El asunto Catalán (el joío…)
-
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
Se me olvidó comentar la semana pasada que el gesto de algunos aficionados del Girona (Catalunya) tirando a los nuestros una traca a las 3 de la mañana para jorobarles el sueño) es otro signo más de cómo la cultura Catalana está muy alejada de la española y es mucho más próxima a Europa, su espacio natural.
Tal práctica es desconocida en Castilla, Andalucía o Aragón, mientras que el uso de masclets para fastidiar al prójimo de madrugada es moneda común en Francia, Países Bajos o Suiza.
La noticia se comentó en el post del partido.
Que un valenciano hable de masclets es paradójico.
Y esta práctica, con variantes se hace en muchos lugares de Europa.
Que no está bien? Pues es posible.
Pero llevar esto al terreno que nos ocupa es un poquito chusco.¿En Paris o Amsterdam tiran tracas por la noche o en celebraciones? Pues cuando yo estuve allí no lo vi...
Ya que estás tan serio y no aprecias la ironía, hablemos en serio: querido rana, el proces no es ninguna revolución marxista, ni siquiera popular. No va a servir para encender la llama de un cambio social en España o en Europa. La CUP y aledaños son empleados como un instrumento más, y serán desechados llegado el momento en que se consigan los objetivos.
Gente muy poderosa dentro de Cataluña, y algunos fuera, llevan financiando esta revolución de diseño, elitista y subvencionada con dinero público para beneficio propio desde hace mucho. No dudes que alcanzado el objetivo, se pondrán la corbata, querrán ser admitidos en el conjunto de la naciones de Europa y el mundo, serán serviles con los yanquis, con el banco central europeo y con la plutocracia internacional cuanto haga falta: no pretenden cambiar el mundo, sino conseguir su propio trozo de pastel. Y no dudes que procurarán tener una buena relación con España, aunque sus gobiernos sigan siendo criptofranquistas.
Siento ser duro, amigo, pero algún día descubrirás que te han utilizado para un proyecto que está muy lejos de tus ideales.
No te enfades conmigo, y un abrazo fuerte.
@gimnastico_1909 ni estoy serio ni mucho menos me enfado. Ya sabes que en esto, un emoji de más o de menos cambia las cosas.
Debí poner alguno.
La segunda parte de tu mensaje la replicaré en otro momento.
En cuanto a lo de las tracas, ya te he dicho que esta practica (la de molestar a equipos en su hotel) se da con variantes (percusiones, gritos y tal) en muchos lugares de Europa, y supongo que incluso fuera de ella.
Y repito, cómo me voy a enfadar contigo?
Un abrazo fuerte.Como tú quieras, pero las evidencias de lo que te digo se acumulan:
La gene del recadero de Puigdemont, revolucionaria los días pares, los impares exhibe obscenamente su compadreo con la mafia corrupta:
https://www.elperiodico.com/es/politica/20190329/oriol-pujol-sale-carcel-tercer-grado-7377873
Espanya ens roba...
En serio me pides que me lea un artículo a punto de empezar la segunda parte de esa cosa del buey?
Va a ser que no.
De moment. Si los xotos marcan otro igual me animo.0Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909
1 Respuesta
-
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
Se me olvidó comentar la semana pasada que el gesto de algunos aficionados del Girona (Catalunya) tirando a los nuestros una traca a las 3 de la mañana para jorobarles el sueño) es otro signo más de cómo la cultura Catalana está muy alejada de la española y es mucho más próxima a Europa, su espacio natural.
Tal práctica es desconocida en Castilla, Andalucía o Aragón, mientras que el uso de masclets para fastidiar al prójimo de madrugada es moneda común en Francia, Países Bajos o Suiza.
La noticia se comentó en el post del partido.
Que un valenciano hable de masclets es paradójico.
Y esta práctica, con variantes se hace en muchos lugares de Europa.
Que no está bien? Pues es posible.
