Història i històries de València i els valencians

[gimnastico_1909]

@rana-baileys Valencia es una ciudad antigua, ya obispado en tiempos de los romanos (Valentia edetanorum), pero no tuvo verdaderamente importancia hasta después de la caída del califato de Córdoba, cuando en tiempos de los reinos de taifas Balansiya se convirtió en la ciudad más poblada e importante entre Barcelona y Granada. Jaime I ambicionó su conquista (adjudicada a Aragón en los tratados de Almizra y Cazola), y tras varias campañas (declaradas como cruzada por el papa) y un largo asedio de cerca de un año, obtuvo su rendición el 28 de septiembre de 1238, cuando el emir moro no recibió la ayuda prometida por el rey de Túnez, cuyas galeras no pudieron burlar la vigilancia de las naos catalanas.

La señal de la rendición definitiva sería el izado del pendón del rey de Aragón (cuya enseña eran palos rojos sobre fondo de oro, y por cierto, no fueron 4 hasta el reinado de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387) cuando se estandarizó, así que pudieron ser 2, 3 y hasta 6 se han contado en algunos documentos) sobre la torre de la ciudad situada donde ahora esta la iglesia del Temple. Estaba en ese momento abrevando a su caballo don Jaime, según relata en su crónica, y al ver su enseña en la torre de Valencia se arrodilló y dio gracias a la Virgen María, de la cual era muy devoto.

Con una escolta escogida de nobles y caballeros, el monarca hizo su entrada ese mismo día 9 de octubre, y su primer acto fue dirigirse a la mezquita mayor (situada sobre una basílica cristiana visigoda previa) y un obispo la consagró en católico. Se celebró una solemne acción de gracias (Te Deum) y de esa forma simbólica terminó la Balansiya musulmana para comenzar la Valencia cristiana.

A diferencia de lo que ocurrió en el campo, los moros urbanitas prefirieron en su mayoría abandonar la ciudad con sus bienes muebles, como les permitía el tratado de capitulación, e inmediatamente el rey se puso a repartir casas, talleres y haciendas entre todos los caballeros, nobles y miembros de las órdenes militares que le habían acompañado bajo esa promesa.

Antes del fin de 1238, es decir, pocas semanas después, reunió a una especie de embrión de Cortes y promulgó las primeras Costums del Regne de Valéncia, antepasado directo dels Furs de Valencia que delimitó con tierras de las taifas de Valencia, Alpuente, Tortosa, Denia y Murcia, tanto las ya conquistadas como las previstas en los tratados antes descritos y que todavía obraban en poder de arraeces moros.

Don Jaime, con plena voluntad, creó un reino nuevo dentro de sus dominios, desechando así las intenciones de los grandes aristócratas aragoneses y catalanes de repartir entre ambos reinos las tierras conquistadas. Es por ello que su figura fue siempre muy amada por los primeros colonos valencianos, muchos de los cuales escapaban de las entonces más severas servidumbres a la nobleza para someterse a la relativamente más suave ley real.

Está documentado desde antes del fin del siglo XIII que la fiesta de Sant Dionís, el día de la entrada de Don Jaime, se celebraba en Valencia con gran fiesta y procesión cívica (que aún existe). Mucho tiempo después se eligió como fiesta de toda la Comunidad Valenciana, aunque fuera del Cap i Casal no se celebra mucho, porque la ciudad es la capital, el centro geográfico del Reino y el centro cronológico de su conquista por los cristianos (que duró aproximadamente desde 1233 hasta 1242).

Y aquí dejamos el Himno de la Exposición Regional de Valencia de 1909, con música compuesta por el suecano José Serrano, y letra en valenciano y en castellano del valenciano (aunque nacido en Asturias) Maximiliano Thous. En 1925, los alcaldes de Valencia, Alicante y Castellón de la Plana firmaron una declaración por la que los adoptaban como himno regional.

[rana baileys]

Hui una xicoteta història de valencians.
Era el 22 de desembre de 1959, el diumenge fa seixanta anys. Acabava una dècada difícil per a tots i aqueix matí en moltes cases valencians va haver-hi una alegria.
El Gordo tocava a València. La meua va ser una d'aqueixes cases. De fet és un dels primers records clars de la meua vida.
Aqueixos Reyes Magos em van portar un cavall de pèl.

[rana baileys]

Un dia per a recordar que tenim una llengua i que és nostra l'obligació de cuidar-la i protegir-la.

