, 657 a ses requestes 658 çerquen les festes, 659 troben la mort –, 660 ffare·ls report: 661 sera consell 662 de home vell, 663 ja scarmentat, 664 puix atentat 665 – si·l volen pendre. 666 Si vols apendre, 667 nebot valent, 668 lig hi sovent, 669 mas ab repos. 670 En proces clos, 671 ma negra vida 672 – de mals fornida – 673 vull reçitar 674 per exemplar 675 he document, 676 car molta gent 677 vehent penar, 678 altri passar 679 mal e turment, 680 ne pren scarment 681 he se·n castigua. 682 Qui no s’i trigua, 683 seny vol aver. 684 Del meu penser 685 aquest trellat, 686 mig cordellat, 687 he fluix texit, 688 sera partit 689 en quatre tals 690 parts prinçipals 691 com la present 692 lo prolech fent. 693 Cascuna part 694 te ’n altre quart 695 de parts pus chiques. 696 Si tu y pratiques 697 he tens be sment, 698 prou façilment 699 poras trobar 700 de que menjar. 701 A ta comanda 702 pren la vianda 703 quala mes vulles: 704 fflors, fruyt o fulles, 705 rahels o fust. 706 Seguons son gust 707 he sa sabor, 708 cascun lector 709 prest trobara 710 lo que volra: 711 veure·l tot cure 712 ans que murmure. 713 Primerament, 714 en mon jovent, 715 essent libert, 716 que he sofert 717 reçitare. 718 Puys contare, 719 seguonament, 720 be scasament, 721 mos casaments 722 negres, dolents, 723 ab pena tanta 724 per anys çinquanta. 725 La part terçera, 726 a mi çertera 727 de lluny tramesa, 728 una cortesa 729 instrucçio 730 diu, e lliço 731 speritual 732 he divinal. 733 Quarta y darrera, 734 clou la manera 735 – ja enfranquit, 736 d’elles partit 737 ho enviudat – 738 com he mudat 739 hoy en amor, 740 pena ’n dolçor 741 he, consellat, 742 he areglat 743 los meus darres 744 anys, vint o mes, 745 tots servint Deu 746 seguons veureu.
Sempre m'he preguntat què estudiaven els metges en l'Edat Mitjana, quan fins i tot obrir un cadàver estava prohibit.
Pot ser com estudiar un cataleg d'herbes per a sanar malalties, no?
Fins jo hauria servit per a això
-
@rana-baileys Bàsicament estudiaven a Galenus e Hipócrates.
-
L'antítesi del misógin Jaume Roig va ser una dona, Elionor Manuel de Villena (nascuda a Valéncia, al voltant de 1430, i morta en 1490), més coneguda pel seu nom de religió: Isabel de Villena.
La seua vida es, per sí mateixa, molt novelera. Fou la filla ilegítima d'un ilustrísim noble vingut a menys. Enric Manuel de Villena, son pare, fou conegut pel nom de l'astróleg, per la fama (potser inmerescuda) d'afició a l'astrología, junt a moltes atres arts (fou reconegut poeta i lliterat). Era descendent, per pare i mare, i per vía legítima com bastarda, de les cases reials d'Aragó i Castella, incluit el famós en Joan Manuel (autor de "el conde Lucanor") i pel seu llinage ni mes ni menys que de la casa imperial Angel de Constantinopla (i així constaba el blassó grec- un ala angélica amb una mà portant espassa- al seu escut). Son pare pergué el marquesat de Villena en benefici de la corona castellana, pero ell conservà el títol i una vida cortesana com a poeta reial, primer a Saragossa, i posteriorment a València, on tingué a Elianor de una dona desconeguda ab la que no estava casat. Tot i això, la va reconeixer, i quan Enric Manuel va morir quatre anys després del seu naiximent, va ser acollida a la cort de la reina d'Aragó, María de Castella, on son pare havía sigut molt estimat.Na María, que no tingué fills del inquiet monarca Alfons V el Magnànim, la estimà com si fora seua, i li va donar una educació digna de una princesa. Amb la seua inteligencia natural, l'advantage de una formació inusual per a una dona a aquell temps (i per a molts homes també), i l'antecedente lliterari de son pare, no es extrany que la xiqueta creixquera en un ambient culte i una capacitat d'escritura fora del comú.