Pero llevar esto al terreno que nos ocupa es un poquito chusco.¿En Paris o Amsterdam tiran tracas por la noche o en celebraciones? Pues cuando yo estuve allí no lo vi...
Ya que estás tan serio y no aprecias la ironía, hablemos en serio: querido rana, el proces no es ninguna revolución marxista, ni siquiera popular. No va a servir para encender la llama de un cambio social en España o en Europa. La CUP y aledaños son empleados como un instrumento más, y serán desechados llegado el momento en que se consigan los objetivos.
Gente muy poderosa dentro de Cataluña, y algunos fuera, llevan financiando esta revolución de diseño, elitista y subvencionada con dinero público para beneficio propio desde hace mucho. No dudes que alcanzado el objetivo, se pondrán la corbata, querrán ser admitidos en el conjunto de la naciones de Europa y el mundo, serán serviles con los yanquis, con el banco central europeo y con la plutocracia internacional cuanto haga falta: no pretenden cambiar el mundo, sino conseguir su propio trozo de pastel. Y no dudes que procurarán tener una buena relación con España, aunque sus gobiernos sigan siendo criptofranquistas.
Siento ser duro, amigo, pero algún día descubrirás que te han utilizado para un proyecto que está muy lejos de tus ideales.
No te enfades conmigo, y un abrazo fuerte.
@gimnastico_1909 ni estoy serio ni mucho menos me enfado. Ya sabes que en esto, un emoji de más o de menos cambia las cosas.
Debí poner alguno.
La segunda parte de tu mensaje la replicaré en otro momento.
En cuanto a lo de las tracas, ya te he dicho que esta practica (la de molestar a equipos en su hotel) se da con variantes (percusiones, gritos y tal) en muchos lugares de Europa, y supongo que incluso fuera de ella.
Y repito, cómo me voy a enfadar contigo?
Un abrazo fuerte.Como tú quieras, pero las evidencias de lo que te digo se acumulan:
La gene del recadero de Puigdemont, revolucionaria los días pares, los impares exhibe obscenamente su compadreo con la mafia corrupta:
https://www.elperiodico.com/es/politica/20190329/oriol-pujol-sale-carcel-tercer-grado-7377873
Espanya ens roba...
En serio me pides que me lea un artículo a punto de empezar la segunda parte de esa cosa del buey?
Va a ser que no.
De moment. Si los xotos marcan otro igual me animo.Pues cuando acabe el partido. Aunque con qué leas el titular basta, que es el periódico, no el Pravda...
-
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@Malcontent dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys sí, hay que distinguirlo para que algunos sigáis tragando el cuento de que se puede ser nacionalista de izquierdas
Para un día que estamos a punto de culminar el acto me sales con que te duele la cabeza.
Pues nada tío, vamos al lío.
O mira, mejor no, another day.
-
Luis Gonzalo Segura
"Justicia española. Que los catalanes depositen papeletas en las urnas es un golpe de Estado con violencia, pero que Franco mantuviera una sublevación contra la República con un millón de muertos fue desde octubre de 1936 una decisión de Jefe de Estado...
Esto ya es insoportable"
-
El curioso caso del sr. Jiménez
0Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909
1 Respuesta
-
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
El curioso caso del sr. Jiménez
Lo podría presentar ERC en el pueblo como candidato, ahora que se ha declarado independentista...
-
-
Como siempre TV3 dando un toque claro de IMPARCIALIDAD en su programa (se supone de humor).
-
@jjllevant dijo en El asunto Catalán (el joío…):
Como siempre TV3 dando un toque claro de IMPARCIALIDAD en su programa (se supone de humor).
Es justamente eso, humor.
1Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909
1 Respuesta
-
Un humor que siempre se mete con los mismos.
Hace un tiempo yo lo veia todas las semanas y me gustaba mucho porque ese humor le daba palos tanto a una parte como a otra.