[jjllevant]

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

Un dia per a recordar que tenim una llengua i que és nostra l'obligació de cuidar-la i protegir-la.

Habría que recordarselo sobretodo a la Isabel Bonig y al Toni Cantó, personajes valencianos y grandes defensores de la lengua.....castellana, en perjuicio de nuestra lengua materna.

[gimnastico_1909]

@rana-baileys Totalment d'acord en defensar, parlar i respectar la llengua materna de cadascú. I dels atres, es clar.
No oblidem que Valéncia té una situació de bilingüísme social: dos poblacions amb una llengua materna propia, i ademés, i afortunadament, cada vegada més bilingüísme i comprensió plena de les dues per les dos poblacions (bilingüísme plé). Eixe es el objectiu.
Mai oblidem que els idiomes s'inventaren per comunicar les persones, no per incomunicarles.

[rana baileys]

Un vídeo bonic sobre Les Falles publicat fa uns dies.
Encara que massa orientat a l'aspecte pirotècnic i poc o res a uns altres com el monumental.

Com sempre en aquests casos, recomanable en pantalla gran i volum alt.

[rana baileys]

"Mientras arden las Fallas" de 1926.

Esta película es puro costumbrismo para ver cómo eran las fiestas hace un siglo y València en general, con personajes típicos y otros famosos en la época.
Desde una trama más simple que una ameba, un viaje en el tiempo.
Creo que merece la pena.

[rana baileys]

Hui porte al fil a un valencià que per circumstàncies polítiques no és el conegut que mereixeria. Es tracta del general Vicente Rojo. L'estrany cas d'un militar catòlic i conservador que va ser el cap de l'exèrcit republicà en la guerra civil ja que després del 18 de juliol del 36 es va mantindre fidel a la legalitat.
Un militar brillant, reconegut fins i tot pels seus enemics per la seua vàlua professional.
Després de la guerra es va anar a l'exili encara que en els seus últims anys va tornar a Espanya on volia morir. El règim franquista el va acusar del delicte de rebel·lió militar (paradoxes de la història) però se li va commutar la pena capital. Es conta que Franco va deixar clar que se li negara el pa i la sal. El genocida gallec mai va saber perdonar a ningú, i menys encara a qui li superava àmpliament en tots els aspectes de la vida.
Era natural de La Font de la Figuera, que ara té un monument en memòria d'un dels seus fills més il·lustres.

[ROMPEDOR]

Ayer fue 6 de mayo, día que falleció Luis Vives hace 480 años. Sin duda a pesar que su imagen es conocida por presidir el patio del Edificio de la Nave de la Universitat de Valencia y sabemos que fue perseguido por su origen judío, poco se conoce la obra de este humanista. Creo aun es muy poco conocido entre los valencianos y el resto de España no saben mucho quien fue salvo ciertos círculos culturales.

[gimnastico_1909]

Valencians, tots a una véu: Vixca la Mare de Deu!

[rana baileys]

Vinga, l'himne:

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

Vinga, l'himne:

La pell aborronà. Graciés, mestre.

[rana baileys]

@gimnastico_1909 aquest moment de l'himne és sublim eh?

[gimnastico_1909]

@rana-baileys

[rana baileys]

Un grup musical valencià molt conegut en els anys 60 i no sols a València. Parle de "Los Huracanes", quatre xics que sonaven en la ràdio tots els dies amb temes tan famosos com "Días sin mañana" que era l'adaptació de "Eve of destruction", un tema pacifista que estranyament se sentia sense censura.
Però per a recordar a aquest grup penge aquesta altra cançó que estava en el single del tema anterior però que a mi m'agradava encara més: "A la caída del Sol".
El disc és de 1966 i aquell xiquet que era jo, el vaig comprar i l'escoltava una vegada i una altra quan queia el Sol i especialment a l'estiu, pensant que allà al lluny, per l'Avinguda del Cid, ocorrien coses extraordinàries.

[jjllevant]

@rana-baileys
Esta fue la canción más escuchada de este grupo mítico valenciano, que no tuvo más repercusión justamente por no ser madrileños o catalanes. Lo de siempre.
"En tinieblas" era la canción

[rana baileys]

@jjllevant en los guateques típicos de la época sí se oían, al menos en València. Alguna vez fui en calidad de carabina, ya que yo tenía la edad.
Otro que sí triunfó a nivel nacional fue Bruno Lomas del que pronto se cumple efeméride y ya lo recordaré.