Per propia voluntat, als 15 anys ingresà com a profesa clarisa al convent de la Santísima Trinitat de Valéncia, prenint el nom d'Isabel, pel que sería coneguda per la posteritat. Arirbà a ser abadesa del monestir en 1463. Dins el claustre mantingué la relació amb la reina María, sa mare adoptiva, que havia reservat una cella dins el convent (al que havía fet moltes donacions) per als seus retirs. Sor Isabel portà una vida de contemplació i espiritualitat, i fou autora de diverses tractats de vida religiosa citats pels contemporánis que no s'arribaren a imprimir, i una obra mística: Speculum animae (Espill del ánima), hui perduda. Morí de la epidemia de peste que assolí Valencia en 1490, amb uns 60 anys d'edat aproximadament.
Allò que més ens importa per a la historia de la lliteratura del Segle D'Or valencià es que al convent coincidí amb Jaume Roig, metge de cort de la reina María, i també del convent. Sense dubte, allí va llegir sa obra "Espill", o "llibre de les dones" de qui parle en un missage anterior, tractat que parla amb duressa de la major part de les dones, mostranles mes prompte com agent de tentació i peccat que com a germanes de virtuts i vicis dels homens.
Precisament per a desmentir les afirmacions del Espill, va escriure sor Isabel de Villena "Vita Christi", vida de Crist, per a formació de les monges del seu convent. No sigué obviament la primera obra en eixa temática, ja que durant l'Edat Media les "vides de Crist" eren un subgénere de literatura religiosa molt comú. Pero la nostra abadesa introduí una visió molt particular: tota la vida de Nostre Senyor està relatada desde el punt de vista de les dones que l'envoltaren, particularment la Verge María, santa Ana i Santa María Magdalena (de fet, l'obra comença amb el naiximent de la Verga i conclou amb la seua assumpció als cels).
Sense deixar de banda la intenció primigenia de fomentar la devoció religiosa de les monges, la realitat es que sor Isabel descriu molt vívidament l'inocencia i virtut de les dones de la vida de Jesús (de fet, falten molts miracles i inclús el fonamental sermó de la Muntanya, pero abunden les referencies a llibres apócrifs al voltant de la infantesa de Jesús, on apareix sovint María, sa mare), de sort que més pronte sembla una "Vida de la Verge María junt a Jesús". Eixa mirada femenil i la reivindicació de la santedad de les dones i la puresa dels seus sentiments, ja durant la predicació del Salvador, es el que fa esta obra absolutament única. I de fet es considera hui en día una sort de "prefeminisme" o reivindicació de la dona al començament del Renaiximent (tot i que aplicar les categoríes mentals modernes a escrits de fa quasi mig mileni sempre pot conduir a errors de valoració).
L'obra no va ser pensada per a la difusió fora del convent, pero la sucesora de Isabel com abadesa, sor Aldonça de Montsoriu, publicà "Vita Christi" en 1497, permetent que arrivara fins a nostres díes, i poguerem aixi coeixer a l'autor més fascinant i diferent de tot el Segle D'Or valencià.
L'eixemplar complet digitalisat es pot trobar a esta direcció:
https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.do?id=321
i en esta:
http://www.lluisvives.com/obra-visor/vita-christi-de-la-reverent-abbadessa-de-la-trinitat--0/html/Açí deixe un fragment, que descriu la (no evangélica) primera misa i coumnió que rebé la Santíssima Verge María de mans de sant Joan, el seu nou fill adoptiu, després de la resurrecció de Crist, com a eixemple de devoció per a les monges (treta d'esta direcció: http://tintadellamp.ua.es/biblioteca/vitachristi.xml).