Ahora he dejado de verlo porque es monocolor completamente. Solamente sabe meterse con el Rey, el presidente del Gobierno de España, los politicos constitucionalistas, etc.
Pero se cuida mucho de meterse (salvo honrosas excepciones) con los independentistas, con los Pujol, etc.
Antes era un programa de humor que me hacía reir. Ahora me produce vergüenza ajena porque solo va dirigido a una parte de la audiencia.
-
@jjllevant dijo en El asunto Catalán (el joío…):
Un humor que siempre se mete con los mismos.
Hace un tiempo yo lo veia todas las semanas y me gustaba mucho porque ese humor le daba palos tanto a una parte como a otra.
Ahora he dejado de verlo porque es monocolor completamente. Solamente sabe meterse con el Rey, el presidente del Gobierno de España, los politicos constitucionalistas, etc.
Pero se cuida mucho de meterse (salvo honrosas excepciones) con los independentistas, con los Pujol, etc.
Antes era un programa de humor que me hacía reir. Ahora me produce vergüenza ajena porque solo va dirigido a una parte de la audiencia.Lamento que tengas esa visión del humor. Yo me río de todo lo que puedo y me da igual quién, por qué o para qué lo haga.
Te pongo un ejemplo. Yo me parto el culo con esto:
-
Tienes razón, rana, pero no es lo mismo un medio privado, que dentro de los límites de la libertad de expresión opinará lo que le parezca, que un programa para la TV pública.
Yo, como jjllevant, antes veía Polonia, me parecía gracioso, pero desde que el procés se acercó al 1-O, mientras el humor en España era bastante ecuánime, cuando trataban de Cataluña era mero panfleto nacionalista mal disimulado.
-
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
Tienes razón, rana, pero no es lo mismo un medio privado, que dentro de los límites de la libertad de expresión opinará lo que le parezca, que un programa para la TV pública.
Yo, como jjllevant, antes veía Polonia, me parecía gracioso, pero desde que el procés se acercó al 1-O, mientras el humor en España era bastante ecuánime, cuando trataban de Cataluña era mero panfleto nacionalista mal disimulado.
Reitero, el humor es humor. Si le empezamos a poner calificativos es que no hemos entendido el concepto.
Que som valencians !!!0Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909
1 Respuesta
-
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
Tienes razón, rana, pero no es lo mismo un medio privado, que dentro de los límites de la libertad de expresión opinará lo que le parezca, que un programa para la TV pública.
Yo, como jjllevant, antes veía Polonia, me parecía gracioso, pero desde que el procés se acercó al 1-O, mientras el humor en España era bastante ecuánime, cuando trataban de Cataluña era mero panfleto nacionalista mal disimulado.
Reitero, el humor es humor. Si le empezamos a poner calificativos es que no hemos entendido el concepto.
Que som valencians !!!Reitero, la propaganda es propaganda. Si le ponemos disfraces es que no hemos entendido el peligro.
Y si encima la propaganda la pagan todos los catalanes, la mitad de los cuales no comparten esa ideología, se llaman manipulación social.
-
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
Tienes razón, rana, pero no es lo mismo un medio privado, que dentro de los límites de la libertad de expresión opinará lo que le parezca, que un programa para la TV pública.
Yo, como jjllevant, antes veía Polonia, me parecía gracioso, pero desde que el procés se acercó al 1-O, mientras el humor en España era bastante ecuánime, cuando trataban de Cataluña era mero panfleto nacionalista mal disimulado.
Reitero, el humor es humor. Si le empezamos a poner calificativos es que no hemos entendido el concepto.
Que som valencians !!!Reitero, la propaganda es propaganda. Si le ponemos disfraces es que no hemos entendido el peligro.
Y si encima la propaganda la pagan todos los catalanes, la mitad de los cuales no comparten esa ideología, se llaman manipulación social.Propaganda/humor, qué conceptos tan distantes !!