Por cierto, es muy posible que los millenials no entiendan conceptos como guateque o carabina

[rana baileys]

En 1916 per Espanya i fins i tot més enllà es va parlar del "crim de València", un esdeveniment planificat per un dels personatges més sinistres i repulsius de la recent història: Joan March.
En aquest enllaç hi ha molta informació del
tema.

https://voramarlavalenciamaritimaimes.blogspot.com/2018/09/el-crimen-del-camino-del-grao-el.html?m=0

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

En 1916 per Espanya i fins i tot més enllà es va parlar del "crim de València", un esdeveniment planificat per un dels personatges més sinistres i repulsius de la recent història: Joan March.
En aquest enllaç hi ha molta informació del
tema.

https://voramarlavalenciamaritimaimes.blogspot.com/2018/09/el-crimen-del-camino-del-grao-el.html?m=0

Molt interesant, moltes gracies. Una historia que no coneixía d'un dels pocs banquers espanyols coneguts, calculador com un jueu i pirata com un anglés. Molt atípic a un país de quixots.

Em contaren una vegada que la seua fugida de presó fou molt més espectacular que "sobornar al carcelero". Com no era un qualsevol, va comprar a tots els funcionaris de la presó, des de el director fins al cuiner. Aixó es més segur que comprar únicamente a dos o tres. Va eixir per la porta, un funcionari li duia la maleta i fora l'esperaba un cotxe per a portarlo a un vaixell que el duría fora d'Espanya.
Com un senyor. Si fuges, fuges com Deu mana... res de anar menjant terra per un forat fins al mur exterior.
Imagine que tots els empleats de la presó també s'en aniríen al estranger en el soborn

[rana baileys]

@gimnastico_1909 dijo en Història i històries de València i els valencians:

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

En 1916 per Espanya i fins i tot més enllà es va parlar del "crim de València", un esdeveniment planificat per un dels personatges més sinistres i repulsius de la recent història: Joan March.
En aquest enllaç hi ha molta informació del
tema.

https://voramarlavalenciamaritimaimes.blogspot.com/2018/09/el-crimen-del-camino-del-grao-el.html?m=0

Molt interesant, moltes gracies. Una historia que no coneixía d'un dels pocs banquers espanyols coneguts, calculador com un jueu i pirata com un anglés. Molt atípic a un país de quixots.

Em contaren una vegada que la seua fugida de presó fou molt més espectacular que "sobornar al carcelero". Com no era un qualsevol, va comprar a tots els funcionaris de la presó, des de el director fins al cuiner. Aixó es més segur que comprar únicamente a dos o tres. Va eixir per la porta, un funcionari li duia la maleta i fora l'esperaba un cotxe per a portarlo a un vaixell que el duría fora d'Espanya.
Com un senyor. Si fuges, fuges com Deu mana... res de anar menjant terra per un forat fins al mur exterior.
Imagine que tots els empleats de la presó també s'en aniríen al estranger en el soborn

Diuen que en el seu llit de mort va acudir el mossén i quan es va anar li va dir a la seua família que acabava de tancar el millor negoci de la seua vida....una vida dedicada a acumular diners, a fer mal, i degué pensar que això també es podia arreglar en cinc minuts.
Estava molt molt equivocat

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

@gimnastico_1909 dijo en Història i històries de València i els valencians:

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

En 1916 per Espanya i fins i tot més enllà es va parlar del "crim de València", un esdeveniment planificat per un dels personatges més sinistres i repulsius de la recent història: Joan March.
En aquest enllaç hi ha molta informació del
tema.

https://voramarlavalenciamaritimaimes.blogspot.com/2018/09/el-crimen-del-camino-del-grao-el.html?m=0

Molt interesant, moltes gracies. Una historia que no coneixía d'un dels pocs banquers espanyols coneguts, calculador com un jueu i pirata com un anglés. Molt atípic a un país de quixots.

Em contaren una vegada que la seua fugida de presó fou molt més espectacular que "sobornar al carcelero". Com no era un qualsevol, va comprar a tots els funcionaris de la presó, des de el director fins al cuiner. Aixó es més segur que comprar únicamente a dos o tres. Va eixir per la porta, un funcionari li duia la maleta i fora l'esperaba un cotxe per a portarlo a un vaixell que el duría fora d'Espanya.
Com un senyor. Si fuges, fuges com Deu mana... res de anar menjant terra per un forat fins al mur exterior.
Imagine que tots els empleats de la presó també s'en aniríen al estranger en el soborn

Diuen que en el seu llit de mort va acudir el mossén i quan es va anar li va dir a la seua família que acabava de tancar el millor negoci de la seua vida....una vida dedicada a acumular diners, a fer mal, i degué pensar que això també es podia arreglar en cinc minuts.
Estava molt molt equivocat

Sí, pero hi ha que reconeixer, que un pardal que dona que parlar tantes "llegendes", té per força que haver sigut un cas especial. Per al be o per al mal.
A fi de contes, els reixos d'Anglaterra feien Sir als pirates, aixina que tampoc anem a arrapanos el monyo perque tingam en la nostra historia al March i sa colla de contrabandistes i usurers.