Capítol ·CCLXXVI·: De la alta preparació,
profunda reverència e indicible fervor e devoció ab què la
sacratíssima Verge combregava, sentint en aquell preciós sagrament
dolços e delits inrecontablesE com la Mare de Déu deliberava combregar, lo dia ans deya al seu
amat secretari, sanct Joan, que li tingués aquella sagrada hòstia una
gran estona davant ans que·l rebés quant deya missa perquè,
contemplant e mirant en aquell excel·lent e amorós sagrament, pogués
largament sentir los delits e tresors en aquell amagats. E la Senyora,
per la molta amor que tenia al puríssim Joan, comunicava-li grans
secrets e alteses de aquell divinal sagrament; de açò parlaven ab
tanta fervor e devoció que ja paria fossen fora de la mortal vida. E,
transformats en amor de aquell gloriós sagrament, ab una singular
devoció se partien, tancant-se la Senyora en la sua cel·la e sanct
Joan anant a la posada sua.E la prudentíssima Senyora despenia aquella
nit en preparació tan singular que no basta lengua angèlica, ne menys
humana, a poder-la recitar.E, venint lo matí, sabent sa senyoria que la confessió deu preceyr
a la devota comunicació, ab tot que a ella jamés se sia acostat peccat
nengú ni spècia de aquell, per sa profundíssima humilitat, volent
servar la ordinació sancta de la Església cathòlica, confessava's a
aquell sanctíssim sacerdot Joan. O, gran és e singular la excel·lència
e dignitat de aquest apòstol gloriós, que lo Fill de Déu l'à donat a
la mare sua en fill e ella l'à elegit en pare spiritual e confessor
seu! Dignament deu ésser per àngels e hòmens reverit e estimat lo
confessor de tan alta Reyna e Senyora. E, aprés la confessió de la
Senyora, lo gloriós Joan se vestia a missa, la qual sa senyoria hoÿa
ab la devoció e contemplacions acostumades, ab fervor singular e desig
de veure lo seu Amat dins aquell excel·lent sagrament.E, venint la hora que sanct Joan se girava ab aquell tresor
impreciable per comunicar-lo a la Senyora, sa senyoria se prostrava en
terra adorant aquella alta magestat ab profunda humilitat e
reverència, com aquella que sabia quina reverència se devia fer a tan
immensa excel·lència e senyoria. E, dreçant-se, mirava de fit ab los
ulls corporals aquella hòstia sagrada e ab los ulls de la ànima veya e
contemplava dins aquella lo Fill de Déu y seu, lo qual ella havia
concebut e tengut dins les entramenes sues e que per mijà de aquell
sagrament havia a tornar en sa posada e cubert hon nou mesos era
stat. E, levada en pensar aquesta alta e maravellosa obra, posada en
èxtasi dins la sua ànima, pujava la altea del cel super cherubin et seraphin. E
aquí, contemplant aquella singular caritat y amor divina que tal joya
havia lexat als hòmens per recort e memòria de les excel·lentíssimes
obres de la alta potència sua, rompent en grandíssimes e abundoses
làgrimes, ab una gran dolçor de ànima, deya: «Memoriam fecit mirabilium suorum misericors et miserator
Dominus escam dedit timentibus se». Volent dir: «O, clemència
infinida! Gràcies sens cessar sien fetes a la Magestat vostra, que us
ha plagut, com a Senyor misericordiós e magnànim donador, fer e lexar
als mortals aquest memorial de tanta excel·lència hon relluen e·s
mostren molt clarament les grans e admirables maravelles
vostres. Aquesta vianda, Senyor, haveu donada en refectió y salut dels
amants e tements a vós, los quals senten en la receptió de aquell
delits infinits». E axí se acostava a rebre aquell Senyor ab tanta e
tan profunda humilitat e reverència que tots los membres de sa persona
tremolaven alterats de goig inestimable e la ànima sua desijava rompre
los ligams del cors e unir-se tota ab aquell qui era Déu e fill
natural, e deya: «O Deus meus, amor eternus:
felicitas interminabilis; cupio te suscipere, quia tu solus cibus,
amor et gaudium et dulcedo mea». Volent dir: «O, Déu y Senyor
meu, amor eternal, felicitat sens terme! Vós sols sabeu ab quanta fam
vos desije rebre, car vós, Senyor, sou la vianda mia e la singular
amor e goig e dolçor mia». E, entrant lo Senyor en aquell sanctíssim
tabernacle de la gloriosa mare sua, trobant-lo tan digne e tan
dispost, comunicava-li consolacions tan excessives que fall tot
enteniment en voler-les pensar. E restava sa senyoria, aprés de
aquella desijada receptió, ab tan gran enflammament e resplandor que
sanct Joan, admirat del que veya, ab molta pena podia acabar la
missa.E, aprés dita la missa, la Senyora se tancava en la cel·la sua,
passant aquell dia sens menjar ne veure ni sentir res corporal,
adelitant-se de cor e de ànima ab aquell divinal hoste que rebut
havia.