No, no es eso gim, pero veo que no nos vamos a poner de acuerdo por más que estemos devolviendo la bola hasta mañana.
-
El humor es humor y creo que no debe censurarse... pero no significa que por ser humor haya que celebrarse siempre, es sujeto susceptible de críticas o calificativos y no pasa nada. Sigue siendo humor, aunque no nos guste o sea totalmente parcial.
-
"Setanta-sis eurodiputats, sortint i entrants, s’han dirigit per carta a la mesa del Parlament Europeu perquè protegeixi els drets polítics de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín perquè puguin exercir el seu càrrec. Denuncien que les autoritats espanyoles han impedit que els tres eurodiputats hagin fet el jurament de la constitució espanyola a Madrid i exigeixen que es respecti el resultat de les eleccions europees.
Els actes de les autoritats espanyoles atempten contra els drets polítics dels eurodiputats escollits Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Toni Comín i més de dos milions de ciutadans europeus que van votar per ells’, diu la carta. Asseguren que és una violació inacceptable de les normes de l’eurocambra i dels tractats de la Unió Europea.
Critiquen que hi ha una ‘intenció clara’ d’impedir-los que exerceixin el càrrec amb tots els drets i llibertats i consideren que pretenen ‘impedir qualsevol debat al Parlament Europeu que pugui posar en qüestió el judici als líders socials i polítics catalans’.
La mesa del Parlament Europeu es reuneix aquesta tarda a Brussel·les i almenys cinc vice-presidents de la cambra esperen que el president de la institució, Antonio Tajani, expliqui a la trobada perquè es va vetar l’entrada a Puigdemont i Comín com a eurodiputats electes a principis de mes.
Entre els signants eurodiputats de cinc grups parlamentaris: Socialistes i Demòcrates, Renaixença, Conservadors i Reformistes Europeus, Verds/ALE, GUE/NGL i Identitat i Democràcia"
vw
-
"Conmigo o contra mí no es democracia, es paranoia."
-
Amnistía Internacional pide la libertad para los Jordis
-
L'opressió, per a qui se la treballa
Albert Soler 31.05.2019 | 00:15
Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.
A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.
-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.
Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.
No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html
-
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
L'opressió, per a qui se la treballa
Albert Soler 31.05.2019 | 00:15
Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.
A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.
-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.
Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.
No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html
Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.0Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909
2 Respuestas
-
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
L'opressió, per a qui se la treballa
Albert Soler 31.05.2019 | 00:15
Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.
A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.
-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.
Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.
No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html
Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...
-
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
L'opressió, per a qui se la treballa
Albert Soler 31.05.2019 | 00:15
Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.
A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.
-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.
Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.
No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html
Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...
Ah però això era humor?
Home, això s'avisa abans.0Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909
1 Respuesta
-
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
L'opressió, per a qui se la treballa
Albert Soler 31.05.2019 | 00:15
Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.
A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.
-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.
Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.
No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html
Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...
Ah però això era humor?
Home, això s'avisa abans.rana, si no tens 3 cotxasos al garaje... es que el barceloníns no t´están pagant prou...
-
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
L'opressió, per a qui se la treballa
Albert Soler 31.05.2019 | 00:15
Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.
A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.
-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.
Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.
No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html
Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...
Ah però això era humor?
Home, això s'avisa abans.rana, si no tens 3 cotxasos al garaje... es que el barceloníns no t´están pagant prou...
No sigues indiscret !!!
Ja saps que tinc tres cotxes, una casa de camp, cinc pisos i alguna coseta més....
(El no poder posar emojis és un gran problema en aquest cas)
0Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909
1 Respuesta
-
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
L'opressió, per a qui se la treballa
Albert Soler 31.05.2019 | 00:15
Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.
A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.
-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.
Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.
No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html
Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.Com que et veig "solo ante el peligro" ja ho faig jo per tu.Tan fàcil com dir que el Diari de Girona és del PSC i posar este gràfic...