[rana baileys]

@gimnastico_1909 dijo en Història i històries de València i els valencians:

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

@gimnastico_1909 dijo en Història i històries de València i els valencians:

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

En 1916 per Espanya i fins i tot més enllà es va parlar del "crim de València", un esdeveniment planificat per un dels personatges més sinistres i repulsius de la recent història: Joan March.
En aquest enllaç hi ha molta informació del
tema.

https://voramarlavalenciamaritimaimes.blogspot.com/2018/09/el-crimen-del-camino-del-grao-el.html?m=0

Molt interesant, moltes gracies. Una historia que no coneixía d'un dels pocs banquers espanyols coneguts, calculador com un jueu i pirata com un anglés. Molt atípic a un país de quixots.

Em contaren una vegada que la seua fugida de presó fou molt més espectacular que "sobornar al carcelero". Com no era un qualsevol, va comprar a tots els funcionaris de la presó, des de el director fins al cuiner. Aixó es més segur que comprar únicamente a dos o tres. Va eixir per la porta, un funcionari li duia la maleta i fora l'esperaba un cotxe per a portarlo a un vaixell que el duría fora d'Espanya.
Com un senyor. Si fuges, fuges com Deu mana... res de anar menjant terra per un forat fins al mur exterior.
Imagine que tots els empleats de la presó també s'en aniríen al estranger en el soborn

Diuen que en el seu llit de mort va acudir el mossén i quan es va anar li va dir a la seua família que acabava de tancar el millor negoci de la seua vida....una vida dedicada a acumular diners, a fer mal, i degué pensar que això també es podia arreglar en cinc minuts.
Estava molt molt equivocat

Sí, pero hi ha que reconeixer, que un pardal que dona que parlar tantes "llegendes", té per força que haver sigut un cas especial. Per al be o per al mal.
A fi de contes, els reixos d'Anglaterra feien Sir als pirates, aixina que tampoc anem a arrapanos el monyo perque tingam en la nostra historia al March i sa colla de contrabandistes i usurers.

Tan sols ho deia perquè pensar que després d'una vida de maldat anava a agradar a Déu d'eixa forma, era de saber poc.
Va fer un negoci sí, però un negoci ruinós.

[gimnastico_1909]

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

@gimnastico_1909 dijo en Història i històries de València i els valencians:

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

@gimnastico_1909 dijo en Història i històries de València i els valencians:

@rana-baileys dijo en Història i històries de València i els valencians:

En 1916 per Espanya i fins i tot més enllà es va parlar del "crim de València", un esdeveniment planificat per un dels personatges més sinistres i repulsius de la recent història: Joan March.
En aquest enllaç hi ha molta informació del
tema.

https://voramarlavalenciamaritimaimes.blogspot.com/2018/09/el-crimen-del-camino-del-grao-el.html?m=0

Molt interesant, moltes gracies. Una historia que no coneixía d'un dels pocs banquers espanyols coneguts, calculador com un jueu i pirata com un anglés. Molt atípic a un país de quixots.

Em contaren una vegada que la seua fugida de presó fou molt més espectacular que "sobornar al carcelero". Com no era un qualsevol, va comprar a tots els funcionaris de la presó, des de el director fins al cuiner. Aixó es més segur que comprar únicamente a dos o tres. Va eixir per la porta, un funcionari li duia la maleta i fora l'esperaba un cotxe per a portarlo a un vaixell que el duría fora d'Espanya.
Com un senyor. Si fuges, fuges com Deu mana... res de anar menjant terra per un forat fins al mur exterior.
Imagine que tots els empleats de la presó també s'en aniríen al estranger en el soborn

Diuen que en el seu llit de mort va acudir el mossén i quan es va anar li va dir a la seua família que acabava de tancar el millor negoci de la seua vida....una vida dedicada a acumular diners, a fer mal, i degué pensar que això també es podia arreglar en cinc minuts.
Estava molt molt equivocat

Sí, pero hi ha que reconeixer, que un pardal que dona que parlar tantes "llegendes", té per força que haver sigut un cas especial. Per al be o per al mal.
A fi de contes, els reixos d'Anglaterra feien Sir als pirates, aixina que tampoc anem a arrapanos el monyo perque tingam en la nostra historia al March i sa colla de contrabandistes i usurers.