-
Com es veia la València dels anys 50 del segle XIX des de les altures?
En esta pàgina es poden veure dos imatges reals d'aquell temps:https://actualitatvalenciana.com/passejantvalencia/valencia-a-vol-de-pardal-lany-1853/?
-
Es curioso (a veces lamentable) cómo en los tiempos antiguos se trataban los temas.
Hoy hace 100 años, el 22 de febrero de 1921, Las Provincias informaba así de un asesinato machista acaecido en Valencia
-
@rana-baileys hay que ver, como hay historias que no cambian por mucho que pasen los años: los celos, las discusiones frecuentes, el asesinato, el intento de suicidio. Sólo falta para el cóctel el celoso borracho (que igual sí, pero el periodista no lo sabía o no lo quiso poner por pudor).
Por cierto, no hace falta irse hasta hace 100 años para que a los asesinatos de este tipo se les llamase "crimen pasional". En los 80 todavía se les llamaba así en la prensa. Y hace 100 años ya se castigaba el asesinato con penas severas. Lo curioso (bueno, no curioso si se entiende la mentalidad de la época) es que si la relación entre asesino y asesinada era ilegítima, como es este caso, los años de cárcel eran muchos, e incluso se penaba con la muerte. En cambio, cuando el asesino era el marido, la justicia solía ser más indulgente, y al cabo de unos años normalmente volvía a la calle.
Que quede claro que no hago broma con esto, pero se diría que en cierto modo se consideraba al matrimonio un "atenuante" por matar a la mujer.
Por cierto, veo que la relación granota de la noticia es que este crimen ocurrió en el Cabañal... Y por último ¿de dónde sacas estas cosas?
-
Cierto, lo de crimen pasional estuvo vigente hasta anteayer.
En cuanto al humor no te preocupes, ya sabes que no veo límites para él
Y de lo otro..pues lo saco de mis propias investigaciones, leer muchas cosas de hemeroteca, las ucronías, o sea, cosas de un tipo raro como yo.Hoy también he leído un gran titular en El País del 81 que decía: "Un niño mongólico sufre una brutal agresión".
Ya ves, tengo material sobre lenguaje inadecuado para escribir un libro muy gordo al respecto.
Y de muchas otras cosas que guardo.
Pero yo, ahora que nadie nos oye, soy algo vaguete.
-
@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:
Cierto, lo de crimen pasional estuvo vigente hasta anteayer.
En cuanto al humor no te preocupes, ya sabes que no veo límites para él
Y de lo otro..pues lo saco de mis propias investigaciones, leer muchas cosas de hemeroteca, las ucronías, o sea, cosas de un tipo raro como yo.Hoy también he leído un gran titular en El País del 81 que decía: "Un niño mongólico sufre una brutal agresión".
Ya ves, tengo material sobre lenguaje inadecuado para escribir un libro muy gordo al respecto.
Y de muchas otras cosas que guardo.
Pero yo, ahora que nadie nos oye, soy algo vaguete.Hombre, vaguete no, que nadie te obliga. Eres muy libre.
Hay cosas que yo creo que ofenden al que se quiere ofender. Obviamente hoy en día no es admisible llamar a una persona con síndrome de Down "mongólico", pero estoy convencido de que en 1981 el periodista no tenía ninguna intención de despreciar u ofender a nadie, y se limitaba a expresarse en el lenguaje de su tiempo.
Yo, ya ves, sí que pongo límite al humor, por eso no quiero frivolizar con algo que es una desgracia, y es la justificación social de lo que no es sino un asesinato, por mucho que el asesino luego se quiera suicidar (lo que demuestra que no es equiparable a un sicario o un terrorista). Como se suele decir, debería haber invertido el orden de los homicidios, y haber probado a matarse él primero.