-
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
@gimnastico_1909 dijo en El asunto Catalán (el joío…):
L'opressió, per a qui se la treballa
Albert Soler 31.05.2019 | 00:15
Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.
A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.
-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.
Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.
No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/05/31/lopressio-se-treballa/983762.html
Sens dubte un dels textos més demagògics que he llegit últimament.
Tant, que no em molestaré a replicar-ho.I jo que em pensava que l´humor no es més que humor...
Ah però això era humor?
Home, això s'avisa abans.rana, si no tens 3 cotxasos al garaje... es que el barceloníns no t´están pagant prou...
Ja saps que tinc tres cotxes, una casa de camp, cinc pisos i alguna coseta més....
Ah, val. Ja me quede més tranquil...
-
A la pregunta de dónde me situaría yo en una escala de belleza, donde 10 es el grado "piu bello d´il mondo" y 0 es el "Pozí". Yo me daría un 8.... y mi abuela un 9,5.
El PSC y el PDCAT de izquierdas !!!!! hostia que chiste más bueno.
-
Prou Impunitat
"El Centre Irídia, encarregat de la defensa de Roger Español, ha comunicat avui que han identificat l’escopeter de la policia espanyola que va ferir a l’activista. L’entitat també ha explicat que ha notificat al jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, el que investiga les càrregues de l’1-O a la capital del Principat. ‘Han intentat que mai sabéssim qui era, però després de molt treball col·lectiu ho hem aconseguit’
La identificació ha estat possible gràcies a una pericial encarregada per Irídia. Un pèrit independent, expert en criminologia, ha estat més d’un any analitzant les imatges del moment de l’agressió a Español. El jutge va citar a declarar els nou escopeters que van participar en la ràtzia a l’escola Ramon Llull, però tots ells van negar ser l’autor del dret. Ara, vint mesos després, se sap el nom i el número identificatiu de l’agent."
0Refets de l'enclusa del advers
de la ma d'un somni que torna
units per l'amor a uns colors
tot cor des de 1909
1 Respuesta
-
@rana-baileys dijo en El asunto Catalán (el joío…):
Prou Impunitat
"El Centre Irídia, encarregat de la defensa de Roger Español, ha comunicat avui que han identificat l’escopeter de la policia espanyola que va ferir a l’activista. L’entitat també ha explicat que ha notificat al jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, el que investiga les càrregues de l’1-O a la capital del Principat. ‘Han intentat que mai sabéssim qui era, però després de molt treball col·lectiu ho hem aconseguit’
La identificació ha estat possible gràcies a una pericial encarregada per Irídia. Un pèrit independent, expert en criminologia, ha estat més d’un any analitzant les imatges del moment de l’agressió a Español. El jutge va citar a declarar els nou escopeters que van participar en la ràtzia a l’escola Ramon Llull, però tots ells van negar ser l’autor del dret. Ara, vint mesos després, se sap el nom i el número identificatiu de l’agent."
Espero que se haga justicia. No obstante, tiene su aquel que el agredido se llame Español (ya se sabe que el nacionalismo independentista tiene en los charnegos y sus hijos una buena parte de su apoyo), y la noticia venga a decir que basta ya de impunidad a la agresión a Español...
Me temo que el juzgado tendrá en cuenta también, no obstante, las imágenes en las que se ve al afectado junto a otros arrojando vallas metálicas a los agentes. Espero que reciba una indeminización, aunque eso no le hará recuperar la vista perdida, pero si el agente lanzó la pelota en defensa propia, dudo que le vayan a condenar.
A propósito, un juzgado de la politizada justicia centralista española anticatalana velando porque los agentes del orden público no se propasaran en el cumplimiento de su deber hacia los independentistas que se manifestaban. Una técnica de tortura y manipulación imperialista llamada garantías legales. Otra muestra de la opresión intolerable a la que están sometidos los indepes.
Como dice Soler, de la indignación que siento por la sofocante opresión que sufro me voy a pedir otra caña con pantumaca.