Tan sols ho deia perquè pensar que després d'una vida de maldat anava a agradar a Déu d'eixa forma, era de saber poc.
Va fer un negoci sí, però un negoci ruinós.

Puix sí, aparentment. Pero sempre es més prudent no emetre juís al voltant de eixes coses en atres persones. Mai savem lo que hi ha entre Deu i cada pecador. Com día un retor que vaig tindre a escola: preocupat menys de la condena de l'ánima dels demés, i preocupat més de la teua

[rana baileys]

Mañana 4 de agosto se cumplen 100 años del atentado en el que murió Francisco Maestre, Conde de Salvatierra.
Este hombre había nacido en Valencia en 1872 (desconozco la fecha exacta), estudió derecho y desde muy joven se metió en política, concretamente en el partido Conservador. Fue entre otros cargos alcalde de Valencia en dos períodos distintos. Pero su cara más turbia la mostró como Gobernador Civil de Barcelona (tras serlo de otras provincias) y en donde se mostró implacable, cruel y con métodos mafiosos contra el anarquismo de la capital catalana.
Desde luego no hizo amigos precisamente. En junio de 1920 regresó a València y un día como mañana fue abordado en su carruaje por un comando anarquista volviendo de un paseo por el Grao.
Hay que decir también que la violencia era cosa casi diaria en aquel tiempo, sin llegar a las cifras que se vivían en Barcelona.

Y otra cosa que no tiene nada que ver pero la destaco como anécdota dado que es hoy cuando se cumple el centenario.
Así lo contaba "Las Provincias":

"Según había aprobado el Ayuntamiento, el 3 de agosto se rotulaban las calles del Torno de San Gregorio y Arrancapinos como del fundador de los coros Anselmo Clavé y de Ángel Guimerá. El dramaturgo catalán había visitado Valencia en Pascua, aprovechando que se representaba en el Principal su nueva obra L’ànima és meva. El ilustre escritor recibió un homenaje la noche del estreno y fue obsequiado los días que aquí permaneció."

[rana baileys]

Dilluns que ve es compleixen 30 anys de la mort del cantant valencià Bruno Lomas. El fet va ocórrer en la carretera, en impactar el seu cotxe amb un camió en la A7.
Era de nit i no ho va poder veure.

Un home molt famós en els 60 sobretot per fer versions de temes molt coneguts en anglés.
Era un apassionat dels cotxes i allí va trobar la mort com anys abans havia passat amb Nino Bravo. Tenia 50 anys.

Un dels seus temes més famosos titulat "Como ayer":

[ROMPEDOR]

Hace poco se hablaba de Amado Granell, quien comandaba un regimiento que permitió la liberación de Paris de los nazis. Creo que es un valenciano que merece mas reconocimiento.

[rana baileys]

@ROMPEDOR dijo en Història i històries de València i els valencians:

Hace poco se hablaba de Amado Granell, quien comandaba un regimiento que permitió la liberación de Paris de los nazis. Creo que es un valenciano que merece mas reconocimiento.

Sin duda lo merece.
Aquí un artículo que habla sobre su vida:

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Amado_Granell_Mesado

[gimnastico_1909]

Uns verses de desamor del primer i major poeta cultiste valencià, El cavaller N'Ausias March i Ripoll (1400-1459).
Tan gran es, que els propis lingüistes catalans ho reconeixen com el pioner de la literatura culta en la nostra llengua...

Sens lo desig de cosa deshonesta
d' hon vé dolor á tot enamorat,
visch dolorit desijant ser amat
é parho be que no' us vull deshonesta;
ço que mes am de vos es vostre seny
é los estats de vostra vida casta
mòlt no deman car mon desig no basta
si no en ço que honestetat ateny.

L' enteniment en vos amar m' enpeny
é no lo cos ab voler deshonest
tíram á vos un amigable gest
ab sentir prim qui desperta desdeny;
tant está pres lo meu enteniment
per mòlta part del vostre que li alta
que 'm tol sentir me fá la carn malalta
d' un tal dormir que pert lo sentiment.