Pero, bueno, que visto en el contexto de su tiempo, tiene su lógica: al asesinato añadía el agravante de adulterio.
Un abrazo, amic.
-
@gimnastico_1909 dijo en Història i històries de València i els valencians:
@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:
Cierto, lo de crimen pasional estuvo vigente hasta anteayer.
En cuanto al humor no te preocupes, ya sabes que no veo límites para él
Y de lo otro..pues lo saco de mis propias investigaciones, leer muchas cosas de hemeroteca, las ucronías, o sea, cosas de un tipo raro como yo.Hoy también he leído un gran titular en El País del 81 que decía: "Un niño mongólico sufre una brutal agresión".
Ya ves, tengo material sobre lenguaje inadecuado para escribir un libro muy gordo al respecto.
Y de muchas otras cosas que guardo.
Pero yo, ahora que nadie nos oye, soy algo vaguete.Hombre, vaguete no, que nadie te obliga. Eres muy libre.
Hay cosas que yo creo que ofenden al que se quiere ofender. Obviamente hoy en día no es admisible llamar a una persona con síndrome de Down "mongólico", pero estoy convencido de que en 1981 el periodista no tenía ninguna intención de despreciar u ofender a nadie, y se limitaba a expresarse en el lenguaje de su tiempo.
Yo, ya ves, sí que pongo límite al humor, por eso no quiero frivolizar con algo que es una desgracia, y es la justificación social de lo que no es sino un asesinato, por mucho que el asesino luego se quiera suicidar (lo que demuestra que no es equiparable a un sicario o un terrorista). Como se suele decir, debería haber invertido el orden de los homicidios, y haber probado a matarse él primero.
Pero, bueno, que visto en el contexto de su tiempo, tiene su lógica: al asesinato añadía el agravante de adulterio.
Un abrazo, amic.
De que no tenía intención de ofender no me cabe duda. Y es muy posible que en su día yo mismo lo leyera y lo viera normal. Cada tiempo tiene lo suyo. Y que yo recuerde, en la Universidad de los 70 nunca se habló de lenguaje inclusivo.
En todo caso sería de cosas que en su tiempo eran aceptadas pero ahora nos parecería una aberración.
Y sí gim, humor con todo. Recuerdo que mi abuelo en su lecho de muerte hacía chistes con su situación. Ni el médico ni los familiares lo entendían. Pero él era así: un valencià socarrón hasta las últimas consecuencias.
Pero como eso no es un principio aceptado mayoritariamente, me abstendré de hacerlo en temas sensibles.
-
A propósito, ya que lo he comentado lo pongo:
-
@rana-baileys Bueno, reírse de uno mismo no sólo es sano, sino que sí es tener sentido del humor. En eso, el límite sólo lo pone uno, claro. Reírse de otros es donde hay que poner mucho cuidado, y eso hay monologistas (o raperos... vale, vale, lo dejo aquí) que no lo entienden bien.
El periodista del País, además de mongólico a la víctima llama subnormal al agresor. Y no como insulto (como haríamos ahora), sino con plena naturalidad.
Qué cosas, hoy estaría denunciado por incitación al desprecio a un colectivo, o lo llamarían Downofobo, o algo así. Cómo cambian las cosas.un abrazo, amic.
-
Este próximo 19 de marzo se van a cumplir 50 años de una de las cremàs más trágicas de la historia.
En la entonces plaza del Caudillo tres carcasas humedecidas tras un día lluvioso, cayeron a tierra y explotaron en el público.
Tres personas murieron, todas muy jóvenes, y hubo más de 200 heridos fruto de la estampida que se produjo por el pánico. A una de los fallecidos, una chica de 16 años le reventó literalmente la cara un artefacto pirotécnico.
Esa falla ya traía una maldición añadida, puesto que fue la misma del año anterior que no se pudo quemar por haberla derrumbado el viento.
Y para acojone del personal, el año siguiente 1972 fue también lluvioso (recuerdo haber estado en el fútbol con el paraguas abierto) pero afortunadamente todo fue con normalidad.