No cesará lo meu egual talent
puix móu de part que no 's cansa, n' esfarta,
car l' esperit tot lo finit aparta
no es en cos lo seu contentament;
de vos deman la voluntat guanyada
cella qui es en l' arma infinida
la part d' amor que pot esser partida
en lo meu cor no hí es mòlt esforçada.

Si com lo foch creix la sua flamada
quant li son dats mòlts fusts perqué 'ls aflam,
ella donchs, creix é mostra major fam
com pot sorbir cosa que 'l sia dada,
ne pren á mi car ma voluntat creix
per los desigs presentats en ma pensa
é remoguts serials fer ofensa
car d' altra part ma voluntat no 's peix.

Mon pensament mostra que m' entristeix
quant entre gents estich mut é pensiu
lla donchs amor peix sos fills en lo niu
que dins mon cap ha llonchs temps que nodreix,
est es aquell voler sens algun terme
per ço amor de mi no 's partirá
aquell amor qu' en nostra carn está
no net al amor lo no cansable verme.

[gimnastico_1909]

Ausias March es el gran poeta del amor (i el desamor), pero també va tractar atres temes, com l'honor o la mort, encara que amb la mateixa pasió.

Un dels menys coneguts es el seu cant espiritual, una apelació al mateix Deu, demanant la salvació del ánima, un crit religiós del cavaller que està atemorit pels seus pecats. Com sempre, el net cultisme dels seus versos està mesclat en a seua habitual pasió, lo que fa que March s'acoste al concepte de místic que els segle següent farà molt comú a la poesía ibérica (no tan sols els coneguts santa Teresa o san Juan de la Cruz en castellà, sino també es pot vore en alguns passages de la nostra sor Isabel de Villena).

En estos versos l'anima del poeta, dolorida per fer el mal que no vol en conte del bé que vol, demana a Déu que es penedisca, i per mercé li renove el esperit i li porte amb Ell al cél.

Puix que sens tu algú a tu no abasta,
dóna’m la mà o pels cabells me lleva;
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira.
Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo són cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m’empatxa.

Llevar mi vull e prou no m’hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia’t, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.
Fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira em denuncia;
ta pietat no trob en mi que obre.

Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda’m, Déu! Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen
no els pots fallir, e mostren-ho tos braços.
Què faré jo, que no meresc m’ajudes,
car tant com puc conec que no m’esforce?

Perdona mi si follament te parle!
De passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull e no hi disponc mos passos.
Mas jo em record que meritist lo lladre
tant quant hom veu no hi bastaven ses obres.
Ton espirit lla on li plau espira:
com ne per què no sap qui en carn visca.

Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t’encolpe;
jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença,
d’on tinc per foll qui vers tu es vol iréixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen.

A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que el voler ab ta voluntat lligue;
e puix que sé que lo món no em profita,
dóna’m esforç que del tot l’abandone;
e lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le,
haja afalac, que del tot no em contraste.

Ajuda’m, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m’és amarga.
Oh Déu, mercé! Revolta’m ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.

Jo tem a tu més que no et só amable
e davant tu confés la colpa aquesta;
torbada és la mia esperança
e dintre mi sent terrible baralla.
Jo veig a tu just e misericorde;
veig ton voler qui sens mèrits gracia:
dónes e tols de grat lo do sens mèrits.
Qual és tan just, quant més jo, que no tema?

Si Job lo just por de Déu l’opremia,
què faré jo que dins les colpes nade?
Com pens d’infern que temps no s’hi esmenta,
lla és mostrat tot quant sentiments temen.
L’arma, qui és contemplar Déu eleta,
en contra aquell blasfemant se rebel·la:
no és en hom de tan gran mal estima.
Doncs, com està qui vers tal part camina?

Prec-te, Senyor, que la vida m’abreuges
ans que petjors casos a mi enseguesquen;
en dolor visc faent vida perversa,
e tem dellà la mort per tostemps llonga.
Doncs, mal deçà e dellà mal sens terme!
Pren-me al punt que millor en mi trobes;
lo detardar no sé a què em servesca:
no té repòs lo qui té fer viatge.

Jo em dolc perquè tant com vull no em puc dolre
de l’infinit damnatge, lo qual dubte;
e tal dolor no la recull natura
ne es pot asmar, e menys sentir pot l’home.
E doncs, açò sembla a mi flaca excusa,
com de mon dan, tant com és, no m’espante;
si el cel deman, no li dó basta estima.
Fretura pas de por e d’esperança!

[rana baileys]

Molt bonic i molt emotiu, tot i que això del follament..sona malament.