Cosas que con el paso del tiempo se han ido olvidando pero para eso estamos los pesados que aún andamos bien de memoria.
-
En esta semana fallera parece oportuno ver una cinta que es probablemente la más antigua que se conserva de imágenes en movimiento.
Se trata de fallas de los años 20 y en los 15 minutos que dura se pueden reconocer lugares de nuestra ciudad pese a los casi 100 años transcurridos. Otros no tanto.
Cierto que en este hilo pudimos ver la cinta de 1926 "Mientras arden las fallas" pero era más ficción que propiamente documental.
Tengo localizada otra cinta más breve de 1931 que si interesa la podría colgar también.
Bueno, aquí está la citada película. Espero os agrade.
-
Es complixen este mes de maig els 100 anys d'un esdeveniment important en la història de la ciutat de València: la setmana d'homenatge que l'ajuntament de la capital (d'ideologia republicana) va fer a Vicente Blasco Ibáñez.
Va ser tot un exit i va significar un bany de multituds de l'escriptor que era molt popular en aquell temps. I això ho demostren les imatges que es poden veure en l'enllaç i en les que s'aprecien diferents racons de la València de 1921, la dels nostres iaios.http://www.cervantesvirtual.com/portales/vicente_blasco_ibanez/imagenes_homenajes/1
-
https://www.cuatro.com/cuarto-milenio/alacarta/programa-completo-hd_18_3135570105.html
Os pongo el enlace del pasado Cuarto Milenio que hablaron de Rafael Guastavino. Sin duda espero que os sorprenda.
-
El documento adjunto creo que es muy interesante. Se trata de un reportaje cinematográfico de la visita a València de Alfonso XIII que se produjo en abril de 1905.
Por aquel entonces aún no había cumplido los 19 y estaba soltero, lo cual no era obstáculo para mostrarse fumando en público.
El film que dura unos 20 minutos muestra diferentes escenarios de esa visita tanto de la ciudad como de la Albufera.Hay que pensar que esos hechos ocurrieron hace 116 años y por dar
algún dato decir que aun no había llegado el fútbol a València..entre cientos de cosas que se podrían comentar.Y como complemento de la cinta, una información de aquel evento por si alguien desea profundizar:
https://www.valenciabonita.es/2016/04/10/el-rey-en-valencia-la-primera-visita-real-de-alfonso-xiii/
-
Plano de la ciudad de València y alrededores en 1899
-
@rana-baileys donde vivo hoy había 'ciudad'... aunque igual no era realmente 'Valencia'
-
@malcontent dijo en Història i històries de València i els valencians:
@rana-baileys donde vivo hoy había 'ciudad'... aunque igual no era realmente 'Valencia'
La creu coberta?
-
@rana-baileys en el mapa no sale ese barrio, ¿no?
En todo caso he vivido cerca de allí pero ahora no.
-
@malcontent dijo en Història i històries de València i els valencians:
@rana-baileys donde vivo hoy había 'ciudad'... aunque igual no era realmente 'Valencia'
En 1899 sí que lo era, pero en la fecha que marca el pie del mapa (1882), no.
Por cierto, gracias a rana por traerlo.
-
@gimnastico_1909 ¿te refieres a 'La creu coberta' o al barrio en el que vivo ahora?
-
@malcontent dijo en Història i històries de València i els valencians:
@gimnastico_1909 ¿te refieres a 'La creu coberta' o al barrio en el que vivo ahora?
El Grau se unió al municipio de Valencia en 1897 junto al resto de poblados marítimos.
-
En otro hilo (no recuerdo cuál) se habló de la figura de José Calvo Sotelo. En efecto, este mes se cumplen 100 años de su nombramiento como gobernador civil de València.
Me he tenido que leer tres ejemplares de Las Provincias para dar finalmente con que este medio informaba del hecho el 7 de septiembre de 1921.
Como este chico (28 años) era un perfecto desconocido, hicieron una semblanza biografica.
Posteriormente sería ministro de Hacienda con Primo de Rivera, yendo a morir en julio de 1936.
Adjunto la captura de la citada reseña: